Poetes de Balsareny: Maria Pelfort

POETES DE BALSARENY

Maria Pelfort (1943)

 
Font dels Enamorats
 

Camí del Repeu,

el matí a trenc d’alba,

a la font beveu

de l’aigua que en raja.

Té dolçor d’amor,

que en caure la tarda

és lloc de festeig;

també de quitxalla.

I quan és de nit

algun gripau canta,

ocells adormits

i cel d’estelada.

  

Etapes de la vida
Casament d’una jove parella
 

Quina flaire perfumada

té de flors el juliol,

variades roses floreixen

i ens alegren nostre cor.

Quina poncella preciosa

dona esclat en aquest mes,

marxa vestida de núvia

a trobar-se amb el promès.

El nuvi a l’església espera,

mudat, cofoi i eixerit;

mirant-se els dos ja no dubten

en unir-se en compromís.

D’enamorats ja n’estaven,

de fa molt, que corren junts.

Són més bons! –ens diu la iaia.

I ho diu amb tanta il·lusió!—

Que sigueu, doncs, molt feliços

compartint la vida en tot;

si trobeu un dia difícil,

desxifreu-lo entre tots dos.

Que brilli en vostra mirada

la confiança i l’amor,

com bella nit d’estelada

amb l’albada a cada jorn.

 
Noces d’or d’uns amics
 

Tots tenim a dins un cor

que batega i, quan l’escoltes,

sents que riu si estàs content

i si estàs trist també plora.

D’allà en flueix l’amor,

un sentiment que ressona

de formes molt diferents

repartit entre persones.

El matrimoni és l’amor

d’un encens tan perfumat

que si saps fer-te costat

té un llenguatge molt senzill,

i fa tan bell el caliu

que és l’eix de fidelitat.

L’amor dels fills i dels nets

és l’arrel que se’t cargola,

mina cor i enteniment:

ets feliç si els veus contents,

i si no hi ha patiment,

en dones gràcies tothora.

Junts heu passat cinquanta anys

en lligam fort i valent,

com les roses tan boniques

d’un pom, que sols el veu Déu.

Celebrant aquestes noces

heu triat un lloc de pau,

Montserrat, l’escolania...

donen ocells al cel blau.

Turons que guarden la Verge,

romanins, rossinyols, cants

i els versos de mossèn Cinto

s’enlairen en Virolai.

Que la Verge us beneeixi,

que ella sigui el vostre estel,

que il·lumini vostres vides

i ens guiï a tots cap al Cel.

 
A una amiga en la maduresa de la vida
 

Quan l’hivern escurça els dies

tot és quiet, sensible, gris.

Fins la flor bonica i bella

va perdent el seu encís.

S’atansa la primavera

i el cor es rejoveneix.

I fins la llum d’una estrella

l’il·lumina franc i obert.

És el temps, o bé és l’edat?

Enyorança d’un passat?

La salut també se’n val.

I sents dir: Tot és normal.

La calma et retorna

i esquinça neguits,

i nova esperança

fa viure amb delit.

Pensaments d’ahir,

somnis d’un demà.

Fruir de la vida

no és viure en va.

 

Maria Pelfort Casaldàliga va néixer a la Rabeia el desembre de 1943. Va anar a l’escola de la colònia Soldevila, amb la mestra Concepció Biarnés; les classes eren en castellà, però mestra i alumnes parlaven en català. L’origen de la seva formació literària li ve del seu veí, en Josep Forasté Roca, que li deixava llegir tots els llibres que tenia a la seva biblioteca; i de la seva mare, a qui li llegia els textos del llibre Prosa i Vers. Va començar a treballar a la fàbrica als 14 anys; en aquell temps era costum que els pares regalessin un rellotge de polsera als fills o filles que s’incorporaven al mercat laboral; però ella va dir que no volia cap rellotge, que s’estimava més el Diccionari General de la Llengua Catalana, el de Pompeu Fabra (la segona edició, de 1954, que feia poc que havia sortit), i encara el conserva. Després va estudiar Comerç i mecanografia. Casada amb l’Emiliano Dolado i mare de la Marta i el Marc, va col·laborar amb l’Esbart Dansaire Sant Esteve i amb els Pastorets de la colònia; i més  endavant, amb la parròquia, la Coral Els Ametllers i altres entitats del poble. Poeta autodidacta, ha escrit molts poemes, la majoria de circumstàncies, per celebrar ocasions especials de familiars i amics, però mai no n’havia publicat cap, excepte el que tothom coneix, el que hi ha en unes rajoles vora la Font dels Enamorats, obra de mossèn Joan Bajona, al Repeu. Com es pot apreciar en la petita mostra que en publiquem, hi té la mà trencada, i estaria bé que algun dia donés a conèixer més fruits de la seva creació literària.
 
R. Carreté
Foto: Jordi Sarri