‘Paraules d’amor’

Per continuar el nostre recorregut per cançons catalanes que formen part de l’univers musical de diverses generacions, aquest mes farem un salt temporal important que ens portarà als anys 1960. Aquesta fou una dècada molt evolutiva al món occidental i la cultura catalana no en quedà pas al marge. Hi hagué una represa de la vida cultural que tingué com a exponent destacat la música a través de les cançons compostes per joves cantautors. La cançó de què parlarem avui és molt bona mostra d’aquest fenomen.   
 
Nascut poc després d’acabada la Guerra Civil en una família de treballadors, Joan Manuel Serrat Teresa va créixer al Poble Sec de Barcelona, un barri popular, bulliciós i divers. Va ser brillant als estudis i va obtenir el títol de pèrit agrònom. Mentre estudiava, ajudat per una guitarra que li havia regalat el seu pare, va començar a compondre cançons. Un dels seus companys al servei militar va ser Enric Barbat, cantautor que ja havia iniciat la seva carrera, i el seu exemple va esperonar Serrat a dedicar-se plenament a compondre i cantar.
 
El 1965, als vint-i-dos anys, va obtenir el seu primer contracte discogràfic i l’admissió al grup Els Setze Jutges. Al primer disc (Edigsa 1965) hi trobem quatre cançons de gran qualitat poètica, entre elles Una Guitarra, i hi sentim un noi de veu tímida cantant amb enteresa i convenciment. L’any següent vingueren més discos amb Sota un cirerer florit, El drapaire, Ara que tinc vint anys i Paraules d’amor.

Aquesta darrera estava cridada a ser una de les cançons d’amor de referència per a les següents dècades. A la tornada ­—que tots sabem de memòria: “paraules d’amor, senzilles i tendres, no en sabíem més, teníem quinze anys...”—, escrita en primera persona del plural i en temps passat imperfet, el jo poètic parla en nom dels dos amants adolescents. Glosa l’experiència que compartiren i hi podem intuir una relació entre iguals, sense indicis de possessió, subjugació o dependència, mentre fruïm del llenguatge planer i literal amb una única metàfora, “tot just despertàvem del son dels infants”.
 
La llista de versions d’altres artistes és ben llarga i hi podríem destacar la de Moncho, la d’Alejandro Sanz i la de Sílvia Pérez-Cruz. La versió que Rosario Flores va presentar al Liceu el 2008 va ser en castellà al principi per després, amb el públic dempeus ovacionant-la, cantar-la en la llengua original. Un dels millors pianistes de jazz del segle XX, el barceloní Tete Montoliu, va ser dels un dels primers músics en creure en el jove Serrat, li va fer sempre costat i va incorporar Paraules d’amor al seu repertori instrumental. El 1996 i dins del seu concert D’un temps, d’un país, Serrat va fer sortir a l’escenari Tete Montoliu perquè interpretés Paraules d’amor a piano sol, mentre ell, assegut al costat, escoltava embadalit la seva cançó en les mans del mestre.  
 
Trobareu més informació de l’Escola de Música Joan Bajona al web de l’Ajuntament www.balsareny.cat També podeu rebre tota la informació a través de la subscripció al butlletí digital de l’Ajuntament.

Escola de Música i Teatre Mossèn Joan Bajona