Ona Sellarés, a cavall cap al futur

ESPORTISTES DE BALSARENY

  

Aquest mes parlem amb l’Ona Sellarés i Tejedor i del seu esport i vida amb els cavalls. Ens explica que de petita no havia pujat mai dalt d’un cavall. A casa n’hi havia, ella hi jugava però no s’hi enfilava. Fins i tot era estrany. S’encaminava més aviat cap a les motos. El seu pare hi era molt aficionat i ella també. Als 4 anys i mig, el dia que li n’anaven a comprar una, va dir “No comprem la moto, jo vull muntar a cavall”. Van quedar tots ben parats perquè mai n’havia mostrat cap ganes. I així és com es va iniciar en el món dels cavalls. Uns amics de la família tenien una hípica, la del Serrat a Moià, i és allà on va començar a fer classes.
 
—A casa no hi havia cavalls?
 
—Sí, teníem rucs, un perxeró i un parell de cavalls que muntava el meu pare. Però el primer cavall en què vaig pujar va ser l’Estrella, un cavall del Marc Rabeya. Ells sortien a entrenar junts i una vegada quan van tornar a casa m’hi vaig enfilar.

Al principi, a l’hípica hi anava només una vegada a la setmana: era molt petita. Més endavant, vaig anar augmentant els dies de pràctica. Després de les primeres classes de doma, vaig començar a entrenar a horseball, un esport de cavall i pilota que dóna molta estabilitat dalt de l’animal. La pràctica d’aquest esport em va donar molta base i seguretat a sobre el cavall. Aprens a equilibrar molt el cos d’una manera molt lliure i t’acostumes als moviments bruscos. Els primers anys vaig combinar la pràctica d’aquest esport amb l’entrenament de raid perquè fins als 10 anys el reglament prohibeix fer curses de competició. Durant un temps, vaig combinar la competició oficial dels dos esports fins que es va fer incompatible.
 
—Parla’ns del tipus de proves. perquè els raids amb cavalls no són gaire populars.
 
—Sí, un raid és una prova de resistència. N’hi ha de 40, 60,90, 100, 120,140 i 160 km. Vaig començar amb les proves de 40 i 60 km i després, a partir dels 13 anys, ja vaig poder participar a les de 90 i 120 km i fins a 140 km, que és la prova que faig ara amb 16 anys.
       Durant les curses hi ha uns controls veterinaris molt estrictes cada 20-40 km —depèn de la carrera— per examinar com es troba l’animal. Tenen cura de les mucoses, la hidratació de la pell, controlen el seu metabolisme i la coixesa entre altres coses...
       És indispensable que l’animal estigui en bones condicions, sinó no pots continuar la  cursa i quedes eliminat. L’objectiu base en els  raids és que el cavall estigui en les millors condicions, trobant l’equilibri entre el temps i l’esforç; per exemple no pots anar a una velocitat gran si després el cavall no té una bona recuperació de pulsacions en un temps determinat; aquí és on es demostra un bon entrenament.  Sempre es prioritza el benestar de l’animal.
 

­—I és clar, no qualsevol cavall serveix per a competir, oi?
 
—No. Per exemple, a les hípiques, els cavalls que tenen per muntar la gent que no està entrenada són animals molt tranquils, que no se solen alterar. Els de competició de raid tenen més “xispa”. Són cavalls de raça, com els àrabs i els angloàrabs, que tenen bona velocitat i resistència. Els nostres cavalls estan acostumats a distàncies llargues i a entrenaments de resistència: procurem que estiguin forts. Són animals que es poden espantar fàcilment perquè responen a qualsevol estímul i, per exemple, fer una arrencada ràpida pot provocar una caiguda. Cal molt control. Jo no deixaria el meu cavall a algú que no sàpigues muntar, perquè podria ser perillós.
 
—Quants cavalls tens i com en fas el manteniment?
 
—Ara a casa tenim sis cavalls. Per córrer en faig servir quatre i els altres dos els estic domant per començar a competir en breu. Sempre els tenim als tancats per parelles perquè estiguin més tranquils. L’Ada és l’euga que tenim a casa des que era un poltre: és amb ella que vaig començar a córrer. Els altres es diuen Jaikot, Maver Rainbow, Avis d’Onast, Recluta de Maquis i Hermi d’Onast.
Munto més d’un cavall alhora per poder participar al màxim de carreres possibles, perquè després de cada raid l’animal necessita un temps de descans. És obligatori i necessari.
       Des de molt petita em cuido dels cavalls; cada dia a les 7:30 del matí els dono el menjar: pinso i herba embalada, és a dir, seca. Durant el dia pasturen i mengen herba fresca. A la tarda, després de l’entrenament, els tornem a donar pinso i herba seca, sempre amb l’ajuda del meu pare. És una feina constant i m’he de llevar d’hora i deixar-los enllestits abans d’anar a l’escola. Tot això vol dir temps i constància.
 

—També hi deu haver el tema veterinari...
 
—Sí, estan molt cuidats. Han de tenir les vacunes al dia i desparasitar-los periòdicament. Els posem una vacuna cada sis mesos per poder competir amb altres cavalls. Tenen un carnet actualitzat i un passaport amb certificat veterinari i de la Federació. També tenen un passaport Internacional per poder viatjar a altres països.
 
—Un passaport internacional (Riem).
 
—Sí, es fan curses a tot el món. Nosaltres hem participat en raids a diferents ciutats de França i Anglaterra. En aquesta ocasió vam fer el viatge en cotxe i després vam embarcar amb el ferri. El raid no és un esport olímpic però s’hi està treballant. Hi ha genets que competeixen a altres continents i traslladen els animals per l’aire. Hi ha un únic aeroport a Europa, a Bèlgica, amb avions especials distribuïts amb boxs per als cavalls.
 
—Pertanys a alguna ramaderia?
 
—Sí, en tenim una de pròpia: “Ganaderia ONAST”. (Ona, S de Sellarés i T de Tejedor). És per tenir registrats els cavalls propis.
 
—Ens parles dels entrenaments?
 
—A l’hípica El Serrat vaig aprendre a muntar a cavall, però als 11 anys vaig deixar de practicar el horseball i vaig començar a entrenar a casa amb el pare. Cada temporada fixem els objectius que ens proposem, com  farem els entrenaments, decidim les curses a les quals participaré... A vegades entrenem tots dos, tot depèn del tipus de plantejament que tenim entre mans. Cada vegada més, el pare em segueix amb el cotxe per fer alguna assistència als entrenaments llargs de 30-40 km. En ocasions, també anem a entrenar a una pista de galop que hi ha a prop de Vic: convé practicar per tal d’aconseguir bona resistència i velocitat. Necessitem entrenar en indrets diferents per acostumar-nos a terrenys diversos; per exemple, a Vic els camins són més planers. En canvi, hi ha altres zones més boscoses i de més pendent, on aprenem a controlar la velocitat en baixades i pujades. A vegades, si coincideixen els plans d’entrenament i ho podem combinar, sortim a entrenar amb el Marc Rabeya i el Xavi Vall.
       En aquest esport, tant els entrenaments com les competicions, a vegades, són feixugues: ens mullem, fa fred i calor, ens embrutem força amb el fang..., però ens ho passem molt bé. Seguim els plans d’entrenament diari , tant si plou com si no; bé, si no és que hi ha un temporal molt fort. Però la veritat és que em fa poca mandra muntar. Em considero constant, i tant els cavalls com jo ho necessitem. Hi ha molta complicitat amb els animals que muntes. Els nostres cavalls des de ben petits els domo jo i em reconeixen la veu: qualsevol soroll, ells noten la meva seguretat o por per la posició del cos i responen a qualsevol gest. S’adonen de qualsevol sensibilitat que els transmeto. S’ha d’anar alerta, són animals que responen ràpidament al més mínim obstacle del bosc: soroll, motos, bicis... És necessari controlar tots els imprevistos que els puguin afectar. El cavall i el genet ens complementem i plegats donem una resposta ràpida a qualsevol situació.
 
—Has tingut lesions importants, ja sigui entrenant o bé competint?

—No em puc queixar gens. He tingut caigudes, és clar, però totes de recuperació ràpida.
 
—A Catalunya hi ha molta afició cap a aquest tipus de prova?
 
—Osona és el bressol del raid, el 99% dels participants a Catalunya són osonencs. De manera que allà s’hi fan moltes carreres. També se’n fa alguna al Berguedà i al Bages, a  Santpedor i la de Balsareny. A Catalunya es fan moltes curses, cada 15-20 dies n’hi ha de nivell territorial i tenim la sort que també se n’hi fan moltes de caràcter nacional i internacional. D’aquesta manera ens estalviem molts desplaçaments.

 
—Ens parles d’indrets fora de Catalunya i sabem que has participat en moltes competicions; ens en fas cinc cèntims?
 
—Sí, he participat a nivell individual i de selecció catalana. Una vegada a l’any participem als Campionats d’Espanya amb la selecció catalana i a nivell individual. Hem corregut raids a Madrid, País Basc, Navarra i Badajoz. Són llocs on hi ha molta afició.

—Quan correu per les seleccions us paguen alguna cosa?
 
—Sí, l’hotel i el trasllat del cavall. Tota la resta ho costegem les famílies.

—Ens vols parlar de premis?
 
—Bé... (riu però no s’entusiasma). He guanyat diverses proves en diferents categories, tant en competició individual com d’equip. Des que competeixo, tots els anys he aconseguit la primera posició de la temporada en les categories de 40 km (dos anys), de 60 km (1 any) i de 90 km (2 anys), tant en l’àmbit català com en l’espanyol. A partir de 100 km, les carreres són internacionals i ja no hi ha categories per edats; competim tots junts, de manera que és més complicat. I sí, sempre cauen alguns trofeus.
       En aquest esport, no sempre es fan curses per guanyar, sinó per superar-nos en habilitats, tant l’animal com jo, i adquirir la classificació necessària per avançar fins als objectius finals.
 
—Dins de l’hípica hi ha moltes modalitats.
 
—Sí, hi ha disciplines com el  salt, la doma, horseball, trec, enganxes, vaquera...
 
—A la cavalcada de Traginers, a vegades, hem vist alguns genets que per la forma que cavalquen no s’assembla per res amb el que ens estàs explicant del teu esport amb el cavall. No hi participes, a la cavalcada?
 
—De petita havia anat alguna vegada a la cercavila infantil. A les cercaviles no hi vaig mai: els nostres cavalls no estan acostumats al contacte amb tanta gent, els trabucaires, la música, l’engegar i parar... Per Traginers havia corregut en algunes curses al castell, però ja fa molt temps que no hi participo, perquè és un risc: pateixes per una lesió teva o del cavall que ens apartaria del que nosaltres entrenem i som.
 
—I se suposa que, com passa en tots els esports, has fet moltes amistats.
 
—És un esport de caràcter molt familiar. Ens coneixem de fa anys perquè compartim entrenaments, desplaçaments, dies d’estada a les curses en què participem... Les famílies ens ajudem: si cal, ens oferim assistències entre nosaltres. Hi ha molta companyonia. La cura dels animals ens implica a tots. I com que el raid és un esport mixt, afavoreix una relació més àmplia, en què tant els nois com les noies compartim els mateixos interessos.

 
—Més endavant, pot complicar-se la pràctica d’aquest esport amb els estudis superiors, universitaris?

—De moment, ho combino bé, però sí que es pot complicar. Ja ho veurem, perquè els cavalls no te’ls pots endur. A casa pensem que hauria de tenir uns estudis de base, una carrera per exemple. Ho comparteixo, però també m’agradaria dedicar-me íntegrament als cavalls. És un futur obert, que aniré decidint així que es presenti; que serà aviat, perquè ja estic cursant batxillerat.  
 
Avui hem conegut el món del raid a cavall de la mà de l’Ona i la seva mare, perquè val a dir que tota la família hi està implicada. La seva atenció i cura envers els animals és excel·lent. La complicitat que estableix amb els seus cavalls no cal dir que és especial: s’entenen i avancen plegats. També és una noia molt disciplinada i constant; eines que l’ajuden en la pràctica de l’esport i en la vida en general. Ha sigut una conversa exquisida. Anirem a veure els cavalls perquè només parlant-ne, pràcticament, ens n’hem enamorat. Ens ha transmès passió i sabers. Gràcies, Ona, per ser tan afable i encomanar entusiasme en la manera de fer. Tota la sort en els estudis i en els raids!
 
Entrevista: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Arxiu Ona Sellarés