ESPORTISTES DE BALSARENY
Aquest mes
parlem amb l’Ona Sellarés i Tejedor i
del seu esport i vida amb els cavalls. Ens explica que de petita no havia pujat
mai dalt d’un cavall. A casa n’hi havia, ella hi jugava però no s’hi enfilava. Fins
i tot era estrany. S’encaminava més aviat cap a les motos. El seu pare hi era
molt aficionat i ella també. Als 4 anys i mig, el dia que li n’anaven a comprar
una, va dir “No comprem la moto, jo vull
muntar a cavall”. Van quedar tots ben
parats perquè mai n’havia mostrat cap ganes. I així és com es va iniciar en el
món dels cavalls. Uns amics de la família tenien una hípica, la del Serrat a
Moià, i és allà on va començar a fer classes.
—A casa no
hi havia cavalls?
—Sí, teníem rucs, un perxeró i un parell de cavalls que
muntava el meu pare. Però el primer cavall en què vaig pujar va ser l’Estrella,
un cavall del Marc Rabeya. Ells sortien a entrenar junts i una vegada quan van
tornar a casa m’hi vaig enfilar.
Al principi,
a l’hípica hi anava només una vegada a la setmana: era molt petita. Més
endavant, vaig anar augmentant els dies de pràctica. Després de les primeres
classes de doma, vaig començar a entrenar a horseball,
un esport de cavall i pilota que dóna molta estabilitat dalt de l’animal. La
pràctica d’aquest esport em va donar molta base i seguretat a sobre el cavall. Aprens
a equilibrar molt el cos d’una manera molt lliure i t’acostumes als moviments
bruscos. Els primers anys vaig combinar la pràctica d’aquest esport amb
l’entrenament de raid perquè fins als 10 anys el reglament prohibeix fer curses
de competició. Durant un temps, vaig combinar la competició oficial dels dos
esports fins que es va fer incompatible.
—Parla’ns
del tipus de proves. perquè els raids amb cavalls no són gaire populars.
—Sí, un raid és una prova de resistència. N’hi ha de 40,
60,90, 100, 120,140 i 160 km. Vaig començar amb les proves de 40 i 60 km i
després, a partir dels 13 anys, ja vaig poder participar a les de 90 i 120 km i
fins a 140 km, que és la prova que faig ara amb 16 anys.
Durant les curses hi ha uns controls veterinaris molt
estrictes cada 20-40 km —depèn de la carrera— per examinar com es troba l’animal.
Tenen cura de les mucoses, la hidratació de la pell, controlen el seu
metabolisme i la coixesa entre altres coses...
És
indispensable que l’animal estigui en bones condicions, sinó no pots continuar
la cursa i quedes eliminat. L’objectiu
base en els raids és que el cavall
estigui en les millors condicions, trobant l’equilibri entre el temps i
l’esforç; per exemple no pots anar a una velocitat gran si després el cavall no
té una bona recuperació de pulsacions en un temps determinat; aquí és on es
demostra un bon entrenament. Sempre es
prioritza el benestar de l’animal.
—I és
clar, no qualsevol cavall serveix per a competir, oi?
—No. Per exemple, a les hípiques, els cavalls que tenen
per muntar la gent que no està entrenada són animals molt tranquils, que no se
solen alterar. Els de competició de raid tenen més “xispa”. Són cavalls de raça, com els àrabs i els angloàrabs, que
tenen bona velocitat i resistència. Els nostres cavalls estan acostumats a distàncies
llargues i a entrenaments de resistència: procurem que estiguin forts. Són
animals que es poden espantar fàcilment perquè responen a qualsevol estímul i,
per exemple, fer una arrencada ràpida pot provocar una caiguda. Cal molt
control. Jo no deixaria el meu cavall a algú que no sàpigues muntar, perquè podria
ser perillós.
—Quants
cavalls tens i com en fas el manteniment?
—Ara a casa tenim sis cavalls. Per córrer en faig servir
quatre i els altres dos els estic domant per començar a competir en breu. Sempre
els tenim als tancats per parelles perquè estiguin més tranquils. L’Ada és
l’euga que tenim a casa des que era un poltre: és amb ella que vaig començar a
córrer. Els altres es diuen Jaikot, Maver Rainbow, Avis d’Onast, Recluta de
Maquis i Hermi d’Onast.
Munto més d’un cavall alhora per poder participar al
màxim de carreres possibles, perquè després de cada raid l’animal necessita un
temps de descans. És obligatori i necessari.
Des de molt
petita em cuido dels cavalls; cada dia a les 7:30 del matí els dono el menjar:
pinso i herba embalada, és a dir, seca. Durant el dia pasturen i mengen herba
fresca. A la tarda, després de l’entrenament, els tornem a donar pinso i herba
seca, sempre amb l’ajuda del meu pare. És una feina constant i m’he de llevar
d’hora i deixar-los enllestits abans d’anar a l’escola. Tot això vol dir temps
i constància.
—També hi deu
haver el tema veterinari...
—Sí, estan molt cuidats. Han de tenir les vacunes al dia i
desparasitar-los periòdicament. Els posem una vacuna cada sis mesos per poder
competir amb altres cavalls. Tenen un carnet actualitzat i un passaport amb
certificat veterinari i de la Federació. També tenen un passaport Internacional
per poder viatjar a altres països.
—Un
passaport internacional (Riem).
—Sí, es fan curses a tot el món. Nosaltres hem participat
en raids a diferents ciutats de França i Anglaterra. En aquesta ocasió vam fer el
viatge en cotxe i després vam embarcar amb el ferri. El raid no és un esport
olímpic però s’hi està treballant. Hi ha genets que competeixen a altres
continents i traslladen els animals per l’aire. Hi ha un únic aeroport a
Europa, a Bèlgica, amb avions especials distribuïts amb boxs per als cavalls.
—Pertanys
a alguna ramaderia?
—Sí, en tenim una de pròpia: “Ganaderia ONAST”. (Ona, S de
Sellarés i T de Tejedor). És per tenir registrats els cavalls propis.
—Ens
parles dels entrenaments?
—A l’hípica El Serrat vaig aprendre a muntar a cavall,
però als 11 anys vaig deixar de practicar el horseball i vaig començar a entrenar a casa amb el pare. Cada
temporada fixem els objectius que ens proposem, com farem els entrenaments, decidim les curses a
les quals participaré... A vegades entrenem tots dos, tot depèn del tipus de
plantejament que tenim entre mans. Cada vegada més, el pare em segueix amb el
cotxe per fer alguna assistència als entrenaments llargs de 30-40 km. En
ocasions, també anem a entrenar a una pista de galop que hi ha a prop de Vic:
convé practicar per tal d’aconseguir bona resistència i velocitat. Necessitem entrenar
en indrets diferents per acostumar-nos a terrenys diversos; per exemple, a Vic
els camins són més planers. En canvi, hi ha altres zones més boscoses i de més
pendent, on aprenem a controlar la velocitat en baixades i pujades. A vegades, si coincideixen els plans d’entrenament i ho
podem combinar, sortim a entrenar amb el Marc Rabeya i el Xavi Vall.
En aquest esport, tant els entrenaments com les
competicions, a vegades, són feixugues: ens mullem, fa fred i calor, ens embrutem
força amb el fang..., però ens ho passem molt bé. Seguim els plans
d’entrenament diari , tant si plou com si no; bé, si no és que hi ha un
temporal molt fort. Però la veritat és que em fa poca mandra muntar. Em
considero constant, i tant els cavalls com jo ho necessitem. Hi ha molta
complicitat amb els animals que muntes. Els nostres cavalls des de ben petits
els domo jo i em reconeixen la veu: qualsevol soroll, ells noten la meva
seguretat o por per la posició del cos i responen a qualsevol gest. S’adonen de
qualsevol sensibilitat que els transmeto. S’ha d’anar alerta, són animals que
responen ràpidament al més mínim obstacle del bosc: soroll, motos, bicis... És
necessari controlar tots els imprevistos que els puguin afectar. El cavall i el
genet ens complementem i plegats donem una resposta ràpida a qualsevol
situació.
—Has
tingut lesions importants, ja sigui entrenant o bé competint?
—No em puc queixar gens. He tingut caigudes, és clar, però
totes de recuperació ràpida.
—A
Catalunya hi ha molta afició cap a aquest tipus de prova?
—Osona és el bressol del raid, el 99% dels participants a
Catalunya són osonencs. De manera que allà s’hi fan moltes carreres. També se’n
fa alguna al Berguedà i al Bages, a Santpedor i la de Balsareny. A Catalunya es
fan moltes curses, cada 15-20 dies n’hi ha de nivell territorial i tenim la
sort que també se n’hi fan moltes de caràcter nacional i internacional.
D’aquesta manera ens estalviem molts desplaçaments.
—Ens
parles d’indrets fora de Catalunya i sabem que has participat en moltes competicions;
ens en fas cinc cèntims?
—Sí, he participat a nivell individual i de selecció catalana.
Una vegada a l’any participem als Campionats d’Espanya amb la selecció catalana
i a nivell individual. Hem corregut raids a Madrid, País Basc, Navarra i
Badajoz. Són llocs on hi ha molta afició.
—Quan
correu per les seleccions us paguen alguna cosa?
—Sí, l’hotel i el trasllat del cavall. Tota la resta ho
costegem les famílies.
—Ens vols
parlar de premis?
—Bé... (riu però no
s’entusiasma). He guanyat diverses proves en diferents categories, tant en competició
individual com d’equip. Des que competeixo, tots els anys he aconseguit la
primera posició de la temporada en les categories de 40 km (dos anys), de 60 km
(1 any) i de 90 km (2 anys), tant en l’àmbit català com en l’espanyol. A partir de 100 km, les carreres són internacionals i ja
no hi ha categories per edats; competim tots junts, de manera que és més
complicat. I sí, sempre cauen alguns trofeus.
En aquest
esport, no sempre es fan curses per guanyar, sinó per superar-nos en habilitats,
tant l’animal com jo, i adquirir la classificació necessària per avançar fins als
objectius finals.
—Dins de l’hípica
hi ha moltes modalitats.
—Sí, hi ha disciplines com el salt, la doma, horseball, trec, enganxes, vaquera...
—A la
cavalcada de Traginers, a vegades, hem vist alguns genets que per la forma que
cavalquen no s’assembla per res amb el que ens estàs explicant del teu esport
amb el cavall. No hi participes, a la cavalcada?
—De petita havia anat alguna vegada a la cercavila
infantil. A les cercaviles no hi vaig mai: els nostres cavalls no estan
acostumats al contacte amb tanta gent, els trabucaires, la música, l’engegar i
parar... Per Traginers havia corregut en algunes curses al castell, però ja fa
molt temps que no hi participo, perquè és un risc: pateixes per una lesió teva
o del cavall que ens apartaria del que nosaltres entrenem i som.
—I se
suposa que, com passa en tots els esports, has fet moltes amistats.
—És un esport de caràcter molt familiar. Ens coneixem de fa
anys perquè compartim entrenaments, desplaçaments, dies d’estada a les curses en
què participem... Les famílies ens ajudem: si cal, ens oferim assistències
entre nosaltres. Hi ha molta companyonia. La cura dels animals ens implica a
tots. I com que el raid és un esport mixt, afavoreix una relació més àmplia, en
què tant els nois com les noies compartim els mateixos interessos.
—Més
endavant, pot complicar-se la pràctica d’aquest esport amb els estudis
superiors, universitaris?
—De moment, ho combino bé, però sí que es pot complicar.
Ja ho veurem, perquè els cavalls no te’ls pots endur. A casa pensem que hauria
de tenir uns estudis de base, una carrera per exemple. Ho comparteixo, però
també m’agradaria dedicar-me íntegrament als cavalls. És un futur obert, que
aniré decidint així que es presenti; que serà aviat, perquè ja estic cursant batxillerat.
Avui hem
conegut el món del raid a cavall de la mà de l’Ona i la seva mare, perquè val a
dir que tota la família hi està implicada. La seva atenció i cura envers els
animals és excel·lent. La complicitat que estableix amb els seus cavalls no cal
dir que és especial: s’entenen i avancen plegats. També és una noia molt
disciplinada i constant; eines que l’ajuden en la pràctica de l’esport i en la
vida en general. Ha sigut una conversa exquisida. Anirem a veure els cavalls
perquè només parlant-ne, pràcticament, ens n’hem enamorat. Ens ha transmès
passió i sabers. Gràcies, Ona, per ser tan afable i encomanar entusiasme en la
manera de fer. Tota la sort en els estudis i en els raids!
Entrevista: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Arxiu Ona Sellarés
