Guillem Fernández Bruch, atleta de pedra picada

ESPORTISTES DE BALSARENY
 

Milla Barcelonista Balsareny 2010, pujada Trull. 1r classificat

 
Parlem amb Guillem Fernández Bruch, un atleta veterà que es va iniciar en les curses als 16 anys. Amb el Joan Craviotto ja li agradava practicar curses; però l’escola, en aquell moment, encara no participava en el Cros escolar. A l’ IES feina bones marques i ja pensava en anar al Club Atlètic Manresa.
 
—Amb quins clubs has entrenat?
 
—Vaig començar l’any 2002 amb el Manresa. Em vaig presentar com a júnior, però en desconèixer quin era el meu nivell, vaig estar dos mesos en el grup dels cadets amb el Joan Garrido com entrenador. De seguida, en Joan Lleonart em va fer passar el grup absolut, quan va veure el primer resultat en la temporada de cros. En Joan Lleonart va ser el meu entrenador durant onze temporades, en les quals he obtingut els millors resultats. Després vaig estar un any amb el Club Atlètic Berga, però es va mig dissoldre, i també amb els Joves Atletes de Berga. El Berguedà és una comarca que tira més cap al trail, tot i que també competeix en altres vessants. Amb el J. A. Berga vaig estar molt ben considerat i vaig gaudir amb els meus companys: van ser sis anys inoblidables. I el 2020 torno al Club Atlètic Manresa.
 
—Quina és la teva especialitat dins de l’atletisme?
 
—En Lleonart em feia més un corredor de fons, de 3.000 m, 5.000 m i 10.000 m, però he fet 1.500 m i 800 m. La meva millor marca és en 1.500 m, amb un temps de 3m 54s; i en 800m, 1m 56s. En 3.000 m vaig fer una marca de 8m 38s i en 5.000 m un temps de 15m 14s. També en 10 km vaig fer un temps de 31m 57s; i en mitja marató, 1h 10m. Amb l’edat perds en velocitat i guanyes en resistència.

Campionat de Catalunya de Cros 2012 Mataró - Equip Classificat per l'Estatal 

 
—Ara que parlem de diverses modalitats, has fet alguna marató?
 
—Només una. A Barcelona l’any 2013, amb un temps de 2h 38m.
 
(Ho diu sense posar-hi massa èmfasi, perquè en Guillem no és una persona a qui li agradi massa destacar, però hem de dir que va quedar en el lloc 46 sobre un total de  més de 10.000 participants.)
 
—No has tingut ganes de tornar-hi?
 
—Em vaig preparar l’any a sobre, però em vaig lesionar a Vilanova en una de les mitges prèvies. Els dolors em van impedir preparar-me bé per fer la marató aquell any i no hi he tornat. Ja m’agrada el que faig. Però tampoc no ho descarto.

Mulla't i Corre per l'Esclerosi Múltiple, Montmeló 2017 – 5 km, 1er classificat

 
—Has fet competicions a nivell de Catalunya i Espanya?
 
Sí, he participat en campionats de Catalunya i d’Espanya –País Basc, Sòria, Madrid...— en lligues d’ascens a la Nacional, i vam fer diversos pòdiums en la categoria de Júnior i Promesa (sub 23). El 2004 també vaig córrer la cursa de les Quatre Regions d’Europa amb la selecció de Catalunya —la formàvem 2 atletes per prova— i competíem amb França, Alemanya i Itàlia. He participat en crossos internacionals al País Basc: allà hi ha molta cultura de l’esport, el públic anima molt i respecta els atletes. En aquestes curses internacionals hi participen corredors de molts països: africans de primera línia, anglesos, irlandesos, espanyols, catalans... I hi ha molt bon ambient. En els albergs on ens instal·lem, l’intercanvi d’experiències és bestial. La competició queda en segon terme, perquè es prioritza la teva superació personal.
 
En Guillem no ens detalla totes les marques que ha fet, però ens deixar anar que sí que les té totes guardades i que de trofeus en té molts. Li feien més il·lusió al principi; tot i així, d’alguns d’ells en té records molt especials. Ens explica que guarda unes sabatilles de claus del 2008 amb les quals va aconseguir grans fites.
 
—Ara mateix continues entrenant?
 
—Sí, entreno amb el Club Atlètic Manresa amb el mateix Lleonart, que és un veterà de l’atletisme i del club. Havia sigut un bon corredor i és tota una estructura i un bon puntal per a l’entitat. Ara ja tenim les pistes del Congost renovades i entrenem amb més bones condicions. També he de dir que, ara mateix, un ja es coneix el cos i sap què li va bé i com fer-ho perquè es recuperi ràpid. Es tracta d’equilibrar amb molt de control l’esforç individual i la recuperació del cos. Un altre objectiu, per a mi imprescindible, és poder fer atletisme més anys.  

Campionat d'Espanya de Cros per Clubs,Sòria 2020 

 —Però ara amb la covid, el tema de les curses està molt aturat, oi?
 
—Sí, l’any passat només vaig fer tres curses: a Vilafranca, en el Campionat de Catalunya amb cursa de 10 km en asfalt; a Mataró, en el Campionat de Catalunya de Cros; i amb l’equip del Manresa, en el qual vaig participar, ens vam classificar tercers per anar al Campionat d’Espanya. També vaig córrer a Sòria la cursa del Campionat de Espanya de Cros per clubs. Llavors, al març va esclatar tot: la pandèmia va aturar tots els entrenaments i curses.
 
—Les lesions t’han respectat?
 
—De lesions sempre n’hi ha, en esports a aquests nivells. El meu punt dèbil són els turmells, però per sort corro molt de punta.
Vaig tenir una lesió greu de turmell i algun doctor preveia que no tornaria a córrer; però amb un tractament em van recuperar la fissura i l’os. I de lesions musculars n’he tingut unes quantes, com tots els corredors. 

—Sempre que has pogut, has participat en les curses que es fan al poble...
 
—Sí, sempre m’ha agradat participar i córrer al poble. Ajudo i col·laboro amb el Centre Excursionista a preparar el Cros. Amb el Sergi, el Manel, la Montse, el Toni i el Carmelo. Setmanes abans del cros ensenyem el circuit a qui vol participar-hi perquè el conegui, i a més ens ho passem bé plegats. Algú s’espanta i diu “córrer amb tu?” “Sí, és clar, m’agrada posar-me al nivell de tothom i que en gaudeixin tant com jo”. A mi no m’agraden els esports de competició. El meu repte és amb mi mateix, es tracta de superar-me, més que no pas guanyar als altres; per tant,  sempre m’ho passo bé; i quan corro amb gent de diferents nivells, també. 

Representació de l'Avinent Manresa a Sòria 2020 

 
—Com en totes les entrevistes, parlem del paper importantíssim dels pares: dels acompanyaments, les esperes, les relacions amb altres famílies, l’entusiasme per acompanyar-vos i veure-us superar.
 
—I tant, el pare sempre m’ha acompanyat, encara ara li fa il·lusió. Li agrada la pista i va a veure els llançaments, segueix totes les curses, xerra amb la gent... L’atletisme té un públic molt concret. Tant ell com jo seguim totes les proves per televisió i altres mitjans. És una complicitat que ve d’anys.
 
Acabem l’entrevista i ens explica que ara viu a Manresa i que a la seva parella també li agrada l’esport, sobretot la bicicleta de carretera i la natació. La ciutat no li agrada tant, però el lloc on viu li permet sortir a córrer cap al Pont de Vilomara, Sant Benet de Bages..., així que “la llebre ha buscat sortida al bosc”. Riem i ens acaba dient que “Balsareny sempre em tiba per sortir a córrer”.
 
Després d’anys de fer atletisme, el seu objectiu és seguir entrenant i cuidar-se prou per continuar corrent. Un atleta de pedra picada i entusiasta en compartir aquest esport amb la gent que en té ganes.
 
Entrevista: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Arxiu Guillem Fernández