Plantada de verns a la resclosa

RACONS DEL BAGES

Isidre Prat Obradors

Aspecte actual de la Resclosa dels Manresans, un cop restaurada

 

Aquest passat mes de febrer es van donar per acabades les obres de la nova Resclosa dels Manresans, tot i que, encara fa poc, s’hi podien veure operaris ultimant-hi alguns detalls.
 
Des del punt de vista del medi ambient, hem pogut constatar que l’impacte de l’obra no ha estat finalment gaire fort, després de les protestes que hi havia hagut en un principi, davant del temor que es pogués malmetre l’espai natural d’una forma molt més important.
 
Tanmateix, sí que al costat dret del riu, el caminet de la mateixa vora de la resclosa, d’uns 150 metres, que ara ha quedat més ample, podem dir que és el que més ha rebut, malgrat que alguns visitants comenten que ha quedat més ample i “net”. Sí, sí, net del sotabosc, que allà tampoc no era perillós de cara a incendis, on hi havia herbes i arbustos que ara han desaparegut i que, a més, en un lloc com aquest, contribuïen a protegir bé el sòl de la possible erosió que poden provocar fortes pluges, que es podrien anar emportant el marge del camí.
 
Quan parlem de “netejar” el bosc, que de vegades és necessari, referint-nos a treure totes les herbes i arbustos arreu, anem amb compte, perquè també volem dir eliminar espècies que sovint van desapareixent i fan minvar la biodiversitat i, a més, moltes espècies d’animals es queden sense menjar, sense cau, etc. Ho dic perquè sovint la gent en parla alegrement, com si tot els fes nosa.
 
Sí que, en canvi, m’he fixat que, ran d’alguns arbres que van tallar, encara que fossin els mínims, va quedar molta brossa morta a les vores, que pot impedir créixer bé les herbes o arbustos que hi broten, a part que és una mostra de “deixadesa”. Inclús entremig de dos o tres verns s’hi van matxucar trossos de branques i fulles dels arbres tallats. Caldria “netejar” tot això. Una part de la matèria orgànica s’anirà desfent aviat, però no passa igual amb els troncs i branques senceres.
 
Aprofito per dir que, els darrers temps, també hi ha moltes branques d’arbres a terra (com roures i aurons), als primers 500 metres de la síquia, les quals no s’haurien d’haver tallat. Aquí ja no hi tenen res a veure les obres de la síquia i la zona és un Espai d’Interès Natural (declarat per la Generalitat), gràcies a la riquesa i singularitat d’espècies, com el boix grèvol, blades, aurons i altres. Cal respectar aquest entorn!
 
Cal dir que a la ribera dreta s’hi han tallat pocs arbres, que eren alguns verns i potser algun pollancre o salze; per bé que a la ribera esquerra es van veure obligats a tallar-ne més, per tal que les màquines hi poguessin accedir bé. De tota manera, ja vam dir que aquest costat no era tan important, perquè molts dels arbres eren negundos, que són molt invasors. Tant per tant, que faltin aquests!

 

Tornant a la riba dreta, on hi ha la caseta, també hem de dir de positiu que moltes herbes tornaran a créixer espontàniament i alguns arbustos que han quedat molt reduïts probablement es refaran. Hi ha una espècie d’herba, que precisament ara al març ja té la flor (no gaire vistosa) que és el marxívol, de la qual n’ha quedat un sol reducte, al costat de la paret del castell (algunes mostres més que hi havia a l’altra banda del caminet, més escurada, ja no hi són). Cal dir que el marxívol és una planta que, de fet, pot ser medicinal (entre altres usos, reforça el cor), però no es pot fer servir de forma casolana perquè és tòxica per al tub digestiu. També té usos externs, per a la pell, per combatre reumes i alteracions cutànies, però... millor no tocar-la! 

En aquest mateix costat on hi ha marxívol, hi ha quedat intacta la vegetació, amb roures, roldor, romaní, aladern, oms, lligabosc, molta heura (que forma una catifa al terra i la paret), esbarzers, etc. Com a curiositat, he descobert una única mostra d’orquídia silvestre que no hi havia vist mai fins ara; es troba just a l’altura de la pedra grossa que talla el camí al Km 0, i l’he detectada perquè ja estava florida a primers de març. No la toqueu pas, és l’única que ha aparegut allà, tot i que n’hi ha pel terme de Balsareny, sobretot a partir del mes d’abril, que es quan floreixen més (vegeu-ne la foto).
 
A la banda esquerra del caminet (de la riba dreta del riu), tot i haver estat alterada, en alguns trams s’hi han mantingut, a part de la majoria de verns, arbustos com l’arç blanc, l’olivereta, l’heura, la coronil·la boscana i rosers silvestres; i herbes com les cues de cavall, l’agafamans i l’esparreguera (s’han eliminat, com era de preveure, les llargues branques que s’estenien horitzontalment i que gairebé tocaven l’aigua). 

Bé, però l’altra gran notícia positiva és que darrerament ja s’han fet les plantacions de nous arbres, que s’havien promès, per repoblar els trams amb més impacte. Hem pogut comprovar que precisament són verns, l’arbre més apreciat d’aquest espai natural. Suposo que ho són tots, donat que els de la riba esquerra, on n’hi ha entre 60 i 70, no els podem veure fàcilment, tan petits encara, ja que el camí interí, que s’havia fet per accedir-hi durant les obres, ja s’ha desfet. Per contra, la trentena plantats a la riba dreta del riu ens permet veure que ja hi ha algunes flors, de dos tipus (les femenines i les masculines) de morfologia típica del vern. Per tant, tots contents! Aquestes plantacions contribuiran, sens dubte, a tornar a equilibrar la part d’ecosistema afectada.

Podeu veure aquí les fotos de l’orquídia, el marxívol i la zona repoblada (amb plançons de vern que ja tenen flors). 

Orquídia que es podia veure amb flor la primera quinzena d’aquest mes de març, al punt del km.0 de la síquia (darrere de la caseta)

Única mostra de marxívol que ha quedat al caminet paral·lel a la Resclosa. (nom científic: Helleborus foetidus; anomenada així, perquè fa mala olor, és fètida; i també és tòxica)

Una trentena de verns plantats a la riba dreta, en un tram que va quedar buit

Detall de les flors masculines dels nous verns plantats; formen aquestes inflorescències en raïm, que s’anomenen aments

Detall dels arbres plantats a la riba esquerra de la resclosa

Text i fotos: Isidre Prat Obradors