Quim Junyent, futbolista del Barça

ESPORTISTES DE BALSARENY
 

Quim Junyent, actualment a l’Infantil A del FCB.

Continuem amb les entrevistes a esportistes locals, actualitzant-ne la trajectòria esportiva i posant al dia el bon paper; perquè no és la primera vegada que alguns dels protagonistes d’aquesta sèrie havien estat ja entrevistats al Sarment pel nostre col·laborador Josep Gudayol.
 
Aquesta vegada parlem amb un esportista molt jove, de 13 anys –ben aviat en farà 14–: en Quim Junyent Casanova, jugador del Futbol Club Barcelona en la categoria de 2n. any d’Infantil A. Els seus inicis són molt prematurs i curiosos, perquè a casa no hi havia cap afecció pel futbol. Per tant, en aquest cas, no és pas un desig inculcat per la família. Però molt aviat diversa gent els comenta que té bones qualitats de futbolista quan el veuen jugar a la plaça i al pati de l’escola, fent bots i corrent amb la pilota als peus.
 
L’entrevista la fem amb el Quim, que és qui respon la majoria de preguntes, però també hi participa el seu pare, el Kim, perquè hi ha aspectes del seu començament esportiu que el fill ni recorda.
 

Primer equip on va jugar el Quim a Balsareny. Només va fer algun torneig, com aquest a Sant Joan de Vilatorrada; tenia 4 anys.

— Els teus inicis són pràcticament al carrer i molt aviat ja ets en un equip de futbol. Va anar així?
 
— Sí, entro a ” l’escoleta” de la UE Balsareny als 4 anys i ja jugo amb els de 1r any en dos o tres tornejos. A Balsareny hi estic tres anys: dos  a l’escoleta i un a l’equip Pre-Benjamí. Després, amb 7 anys, vaig al  Club Gimnàstic de Manresa i hi jugo dues temporades. El Gimnàstic és una mica un aparador que fa lliga i tornejos importants i hi van jugadors de tota la comarca. Allà es fixen en mi i em conviden a fer unes proves amb el Futbol Club Barcelona durant tres dies, però el segon ja em comuniquen que compten amb mi per a la temporada següent. Entro, doncs, en el grup de Benjamins de 2n any. Aleshores tinc 9 anys.

Equip on el Quim va jugar 3 anys: dos d’escoleta i primer de Prebenjamí

— És una edat primerenca, per exercir una disciplina alta en entrenaments i partits...
 
— Com que t’agrada molt el futbol no hi penses, però sí que és un esforç. Anem amb taxi als entrenaments i el viatge dura aproximadament una hora i mitja, perquè ens van recollint a diversos pobles de la comarca. Els dos primers anys ho vam passar molt bé, vam fer-nos molt amics, però amb el temps uns amics marxen i n’arriben altres. Sempre pensem que la nostra estada és per un any i a veure si renovem. Això passa amb els que som d’aquí, del país, perquè els que estan a la Masia tenen contractes més llargs.
 
»El temps que hi dedico és gran, perquè surto de Balsareny a les 5 de la tarda i no arribo fins a les 10 del vespre, i així un any darrere l’altre. Ara mateix, entreno quatre dies a la setmana més els partits els dissabtes o diumenges. Bé, ara mateix no; perquè la covid ho ha alterat tot. Des del desembre que no entrenem. Fem algunes videoconferències amb els entrenadors, ens donen exercicis per fer a casa, i veiem vídeos per analitzar tècniques i tàctiques de joc.
 
»La disciplina és una eina que hem de cuidar molt perquè cansen els viatges, i mentalment ens exigim sempre els millors entrenaments. A vegades “et piques”, “et creixes” perquè tothom vol ser el millor i, hi ha dies que “et ratlles” perquè les coses no surten sempre com un vol. (Transcrivim les paraules que fa servir ell). 

Equip format al Prebenjamí A del Nàstic Manresa; només es van perdre 4 finals, totes 4 contra el FCB. Cinc dels vuit jugadors van ser fitxats pel FCB.

 
— Ja que parles dels entrenaments, ens pots dir en què es basen?
 
— En la categoria d’ara, Infantil de 2n any, és la primera temporada que fem sessions d’exercicis al gimnàs. Al camp continuem amb jocs de posició, tàctics, rondos, partits...
 
— Has tingut lesions?
 
— Sí, algunes i més darrerament. Curiosament, no van ser entrenant ni jugant cap partit, sinó a la vida diària i, és clar, són aturades que poden afectar per a cada renovació. Justament la temporada 2019-20 només vaig jugar dos partits de lliga per les lesions i la covid; tot i així, em van renovar per una altra temporada. Vaig estar molt content.
 
— I les convocatòries per als partits, com es fan?
 
— Els entrenadors decideixen entre els 23 jugadors que formen  l’equip i en convoquen 18. Solem jugar tots, perquè es poden fer els canvis necessaris a cada part. Durant la temporada, l’equip titular ja es va veient, però com que els rendiments també varien, no se sap mai. I és clar, les lesions són impediments afegits que determinen molt la teva continuïtat a l’equip.
 
— En general, hi ha bona relació amb els entrenadors?
 
— El nostre entrenador és el David Sánchez i sí, hi estem bé. Ell i el segon entrenador són seriosos i, a la vegada, fan broma. En un vestuari és important el bon ambient i ells ho procuren. Amb els nois que estan a la Masia miren d’incloure’ls molt perquè són lluny de les famílies i es passen temporades molt llargues fora de casa.

Després de tota la vida jugant junts, el Biel Dolado i el Quim es van enfrontar:
Nàstic Manresa-Barça, etapa d’Aleví

 
— En el vostre equip tots sou de Catalunya?
 
— No, ara mateix hi ha un noi que jugava amb el Sevilla, un altre de Múrcia, un altre de Terol que jugava amb el Saragossa i el Shane Kluivert, que és holandès i és el fill del jugador del primer equip que havia jugat amb el Barça i era molt popular. Els altres sí que som d’aquí.
 
— Hem entès que les famílies sempre us acompanyen als partit. I com es comporten?
 
— El pare sempre m’acompanya, perquè la mare amb la perruqueria no ho té bé, se n’ha perdut molts de partits! (Tots dos es miren  i ho confirmen amb un cop de cap; els sap greu).
 
»(Aquesta pregunta la respon el pare) La nostra família ens “portem bé”; hem de deixar fer als entrenadors i confiar-hi. Sí que hi ha pares i mares que es posen nerviosos, exigeixen... És veritat que l’equip sempre “ha de sortir a guanyar” i, és clar, hi ha un patiment individual per si “sobra algú”. Ja ho sabem. Arribarà el dia, o no, que, potser, no sigui necessari el seu joc. Forma part d’estar en un gran club.
 
»Els entrenadors ja miren de mantenir les distàncies amb les famílies perquè no interferim.  Estan al seu lloc; la seva relació queda blindada entre els jugadors i ells. El preparador físic, el físio, l’encarregat de material fan una mica més d’enllaç i ens informen d’algunes petites coses, com pot ser si algú s’ha fet mal, què no poden menjar si estan amb nosaltres unes hores... Tot és molt correcte.
 
— La lliga la disputeu a Catalunya, però també feu tornejos. On heu estat?
 
— A part de Catalunya hem fet tornejos al Japó, a Dubai –que no hi vaig poder anar per una lesió–, a Àustria, Itàlia i Alemanya. També a Galícia, Tenerife, Mallorca, Bilbao, Saragossa... 

Actualment l’empresa de representació de jugadors Eleven Talent Group
confia en ell per arribar a ser professional

 
— Sabem que és el primer any que tens representant. Ens ho expliqueu?
 
— Sí, hi havia nois que ja en tenien; nosaltres no ens n’havíem preocupat massa. Aquest és el primer any. Un representant es podria dir que és un manager que es dedica a buscar el millor per a tu com a jugador, una mica ja va dirigit a endinsar-me de ple i buscar-me possibilitats reals en el futbol com a professió. També pot buscar-nos espònsors i és la manera d’estar totalment immers i al dia en el món futbolístic. L’empresa es diu Eleven Talent Group i té una seu a Espanya i una altra a l’Argentina. Aquesta empresa representa jugadors com Sergio Agüero, Marcos Acuña i Sergi Darder, entre altres. Ja ho anirem veient, perquè en el món futbolístic has de ser bo i tenir sort i cal dir, també, que cada vegada és més difícil fer-t’hi un lloc.
 
— Per acabar, quines condicions creus que et mantenen en un equip del Barça?
 
 — Sembla que tinc bones condicions tècniques i visió de joc. (El pare afegeix:) No és golejador, és bon passador i no és egoista, sap jugar per l’equip.
 
— Quim, ja tens tota una història de futbol a les espatlles. Una primera carrera feta.
 
— Sí, el futbol és el que m’agrada més. El meu projecte és continuar i dedicar-me al futbol de forma professional. Porto cinc anys al Barça i això ja està fet! El meu projecte és arribar a ser un bon futbolista i continuar estudiant perquè “quan sigui gran” m’agradaria muntar una empresa de caràcter científic.
 
Riem per l’expressió: “quan sigui gran” perquè encara falten uns anys, però el Quim és entusiasta, apassionat, té projectes i somnis. És perfecte. El pare també comparteix la seva il·lusió i sempre el fa tocar de peus a terra i li remarca “ja ho veurem”, “de moment”, “tot és molt difícil”, “cal anar pas a pas”, “hi ha molts bons jugadors”... Fa goig, sentir la prudència dels seus consells, tot i que s’endevina la complicitat que tenen pare i fill i les ganes de seguir amb aquest esport. Ara sí que ja podem dir que el Kim pare i la família són uns afeccionats al futbol i, en aquest cas, ha estat gràcies al fill i no pas a la convicció inicial de la família.
 
Els donem les gràcies per la bona estona compartida i els desitgem el millor futur en el món del futbol.

Lluïsa Coma / Alfred Selgas
Fotos: Arxiu Quim Junyent