Com és la resclosa per sota de l’aigua

 

Ara les obres de la síquia han descarnat la resclosa, per poder fer els arranjaments planificats, tot seguint el projecte ambiental aprovat. He trobat interessant compartir la imatge de la part oposada de la resclosa, que sempre està coberta d'aigua i per tant no és visible.
 
Hi podem observar com treballa una resclosa i els materials usats als segles XIV i XVI, ja que l'any 1952 sembla ser que només es va cobrir amb formigó; amb un paredat fet a base de còdols organitzats, com un mur de pedra seca, tan comú al Bages, per contenir les terrasses de les vinyes, però en aquest cas per aguantar l'energia hidràulica. Així doncs, calia descompondre l'energia erosiva, ja que el mur atura la terra; en canvi, la resclosa en decanta la trajectòria, deixant fluir l'aigua. 
 
La funcionalitat s'aconsegueix construint-la de manera estructural amb un angle d'uns 40º a l'invers del riu, suposo amb troncs dels arbres talats al segle XVI (seria bo trobar-ne algun). L'enginy ha fet la funció de dissipar les avingudes fent saltar per dalt l'aigua i derivant-la cap a la dreta, a la síquia (decantadora). 
 
És de suposar que els sediments aportats pel Llobregat hi han quedat acumulats aigua amunt, i això és el que la maquinària treu; segurament els mateixos sediments a l'interior del revolt del riu han permès l'establiment de canyissos i també ja fan una funció de coixí previ, esmorteint l'impacte més torrencial. 
 
Per tant, la resclosa emergida és com un quart de lluna, però la submergida és lenticulada amb panxa aigua amunt. Avui la fan aflorar i és un relat de la història que apareix novament, de la tecnologia d'aquell temps i dels materials emprats.
 
En Xavier Novell ha comentat que sota del vessant de la resclosa, aigua avall, encara hi podria haver l’estructura de troncs original del 1339, o bé almenys la dels troncs usats el 1584 per refer la síquia arran d’un crescuda que havia malmès la resclosa. Segons com es facin les obres, si es descobrís l’estructura antiga seria interesant com a mínim tenir-ne un reportatge gràfic. Si treuen els troncs antics seria bo de poder identificar-los i saber quins arbres eren; així tindríem un molt bon testimoni de la vegetació arbòria històrica de la zona. Ara que ve Nadal i el baró rep el tradicional cens dels capons –una commemoració que caldria no deixar perdre mai–, aquestes  obres podrien servir per complementar aquest punt de la història de Balsareny.
 
Per altra banda, penso que la ubicació de la séquia al segle XIV no hauria estat decidida a l'atzar. Segurament els enginyers d'aquells temps ja ho sabien: els cursos fluvials descriuen una geomorfologia sinuosa, i això fa que hi hagi trams on les aigües erosionen o bé sedimenten tot formant meandres. Balsareny sembla que rep el seu nom del balç del castell (erosionat) i de l'areny de sota (sedimentat). El cas és que la resclosa es troba en una zona de sedimentació: això li treu molta càrrega d'energia i d'aquí que la base de la resclosa encara tingui els materials originals, ja que el riu hi ha sedimentat fins a tapar-los i així avui els hem pogut observar. Adjunto un mapa que he modificat per entendre aquesta dinàmica.

 

Text i fotos: Sergi Fontseca Riera, geògraf