El cost de demanar perdó

PUNTA DE BRAU

Són les sis del matí i em trobo  a la cuina de casa, en concret davant la meva màquina d’escriure assegut a la taula polivalent. Les primeres clarors d’un nou dia comencen entrellucar a través dels finestrons, i l’aire matiner estiuenc s’escola per la xarxa protectora d’insectes. 

Un silenci total i propi de l’hora en qüestió, se sent acompanyat gràcies a l’oportunitat de poder escoltar el Matí de Catalunya Ràdio, amb la veu de la conductora habitual del programa, la Mònica Terribas. Cada cop de tecla esdevé també un nou segon de llum ocular que omplirà el nou dia.

Teniu a les vostres mans, de nou, el que fa tants anys editem com a número de vacances del Sarment i, segon a segon, minut a minut, solquen el que vol ésser la meva reflexió.

Res de voler ser un “milhomes”, ho sabeu prou bé, però cal reivindicar a qui li pertoqui el demanar perdó per haver-nos prohibit, amb l’excusa d’aquest estúpid “amic” invisible, pel qual tantes i tantes famílies han de lamentar la pèrdua d’un ésser estimat. Fins a dia d’avui, hora en què escric aquestes lletres, no he escoltat que cap responsable del procés que hem deixat enrere hagi demanat perdó, per tot un sentit d’alarma el qual a través de promoure la por va portar tot aquest col·lapse sanitari fent impossible que les persones fossin ateses com cal, i s’ha fet en altres situacions familiars. Sí, perdó per haver negat l’abraçada i el petó a tots aquells éssers estimats en aquell últim adéu.

Explicar aquí i avui totes les prohibicions que, en un estat d’alarma mal portat, tots hem hagut de viure seria molt llarg. Contradiccions informatives, errors diversos que malmeten l’economia, i també m’omple de tristor una falta de maduresa que he notat per la societat en general.

Acabo, un cop més vull subratllar això de: ei, res de voler ser cap “mil homes”, que quedi clar, però sí que vull reivindicar menys recomanacions i més gestos per responsabilitzar a qui calgui a demanar perdó.

Josep Gudayol i Puig