Reflexions sobre el covid-19

OPINIÓ

El covid-19 ha deixat petjada i encara es fa sentir, tot i que, de moment, no de manera tan ferotge. Hi ha persones que han viscut la malaltia i se n’han curat; altres, dissortadament, ja no ho podran explicar. La soledat, el patiment, la por, la desesperació, la tristesa, l’ansietat, etc., han estat elements molt preocupants durant aquest temps de pandèmia. No havíem imaginat mai que no sortiríem de casa, que molta gent no aniria a treballar, que tancarien les escoles, que els hospitals i altres serveis sanitaris estarien a vessar, que les residències d’avis i àvies quedarien aïllades i viurien una soledat profunda, que no podríem acompanyar familiars nostres en el moment de la mort ni fer-los un comiat, que persones perdrien la feina, que algunes altres necessitarien ajudes per sobreviure... Tot un seguit de pèrdues que han aparegut sobtadament. 

Aquest temps de confinament ha estat un període prou adient  per pensar i adonar-nos que, paral·lelament a una pandèmia, hi ha altres situacions on el sofriment és tan comparable o encara superior: guerres, exilis, camps de refugiats, presons, pandèmies sense mitjans sanitaris per atendre la gent... 

Hem viscut la malaltia i la mort de forma molt propera, col·lectiva, molt visual, amb moltes dades —no sempre reals.

La vida s’ha hagut d’entomar a partir de paràmetres no habituals: ús de moltes mesures per prevenir encomanar-se el virus,  teletreball, desinfeccions a la via pública, atenció a persones grans, famílies amb pocs recursos, compres i confecció de màscares i altres materials per a sanitaris, escola des de la distància...  S’han hagut de prendre decisions de manera molt ràpida. Hem pogut comprovar que l’agilitat i el compromís han estat els factors determinants. En els moments de més incidència i confusió de la pandèmia, la disposició, la voluntat de servei, el saber i el saber fer amb altes dosis d’empatia, han estat cabdals per a prendre les millors decisions. Quan prenem decisions ràpides, en algunes ens podem equivocar, però pensem que la correcció i la disculpa sempre són elements que ajuden a reparar i reajustar les actuacions properes. En aquest període de crisi, la transparència i la bona comunicació han estat valors i mitjans  essencials i s’ha demostrat més que mai des dels diferents àmbits, públics i privats.

Els documents i missatges —escrits o visuals— que hem llegit durant la pandèmia de la covid-19 han estat nombrosos, tant a nivell local com més general. En les comunicacions que hem rebut trobem diferències substancials. Per una banda, aquelles que inclouen el suport dels grups, la tasca de tothom, la comunicació pensada per a les persones que la reben... Per contra, trobem uns missatges amb tota una càrrega de protagonisme individual, els que implícitament incorporen “el voler destacar més que l’altre”, els que exclouen o desestimen els altres... Per altra banda, també hem constatat que, en ocasions, la comunicació no ha existit o bé ha costat molt d’aparèixer. Hi havia por? Falta de gestió? Incapacitat d’acció? Des d’alguns llocs, els dubtes en les actuacions, les pressions,  les incerteses, etc.,  han abocat a respostes com els silencis, l’ostracisme, el donar llargues o la poca claredat. I, és clar, això comporta dosis importants de desconfiança, patiment —pensem que hi havia vides i treball en joc—, sentir-se menystingut, no considerat...

La situació ha estat complexa, no hi havia respostes ni solucions per a tot ni per a tothom, molta confusió en la presa de decisions ràpida. Hem vist com s’elaboraven  protocols que, sovint, duraven ben poc, s’havien d’adaptar a la situació de canvi constant que el moment exigia. L’esforç  per a decidir encertadament ha estat complicat. I a tot això, cal afegir-hi el creuament de retrets entre partits polítics, que, sovint, ens han cansat molt. Però, és clar, en aquestes circumstàncies difícils és quan els ciutadans necessitem ser atesos des del respecte més gran possible, des de la inclusió, des de la valoració de les petites voluntats de totes i tots per contribuir a l’esforç col·lectiu. Fa temps que el terme empatia va agafant embranzida i s’ha convertit en un element indispensable de coneixement i posada en pràctica en les activitats professionals o grups de treball fora del món laboral. I no és casual la seva importància, perquè la intenció de comprendre els sentiments i les emocions, intentant experimentar de forma objectiva i racional allò que sent l’altra persona millora en escreix els resultats, tant relacionals com de producció. 

A vegades, el terme empatia ha caigut en un sac buit d’ajuda i entrega als altres, deixant de banda els objectius prescrits d’una tasca i escudant-nos només en els valors ètics  i això no és veritat. L’empatia l’hem de fer servir per comprendre millor el comportament dels altres en determinades circumstàncies i analitzar com l’altre pren o entoma les decisions que considerem objectives, reals i necessàries; tot i que l’ordre absolut sempre ha de ser variable, consensuat i d’ entesa perquè del contrari caiem en formes d’autoritarisme que mai són prou ben rebudes.

Esperem que haguem après una lliçó important, que siguem capaços de fer un aprenentatge més sòlid sobre la capacitat de relació i comunicació i desitgem que l’ experiència sigui útil i ens ajudi a incorporar els errors i els encerts en les noves oportunitats de vida.

Lluïsa Coma