Mossèn Joan, present en el canvi pedagògic dels anys 80

OPINIÓ

A finals dels anys 70 i durant els 80, l’escola arreu de Catalunya i a l’Estat espanyol va entrar en una nova etapa amb l’empenta de les esperances democràtiques i enmig d’una situació social agitadíssima. El boom demogràfic exigia la construcció de noves escoles per encabir-hi la canalla i el dret a l’escolarització va ser un clam que es va constituir en un dret fonamental. Les Escuelas Nacionales van esdevenir insuficients i es va començar la construcció de nous edificis, tots ells fets amb el mateix motlle arquitectònic.

El reclam d’obtenir escoles per a tothom anava acompanyat de mots com: gratuïtes, democràtiques i de qualitat. El significat de tots aquests adjectius donaria per fer un altre article, que ara mateix s’apartaria de l’objectiu.

Quan ja es va tenir encarat aquest primer període, vam treballar per retornar i normalitzar l’ús i l’ensenyament de la nostra llengua, el català, tant perseguida pel règim franquista. El català va passar de ser una assignatura  que s’impartia tres hores setmanals i de forma voluntària –tal com contemplava la Ley General de Educación de l’any 1970– a fer-ne la llengua vehicular de tot l’aprenentatge escolar. Això sí, amb les etapes de bilingüisme que van ser necessàries com a element de transició.

L’ altre canvi important que va assumir l’escola va ser la incorporació del terme “escola laica” en l’ideari del Règim Intern,  eina que caracteritzava el model de pensament i actuació de l’escola d’aquell període. Aquest terme s’introduïa per tal de blindar-se enfront dels valors religiosos del règim anterior.

Concretament, els anys 80 i 81 el debat sobre no impartir religió en l’àmbit  escolar va ser intens i llarg. La Constitució Espanyola, votada l’any 1978, ja feia compatible el caràcter aconfessional de l’Estat i, per tant, des de l’escola ens mostràvem a favor d’un model d’ensenyament laic com a garantia de l’educació en valors. Recordem que les AMPA, en aquells moments, tenien un caràcter molt reivindicatiu i juntament amb la fornada de mestres joves i la col·laboració dels ajuntaments democràtics, l’impuls als  canvis era freqüent.

En el debat d’escola laica, mossèn Joan, rector de la parròquia de Balsareny, hi va tenir un paper essencial. Des del seu poc afany de protagonisme i home de poc soroll, d’una forma discreta va permetre que l’ensenyament religiós s’impartís, per a qui ho desitgés, en espais propis i naturals, i així mantenir-lo fora de l’àmbit escolar, en benefici del respecte a la pluralitat d’opcions ideològiques i religioses.

Crec que mossèn Joan, un home compromès socialment i que entenia d’ actituds democràtiques i de trencaments amb les ideologies autoritàries, va saber entendre el missatge de l’escola, de trencar amb una religiositat uniforme i imposada que l’església més encarcarada s’esgargamellava a mantenir.

Per tant, molts dels mestres i les mestres que érem a l’escola en aquells anys construint un projecte nou sempre vam agrair-li molt la seva decisió i autoritat moral, que sabem que la va necessitar, per ajudar a no instrumentalitzar la religió com a assignatura escolar.

L’escola sempre va trobar en mossèn Joan la persona propera quan se’l va requerir. Mai li agrairem prou la disposició dels seus locals per celebrar els actes de final de trimestre, per Nadal, quan encara no teníem l’ espai del Sindicat.

També recordem amb estima els petits alumnes que anaven a la Coral i tenien l’empremta del gust pel cant que mossèn Joan, tan pacientment, els inculcava. Aquelles cançons que incorporàvem a les classes i a les excursions!

Gràcies, mossèn Joan, per haver contribuït al canvi pedagògic d’aquells moments educatius.

Sempre a la nostra memòria.

Lluïsa Coma