‘Bon dia, Balsareny!’ Entrevista a Josep Gudayol i Puig

LA NOSTRA GENT

Sempre és enriquidor escoltar-nos els uns als altres, i quan ho fem, podem rebre propostes o iniciatives molt interessants. Com és el cas de la que ens proposa en Ricard Ribera al personal de Sarment. Un goig poder convertir, les intencions o iniciatives com la que ens proposa en accions, i poder seure avui, onze de gener de 2020, amb en Josep Gudayol i Puig, nascut a Balsareny. el dia 30 d'octubre de 1937. Amant del periodisme i de la comunicació, de la poesia, dels llibres, de l'escriptura, de la parla. Un balsarenyenc emblemàtic. Una persona propera, amb qui volem conversar.

— M'atreveixo a dir que la seva personalitat s'ha guanyat moltes de les persones de Balsareny, tant joves com adults. Molts el veuen com un home entranyable i proper, com una gran persona.  Actualment a través de Sarment, Ràdio Balsareny i la megafonia municipal, tenim la sort de poder escoltar les seves paraules, sempre plenes de respecte i amabilitat. Sabem, però, que la seva dedicació a les cròniques de la informació referent al poble de Balsareny ja li ve de lluny. Quan i com va començar, i en quins mitjans informatius?

—Jo, de petit, molt petit, a casa meva, m'agradava llegir.  El meu pare, en Josep Gudayol i Gonfaus, em va introduir al bonic món dels llibres i la lectura. I ja en aquells anys d'infantesa, vaig sentir una gran afecció pel periodisme. Tant el parlat, com l'escrit. Però lamentablement, davant les necessitats econòmiques del moment, havia de posar-me a treballar i dur un sou a casa. Érem molt pobres i convenia dur aquest sou. A mi m'hauria agradat estudiar periodisme, però no va poder ser. I tot i la meva ignorància, ja que no tenia cap estudi en aquest ram, vaig començar a col·laborar amb el Cercle Cultural de Balsareny, gràcies a la Conxita Planes i Casals, que m'ho proposava a l'antiga biblioteca l'any 1976 quan va néixer  el butlletí Sarment. Començava participant en una petita secció que va ser titulada “Cartes al Sarment”, tot i que no eren cartes, eren fragments poètics; el meu amic, en Pere Juncadella i Morera, president del CCB i director del butlletí, més endavant en va canviar el nom i li va posar  “Cercle literari”. L'any 1980, gràcies a Mn. Joan Bajona i Pintó, vaig començar a fer de corresponsal per al diari Regió 7, en el qual vaig col·laborar deu anys, fins que es va professionalitzar molt amb corresponsals que tenien formació periodística  i vam haver de deixar de col·laborar-hi aquells que ho fèiem per afecció.

— A quin any va començar a fer d'speaker municipal? Com va anar, que s'encarregués d'aquesta feina?

Això va començar de la següent manera: tenia jo 45 anys i vaig quedar a l'atur de la meva feina de paleta dins la companyia Vidal. En aquesta situació, vaig assabentar-me que, a través de l'Ajuntament, va sortir la convocatòria d'una plaça per treballar de bidell a l'escola Guillem de Balsareny; feina a la qual, tanmateix, no vaig poder accedir. Però vaig quedar apuntat a l'Ajuntament com a persona que necessitava ajuda per la meva situació de persona  treballadora en aquell moment a l'atur. Finalment aquesta ajuda va arribar. El llavors alcalde, en Jaume Rabeya i Casellas, a través de l'INEM va aconseguir un contracte laboral per a sis mesos, en el qual vaig poder treballar un temps junt amb el seu germà, en Joan. La feina va consistir primerament a canviar els llums dels carrers del poble per uns de més moderns. I en haver finalitzat aquesta tasca que se'ns va encomanar, abans d'exhaurir el contracte,  ens van derivar al cementiri municipal, on ens va tocar fer una sèrie de nínxols nous, cap al capdavall a l'esquerra, on ara, entre altres, hi ha les restes de l'amic Eugeni Barranco Sánchez. Llavors, acabada aquesta contractació, i arran de la lamentable pèrdua del nostre company Salvador Selgas i Pons, que va tenir un infart al Casino durant una trobada d'acordions (aquest va ser el primer “speaker” municipal, i ho feia a dalt d'un Citroën 2 CV), l'alcalde Rabeya em va oferir la possibilitat de fer la seva tasca, i així vaig començar, juntament amb el vigilant local. A cavall d'un dos cavalls (valgui la redundància), en aquells anys i en aquelles circumstàncies, tot recorrent els carrers del poble, va néixer també aquest “Bon dia, Balsareny!”

— En aquells anys, no existia tampoc la comunicació i la informació que avui coneixem, tan ràpida i a l'abast de tothom. Per això la seva tasca era molt preuada. Hi ha alguna notícia o informació que hagi comunicat i l'hagi marcat?

—Tot allò que conforma la vida, sigui social, cultural, política, esportiva, religiosa... de Balsareny, em marca, m'interessa. Per això no poc dir que n'hi hagi alguna d'especial: totes ho són.

— Essent com és la veu de moltes entitats, s'ha vist mai amb l'obligació de negar algun tipus d'informació a algú?

—Només recordo una vegada, en una ocasió, en què una persona volia que anunciés la seva manera de pensar. I després de consultar-ho amb l'Ajuntament, vam entendre que no ho havíem de fer, perquè era anunciar els pensaments o la ideologia d'algú en concret. Tan sols va ser en aquella ocasió. Tots els colors que han passat per l'Ajuntament en aquests quaranta anys que podríem dir que m'hi dedico, i totes les informacions, han estat admeses vinguessin d'on vinguessin.

— La seva persona és vista amb gran estima. Potser per la seva amabilitat, educació, respecte, interès envers l'altre, etc. Fa uns anys que és protagonista de les matinades de la Setmana de la Joventut, amb una tradicional salutació des del seu balcó; també les germanes que van dur el bar Sidral el van homenatjar amb unes samarretes, i avui es la Tabateca qui ho fa amb unes tasses amb el seu rostre i la seva frase... N'és conscient, d'aquesta estima? Sent l'escalfor del poble? Com ho valora?

—Jo sempre dic, que en general, potser per ser la persona pública en què m'he convertit, m'estima, podríem dir, tothom, i jo estimo a tothom. Amb el pas dels anys i en els nostres dies, he pretès i pretenc ser el ciutadà de tots. Malgrat que pugui haver-hi persones que no m'estimin: són lliures de fer-ho, sempre amb el mateix respecte i pau que jo mantinc amb tothom.

— Quina seria la notícia que li agradaria donar a Balsareny i que encara no n'ha tingut ocasió?

—Bé, Balsareny es un poble petit, som tres mil i escaig habitants, ens coneixem tots... Crec que Balsareny té bones noticies, no sabria dir quina noticia podria sobresortir de les existents. Tan sols el fet d'estimar-nos i poder-nos dir bon dia, valorant i respectant totes les persones i entitats i tot allò que fa ser poble, ja és una bona noticia.

— Al butlletí Sarment són moltíssimes les entrevistes que ha publicat. I a Ràdio Balsareny, també déu-n'hi-do, les que ha fet. En totes les entrevistes que fa hi posa interès i empatia. Hi ha cap entrevista que hagi fet, que vulgui subratllar? Alguna que volgués fer de manera especial i que encara no ha fet?

—Amb el meu caràcter , no. Tinc un gran respecte i considero igual totes les persones que han volgut ser entrevistades per mi. Tot i que sempre pot quedar al tinter, pel fet de ser humans, aquella persona que no se t'ha acudit d'entrevistar.

—També podem llegir escrits seus al Sarment, de narrativa, poesia, etc. És clar que és un gran comunicador. Què li agrada més, parlar o escriure?

—Escriure, abans que tot. Però darrerament, degut a la meva malaltia diabètica, no puc escriure ni llegir tant com voldria, i em va mes bé parlar. Per això avui em va molt bé i hi dedico molta il·lusió a aquest mitjà que és la ràdio.

— És conegut el seu interès per les persones del nostre poble. Li agrada saludar la gent, interessar-se per les seves famílies... Podríem dir que ho fa amb tothom. S'ha sentit molest en alguna ocasió per no haver estat correspost?

—No, no! Jo soc un home sociable, aquesta es la meva ambició. M'interesso per tothom i respecto a tothom. M'interesso també pels establiments locals, i comparteixo aquest interès. M'agrada, per exemple, parar-me a fer un cafè amb llet, i no vaig sempre al mateix lloc, perquè considero que tothom ha de viure. I sí que m'han arribat persones per aquests establiments que han pretès potser provocar-me fent referència a alguna cosa que hagi pogut dir i que no els hagi agradat; i a aquests, els he transmès el meu respecte envers ells i els he demanat que en tinguin també amb mi. Fins i tot els he felicitat i he agraït la seva sinceritat. Ens hem entès perfectament, practicant quelcom tant preuat com és el parlar i el fet d'expressar-nos amb respecte l'un amb l'altre i no pas criticar-nos a l'esquena, cosa que no ens transmet res més que ignorància.

— Fent balanç de la seva trajectòria informativa, es definiria d'alguna manera?

—No, no, no... Com el que soc: aquest ciutadà de tots. 



—És una persona a qui hem vist participar en molts actes de poble (concerts, teatre, exposicions, activitats, dinars populars, església, moviments políticosocials...). Si n'hagués de triar o destacar algun en especial, quin seria?

—No tinc cap preferència; considero que totes les facetes són molt importants.

—És una persona de matí, de tarda o de vespre?

—A la meva edat, m'agrada veure sortir el sol. Fins i tot a la ràdio: hi faig el programa “Pista matinal”, en què anuncio la sortida del sol.

—Vostè és un home molt arrelat al poble. Què n'enyora, del seu passat històric? Què en valora, del present? Què anhela per al futur de Balsareny?

—El que enyoro del meu passat històric és, com he dit abans, el fet de no haver pogut estudiar periodisme. Pel que fa al present, m'agrada que entre tots, amb aquesta feina sorda que fem i que fan, pugui Balsareny continuar endavant. I el que anhelo, amb motiu del nostre passat històric, i de la feina  que fem també en el present, seria... No voldria parlar de política, la política és una cosa i el que jo vull es parlar de llibertat, que és una altra cosa. Llibertat d'opinió, d'expressió... El que anhelo per al futur és la llibertat de les persones, del meu poble, del meu país, Catalunya.

—Hi ha alguna cosa que el faci repicar amb eufòria la taula on seu, igual que com ho fa amb els gols del Barça?

—No! Només amb els gols del Barça! De fet, jo, vaig ser el primer de repicar la taula allà al Casino. Ningú picava, tothom cridava. I jo, com que soc una persona que parlo molt, i utilitzo un to de veu tirant a alt, pateixo d'afonia. I en comptes de celebrar els gols del Barça cridant, per  no quedar afònic, vaig decidir repicar a la taula.

—En quines entitats ha participat activament al llarg dels anys?
—A part d'haver participat dels actes, diríem, de totes les entitats, voldria fer referència a aquesta festa que fa que ens coneguin a la comarca i arreu: els Traginers. Ja amb aquells primers Traginers, jo a cavall passejava el meu germà i altres criatures del poble per la Festa dels Traginers. M'agrada poder-ho explicar, pel que feia i perquè va ser una de les primeres entitats en què vaig participar.

— És clar que de totes n'ha après quelcom. N'hi ha alguna que l'hagi marcat especialment en la seva vida?

—A mi, el que més m'ha marcat ha estat l'escola. I aquell mestre republicà, en Joan Civit.  En part és gràcies a ell, que puc donar gràcies que soc com soc. No puc oblidar-lo, tot i que fa molts anys que van marxar del poble. Des que lamentablement va morir en Gilet Casòliva, que era proper a aquest mestre, que no he pogut tenir més contacte amb la seva filla, la Rosa Maria Civit.

—És una persona de rutines en el dia a dia?

—Sí! Tot es una rutina!

—Amb tants anys dedicats a la comunicació i la informació balsarenyenca, ha sentit mai la moral baixa o s'ha vist amb pocs ànims per continuar exercitant-la?

—Deixar la meva tasca, mai! Plegar, no! Mentre pugui, voldré continuar. Però sí que recordo en alguna ocasió, que potser de tantes aportacions que feia al Sarment, en algun cas m'havia sentit molest o amb la moral baixa, en no haver vist publicada alguna de les coses que havia aportat, i que esperava veure. Però va ser algun cas puntual.

— Com a entrevistador avui entrevistat, voldria afegir res a aquesta entrevista?

—M'agradaria remarcar una cosa: Al Sarment, al nostre butlletí, a partir dels anys vuitanta i fins al noranta, noranta-tres, gran part del seu contingut era redactat per mi, tant amb el “Balsareny avui” com el “Fragment poètic”. Per sort, avui es molt més ric participativament. Gràcies a les aportacions de la Biblioteca, l'Escola de Música, les entitats... M'agrada remarcar-ho i m'agradaria que hi continuïn creixent les col·laboracions.

—Gràcies! Ha estat un honor haver compartit aquesta estona amb vostè, escoltant-lo i fent coneixedors els lectors de la nostra xerrada tot prenent un cafè plegats. Que per molts anys, Josep Gudayol i Puig, continueu informant-nos, saludant-nos amb la força i la il·lusió amb què ho heu fet durant tant de temps. Gràcies per tan bona feina. Un veritable plaer, Josep!

Jordi Vilanova

Fotos:  R.Ribera / J.Vilanova