Història de la guitarra elèctrica

Mare del Rock’n Roll i símbol etern de rebel·lió... Entendre la música, tal com la coneixem avui dia, no és possible sense conèixer la trajectòria de l'instrument que ha encimbellat molts dels mites moderns: la guitarra elèctrica. La seva invenció va marcar un abans i un després, obrint pas a gèneres i estils musicals que han transformat per sempre més la música contemporània.

La història de la guitarra elèctrica és relativament recent: només cal que ens desplacem uns 90 anys enrere per descobrir-ne els orígens. Un viatge curt, però apassionant.

Fixant-nos avui en grans guitarristes (ja convertits en llegendes) com Jimi Hendrix, BB King, Steve Vai, Mark Knopfler, Eric Clapton i un llarg etcètera, és curiós pensar que l'origen de la història de la guitarra elèctrica es trobi en la música hawaiana, però així és! A inicis del segle XX, quan va començar a popularitzar-se la música jazz, van sorgir nombroses orquestres formades per instruments com el piano, la trompeta o el saxo que, pel fet de tenir més projecció sonora, ofegaven el so de la guitarra acústica. D'aquí que alguns músics comencessin a buscar solucions perquè el so de la guitarra sonès més fort. Un d'ells era George Beauchamp.

A la fi dels anys 20, Beauchamp –al costat de John Dopyera– va desenvolupar una guitarra de cos metàl·lic i discos d'alumini que sonava 5 cops més forta que l’acústica i, era molt idònia per a desenvolupar la tècnica 'slide guitar' (consistent a lliscar per les cordes un tub de vidre o metall per aconseguir sons plorosos), molt corrent en el blues, el country i la música de Hawaii. L'invent va tenir un gran èxit i, encara que la companyia va tancar,  la guspira i inspiració és va mantenir per part d’en Beauchamp, que seguí treballant en el tema. El 1931, ell i Adolph Rickenbacker van treure a la llum la 'Frying Pan' (sobrenomenada així per la seva forma de paella), una guitarra hawaiana elèctrica fabricada amb materials metàl·lics i dotada d'una pastilla electromagnètica. Va ser el primer instrument musical elèctric i el precedent per a les guitarres elèctriques modernes.

Guitarra hawaiana, lap-steel “Frying Pan”.

L’empresa Gibson va començar a experimentar amb la comercialització de models de guitarres elèctriques amb un disseny de caixa com el de les guitarres espanyoles i molt més semblants a les que coneixem avui dia. Una d'elles va ser la Gibson ES150, que va obtenir un èxit immediat, a més del beneplàcit d'importants solistes de jazz, com ara Charlie Christian (les seves actuacions van acabar per canviar la història de la guitarra elèctrica i revolucionar la forma en què els músics veien aquest instrument): ara era un instrument musical capaç d'adquirir la mateixa força i protagonisme que una trompeta o un saxo.

Als voltants de 1940, el guitarrista Les Paul va idear una guitarra de cos sòlid que va anomenar  'The Log' (el tronc) i que consistia en un tros allargat de fusta de pi, amb un pal i trossos d'una altra guitarra. Un disseny poc estètic, però amb un gran resultat sonor.

Molts es van negar a comercialitzar la guitarra de Les Paul, convençuts que no tindria èxit, a excepció de Leo Fender. Fender es va inspirar en la guitarra 'The Log' per crear un model, la guitarra Fender Broadcaster (més tard, Fender Telecaster), que no va trigar a desplaçar la resta de guitarres: de disseny robust, però de fàcil de construcció, es fabricava en sèrie, reduint costos i –per tant– amb un preu més assequible per a les masses. Va ser el que va canviar per sempre la història de la guitarra elèctrica.

Durant els anys 50 i 60, la Fender Telecaster va ser la responsable que l'ús de la guitarra elèctrica es popularitzés, donant lloc a un nou gènere musical: el Rock’n Roll. De fet, aquest model va tenir tant èxit que, al costat de la Fender Stratocaster, és l'únic que no ha deixat de fabricar-se fins als nostres dies.

Guitarra elèctrica Fender Telecaster

EMMB