La música i el cinema

Des de l’invenció del cinema, la música ha jugat un paper essencial dins l’anomenat 7è art. Abans de l'arribada del cinema sonor, la música va ser l'eina més influent i necessària per ajudar a desenvolupar la narrativa del llargmetratge. Al cinema mut, els mètodes per expressar els sentiments d'un personatge eren els quadres de diàleg, les expressions dels actors i, d’una forma no menys important, la banda sonora musical. Tot aquest conjunt transmetia l'emoció necessària i desitjada en cada moment. En el supòsit que un personatge hagués de comunicar un discurs de caire dramàtic, es feia ús d’una música tensa i angoixant acompanyant l’escena. L'ús del piano o la pianola era fonamental, ja que, en no usar-se la veu parlada, aquest es convertia en el mitjà principal per transmetre el missatge, a més d'acompanyar la imatge de forma contínua al llarg de la pel·lícula.

Una de les finalitats principals de la banda sonora d'una pel·lícula és la de transmetre emocions, i implicar emocionalment l'espectador. La música influeix sobre els sentiments i les emocions que l'espectador experimenta al llarg de la pel·lícula, anticipant una situació determinada, com succeeix a la famosa escena de la dutxa en la pel·lícula "Psicosi", en la qual Hitchcock deixa veure a través de la música el desenllaç d'aquesta escena.

Però la música no només transmet emocions a l'espectador, sinó que també és capaç de transmetre allò que el personatge sent, el seu caràcter, i la seva personalitat. Si s'empra una melodia agradable i relaxada mentre algú s'acosta a la càmera, provoca una sensació positiva respecte a aquesta persona. Però si el que sona és estrident, angoixant o tens, el que ens diu és que causarà algun problema, i que no és de fiar. Aquest mètode pot ser també utilitzat pel director per enganyar l'espectador fent just el contrari.

Una altra de les funcions essencials de la música al cinema és que és capaç d'ambientar una història i situar-te en un temps i lloc determinat. Les escenes relacionades amb l'Antiguitat, per exemple, no compten amb la mateixa música que les escenes que succeeixen en un temps modern.

Un dels compositors més rellevants en la història del cinema, el Sr. Bernard Herrmann, responsable de joies mestres (musicalment parlant) com "Ciutadà Kane", "L'home que sabia massa" o "Taxi driver", per la qual va obtenir l'Òscar a la millor banda sonora, va resumir tot això en una frase: «la música ha de suplir allò que els actors no arriben a dir, pot donar a entendre els seus sentiments, i ha d'aportar allò que les paraules no són capaces d'expressar».

Escola Municipal de Música de Balsareny