Parlar del Pere, ara que tot just se n’acaba d’anar, se’m fa molt difícil. I molt més, per aquests pocs dies que han passat; i –sense que sigui cap excusa– en el marc d’aquests dies de tanta calor, la consciència de no tornar-lo a veure més, encara no l’he arribada a assimilar del tot.
Com hom sap, perdre amics, coneguts o, pitjor encara,
membres de la família a partir d’una certa edat, cada vegada mes freqüent, al
final pot esdevenir un gran problema. El meu pare, que va morir molt gran, em
deia que, amb el pas del temps, perdia el temor a la mort, però a canvi se
sentia cada vegada més sol, per culpa de tants amics que s’havien acomiadat
d’aquest món abans que ell.
Tants anys de projectes, tants anys d’afanys i d’esforços
per arribar a una espècie de punt de partida, que sembla el mateix llindar de
l’abisme. Un punt que no admet transicions ni mitges tintes. Allà hi ets o no
hi ets.
El Pere ha marxat com tants, com els meus germans, com tanta
gent que formava part de la gran família dels carrers del poble, de la
parròquia, dels àmbits culturals, de l’esbarjo, de les excursions –a destacar
aquells anys de l’escoltisme– o simplement per a jugar a cartes, al futbol o als
escacs.
Fins i tot vam endegar una llista política per anar a les
eleccions (“Independents per Balsareny”, se’n deia) per tal de participar en
aquella nova etapa d’esperança envers una nova vida democràtica, aquella que
se’ns havia negat des dels primers moments que vam posar els nostres peus a terra.
El Pere solia ser a tot arreu, com no podia ser d’altra
manera. Era un ser inquiet que, a sobre de participar i d’integrar-se dins dels
grups, també s’encarregava d’obrir-ne el pas o senzillament hi feia costat per
poder eixamplar-los més, o per obrir-ne de nous. El seu pas per la creació i
manteniment del Cercle Cultural de Balsareny n’és una gran mostra. La seva
entrega i dedicació ha estat molt ben explicitada per les mateixes planes de “Sarment”,
i òbviament per col·laboradors amb més memòria i coneixements que els meus.
En la llista política que vam fer, ell no anava al davant. A
voltes, preferia la discreció i el segon terme en moltes de les activitats que
feia i en què vam coincidir. Amb tot, hi era plenament, en el pensament, en
l’acció i també en la il·lusió que hi posava, sobretot quan es va desencadenar
aquella nova tanda d’ oportunitats que es van començar d’albirar, en aquells
anys de les acaballes del franquisme. Com també en aquella etapa mística, potser
amb el temps demostrada com a utòpica, que va ser aquella “comunitat cristiana
perfecta” que vam intentar posar en marxa, amb un sacerdot escolapi al davant,
anomenat Lluís M. Xirinacs.
Quantes nits de llargues i inacabables xerrades, amb el
concurs de grans pensaments, per tal d’articular una vida d’entrega, una
definitiva acció envers la societat, com de voluntat de sacrifici, en contra de
les nostres mateixes comoditats o febleses personals.
En el transcurs d’aquell període, recordo que es van
celebrar unes conferències als baixos de la rectoria, que mai he vist escrites
o recordades en cap petit racó, almenys en la mesura en què jo les tinc
guardades a la meva memòria.
Un dels autors va ser un eminent claretià, nascut a
Balsareny, que entre moltes altres activitats (una de les quals, ser el
director d’una famosa revista eclesiàstica anomenada “Iris”, que s’editava a
Madrid) havia seguit molt de prop la doctrina exposada en el Concili Vaticà II.
Aquest sacerdot era en Pere Casaldàliga, que, abans de partir cap al Brasil amb
el propòsit d’anar a evangelitzar aquelles terres, va voler acomiadar-se abans
de la gent del seu poble, en el si de la parròquia que el va veure néixer,
coincidint en el temps –coses que a vegades passen– amb la figura d’un
pensador, doctor en teologia i en aquell moment Consiliari General de
l’Escoltisme a Catalunya, com era el vicari de Balsareny en aquells moments, Lluís
M. Xirinacs i Damians.
Quins privilegis no van ser els nostres, que a mitjans dels
anys seixanta vam poder gaudir dels mestratges d’aquestes dues eminències
universals!
El Pere Juncadella, amb el seu caràcter taciturn i
bàsicament místic, encaixava perfectament dins d’aquelles vivències, i dins
d’aquell món tan ple de preguntes, i de poquíssimes respostes per a nosaltres en
aquells moments.
Com se sap, aquests dos clergues van engegar una lluita
titànica, cadascú en les seves respectives trinxeres. Nosaltres no teníem pas
aquell tremp i aquella fortalesa interior, com per romandre dins d’un món de
lluites tan sacrificades, tan llargues i compromeses; per la qual cosa
finalment vam optar per allò que podíem fer, mes fidel a les nostres
possibilitats reals, i que, en definitiva, era allò que acostuma a fer la gran
majoria de la gent.
El Pere, desprès d’una estada a les mines de potassa de
Balsareny, va passar a les oficines d’una empresa constructora de Barcelona, per
recalar finalment en aquella activitat que s’ajustava molt mes a la seva
vocació, que era la docència. A cavall de Barcelona, on residia, donava classes
a joves de 13-14 anys en un institut de Mollet del Vallès.
A desgrat de les distàncies, molts d’aquell grup inicial seguíem
trobant-nos, i en bona part coincidint, tant en el món de les idees com en el
de mantenir una solida amistat, que, per dissort, només circumstàncies com la
present podrien fer trontollar.
No crec que sigui mai així. Ultra compartir tants episodis
personals, el Pere era, principalment, el gran company en el terreny de les
confidències (no en va, amén de la seva llicenciatura en Economia, també ho era
en Psicologia). Tenia aquell difícil do de saber escoltar, a més de la
paciència de comprendre’t, en tots i en cada uns dels moments que cada un de
nosaltres té necessitat d’aquella mà amiga, que romangui al teu costat, de
veritat.
Que en pau descansis, amic Pere.
Josep Soler Cirera
Foto: Pere Juncadella el 1972, al casament d'en Josep Soler, que va ser oficiat per Lluís M. Xirinacs. Foto: Josep Rodergas
