Somnis, silenci i sentiments

OPINIÓ

Somnis, silenci i sentiments

A finals del any 2015 i arran de petites trobades pels passadissos de la residència Casal Verge de Montserrat i pels carrers del poble, va néixer l’Associació de Residents, Familiars i Amics del Casal. Una associació inscrita al registre d'associacions de la Generalitat de Catalunya i que té com a finalitat vetllar per la justícia social i la qualitat dels serveis que reben els residents del Casal Verge de Montserrat.

La idea va néixer després que algun familiar d’usuari del Casal va comparar els avis amb els infants (comparació que tan sovint es fa col·loquialment), i alhora comparava la residència amb una escola bressol. Per això es va tenir la idea de crear com un tipus d'AMPA que participés en la presa de decisions de la residència i hi col·laborés per millorar-ne les activitats i el funcionament. Per altra banda, alguns familiars, cansats de repetides queixes a la direcció sobre l’atenció que rebien els seus familiars residents, van creure que una associació potser serviria per millorar aquestes deficiències.

Tanmateix, un servidor, quan vaig tenir la necessitat d’internar la meva mare al Casal, tenia alhora la necessitat de buscar una solució per al meu germà Rafa, que patia un transtorn esquizoafectiu: tot i ser una persona "normal" (medicada farmatològicament per l'equip de Salut Mental d'Althaia), la seva malaltia l’impedia viure sol a casa i fer les obligacions bàsiques.

L'Ajuntament em proposava que el meu germà s'emportés els dinars del Casal a casa seva; i un cop a la setmana una treballadora social aniria a fer-li una ullada. Tot i agrair el gest, no vaig veure'm prou recolzat, ni vaig creure que això ajudaria en la nova situació familiar. Eren moments delicats, en què havia de pendre decisions encertades. A més, tenia la meva filla en camí. Em sentia sol, envoltat de bons amics i persones estimades, però alhora sol. Sol en la presa de decisions.

Sabia que al Casal sovint hi «falten mans», i que no existeix una política de voluntariat que afavoreixi l’atenció als avis i que ajudi les cuidadores (massa sovint desbordades per càrregues de feina, cosa que repercuteix en el bon funcionament de la residència i en la seva pròpia motivació professional). Per això, cap al juliol-agost de 2014, vaig proposar a l’assistenta social de l'Ajuntament que el meu germà pogués anar a dinar i sopar al Casal, junt amb la seva mare, amb qui sempre havia conviscut. 

I que, a part de pagar, com és just, aquests àpats, el meu germà podria ajudar a parar les taules, netejar el pati, llançar escombraries... Alhora, això li aniria bé, ja que tindria algunes obligacions; perquè sinó es passava el dia estirat al llit. I d’aquesta manera les cuidadores podrien destinar el temps a fer altres coses de major responsabilitat.

La proposta va agradar a l’assistenta en qüestió i, conjuntament i de forma excepcional, ho van tirar endavant amb la Maria José (assistenta social del Casal ), que substituïa la directora, absent durant aquells dies. Al tornar a ocupar el seu lloc de direcció, la directora va acceptar temporalment que el meu germà hi anés a fer els àpats; però nva dir que se li havia de buscar un altre lloc, argumentant fermament que allò era una residència d'avis. El va fer seure separat de la seva mare (fins i tot en una altra planta) i no li va donar opció a cap mena de col·laboració en les tasques en què hauria pogut fer un cop de mà.

Jo l'únic que pretenia era la inclusió social per al meu germà, dins el seu espai habitual. El seu poble. Em seguia sentint sol i alhora trist.

Trist de veure com dues persones necessitades d'atenció social, que havien conviscut juntes tota la vida, en la situació actual, el seu destí fos la separació. Perquè des de serveis socials de salut mental se li estava buscant un centre específic per a la seva patologia. I a Balsareny, com sabem, no n'hi ha.

Passats 15 dies de tenir la mare al Casal, la separació va ser per sempre més; ja que el meu germà moria sobtadament a l’hospital, on havia entrat pel seu propi peu, als 45 anys d'edat. 

Com jo, de ben segur altres famílies, en silenci, hauran patit per altres motius. Perquè necessitar atenció social i/o professional per a la teva vida diària sovint es motiu d'angoixa.

Vaig creure en el projecte ARFAC (Associació de Residents, Familiars i Amics del Casal) i en l’oportunitat de millorar la atenció que rep la meva mare i els residents del Casal. I afavorir la inclusió social de persones necessitades en tasques que saben fer i així els avis en poguessin sortir beneficiats: ja sigui passejant-los, jugant una partida de cartes o de dòmino, o tan sols parlant-hi.

Val la pena parar-se a reflexionar i veure que molts dels avis que avui necessiten atenció social a la nostra residència i a la dels pobles veïns, han dut tota una vida de treballar fort per tirar endavant una família. Han treballat, sovint sense cotitzar, i avui reben pensions irrisòries.Van poder sobreviure a la guerra i van poder anar subsistint després. van aconseguir fer-se amb un racó on poder viure i donar escalf a una família,  amb la il·lusió que aquest racó, aquesta "casa" algun dia seria per als fills...

I encara tenien temps i coratge per plantar-se davant del qui creu tenir el poder, i fer valdre els drets de les persones dins un món "d'animals".

Aixecar tot un país i crear el que alguns en diuen "estat del benestar". Però darrere seu vindrien uns altres individus que se n’aprofitarien. Enriquint-se a tot nivell i sense escrúpols. “La casa és gran"... però només per a alguns. D’aquests drets, ens n'hem aprofitat nosaltres mentre han durat. I ara que veiem com impunement ens els retallen i/o fins i tot ens els treuen, no som capaços de fer res! Ni defensem els nostres drets ni tampoc el dels nostres avis. Quan ells sí ho van fer per nosaltres.

I si volem canviar el món, primer hauran de canviar els pobles.

Somio, i m'agradaria fer veure al meu poble, a l'Ajuntament i a la Fundació Casal Verge de Montserrat, que un nou model de gestió faria possible una millora al nostre poble i a la seva gent. Un model on els avis se sentissin reconfortats després de tota una vida de lluita i treballs. I on persones com el meu germà hi tinguessin cabuda, sense haver de marxar del poble, ni haver de malviure a casa seva. I ningú mes patís el neguit que vaig patir jo. Un model participatiu, dinàmic, transparent, amb representació de tots els sectors socials del poble de Balsareny.

I que tots ells treballin amb dedicació, il·lusió i la mateixa intensitat per millorar. Que sigui capaç de guanyar-se la confiança de tots i exterioritzar els serveis que ofereix el Casal per a tothom que ho necessiti. Que treballi fermament i colze a colze amb l'Ajuntament i junts sàpiguen a quines portes picar per fer realitat els seus objectius.

Un model lluny de l’actual, on un «cercle d'amistats» s'ha fet seu allò que es nostre. El Casal. Sense dinamisme, participació social, transparència  ni confiança dels usuaris. Un model presidit per l'església, i que fa pagar als avis grans quantitats de diners per ser atesos. On alguns avis han de perdre tot el que al llarg de la vida han aconseguit, per poder-se pagar la residència.

Recordo tantes vegades un gran amic, una bella persona, que em deia mentre m'abraçava amb la mirada: "es una vergüenza que, para ser atendido en el Casal, se tenga que pagar una fortuna y esto sea bendecido por la Iglesia". Quan l'església, que va fer possible que es construís el Casal al nostre poble, va fer-ho per als pobres! 

Em pregunto: On son avui els valors de l'església? Quina immoralitat, que sigui el rector qui signi i presideixi les grans tarifes econòmiques que han de pagar els nostres avis. Han desaparegut els reptes político-socials?

Quin conformisme, l'Ajuntament que transmet la percepció de sentir-se sol, sense coneixements en la gestió i en minoria dins de la Fundació. Argumentant que hi pot fer poc al respecte... Hem de seguir immersos sota les ordres d'un poder autoritari sense intentar canviar res? Quins drets tindran els nostres fills, si no som capaços de defensar els que hem heretat dels nostres avis? De fet, son el avis, un altre cop (els que encara es troben valents), qui tornen a omplir els carrers per defensar-los. I ens toca a nosaltres, defensar als qui no poden fer-ho per ells mateixos.

Tindrà Balsareny algun dia una residència per a tothom i uns locals adaptats per a persones que necessiten atenció i/o inclusió social? 

Dependrà de nosaltres i de la voluntat dels que avui tenen els mitjans per iniciar un nou projecte.

Jordi Vilanova