Lluïsa Coma: 35 anys de mestra a Balsareny

ENTREVISTA

Lluïsa Coma, 35 anys a Balsareny amb vocació de mestra

Lluïsa Coma i Gómez va néixer a Sallent el mes d’octubre de 1956. Va cursar els estudis de Magisteri a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva professió de mestra l’ha portat a llegir  força literatura infantil per tal de conèixer els llibres per comentar amb els alumnes i estar al dia de les noves publicacions. Igual que el dels adults, el món literari d’infants i adolescents és un canvi constant i cal estar al corrent de les novetats, les crítiques i els premis. També parlem de la seva afició per la lectura personal i comenta que els últims llibres que ha llegit són “Los besos en el pan” d’Almudena Grandes, i “Mariona” de Pilar Rahola. I li interessa l’actualitat, de la qual s’informa a través de publicacions digitals i en paper.

Una de les altres seves passions ha estat i és viatjar i conèixer món. Ha visitat  la majoria de països d’Europa, també Rússia, Egipte i els Estats Units d’Amèrica, i a l’Amèrica del Sud ha conegut  països com l’Argentina, el Perú, Bolívia i Paraguai. En aquest darrer país hi ha estat més d’una vegada i juntament amb el Joan Bonals, la seva parella, ha participat  en diferents cursos de formació amb els docents de la Fundació Alda, que atén i assessora escoles i famílies amb projectes de treball que els ajuden a progressar en el camp educatiu i social. De Costa Rica, Cuba, l’Índia, el Vietnam, Tunísia, Burkina Fasso i altres països en té records inoblidables.

D’altra banda, els museus, la muntanya, el teatre i les estones amb els amics  formen part també de les seves motivacions en el temps de lleure.

— Com va anar el tema d’estudiar per a mestra?

— Fàcil. A casa sempre han dit que des de petita sempre havia expressat que seria mestra. I així va ser.

— Com s’escullen a Magisteri les matèries per a estudiar?

— En el camp dels estudis hi ha hagut molts canvis. Quan vaig estar a la facultat hi havia tres branques: ciències, ciències socials i llengües. Jo vaig fer ciències socials sense dubtar-ho. Estic parlant dels anys 1975-1978 i políticament vivíem un canvi important al país: l’acabament del franquisme, la transició, les primeres eleccions democràtiques, l’esclat i coneixement de partits polítics, etc. I és clar, tot això era un revulsiu més a la universitat. Els estudiants vivíem apassionadament el canvi polític i vaig tenir professors d’història que em van ensenyar a llegir la matèria des d’un punt de vista econòmic i social. S’havia acabat aquella història tan avorrida de dates i batalles i sense el perquè dels esdeveniments.

— En quants pobles o escoles has exercit de mestra?

— La primera va ser l’escola d’ Avinyó i després vaig estar dos anys a l’escola pública d’Artés. Seguidament ja em van destinar a Balsareny, on he exercit més de 35 anys.

— Com vas viure el primer dia d’escola a Balsareny?

— Va ser interessant. En aquell temps hi havia un claustre de mestres nombrós, ja que  tots els nivells d’alumnes eren doblats i la  població escolar era alta. Venien nens i nenes de les colònies tèxtils de la Rabeia i Soldevila  i de la minera de Vilafruns, així com alguns alumnes de  les cases de pagès del terme. Estava il·lusionada de venir a Balsareny perquè, aleshores, l’escola era capdavantera a la comarca en el treball d’immersió lingüística i la posada en marxa de propostes pedagògiques noves. L’any 1982, fer una “escola catalana” anava lligat amb fer una escola democràtica, plural, laica i innovadora de materials i mètodes d’aprenentatge. Treballàvem en els cursos baixos i vam dedicar molts esforços a l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, un ensenyament de les matemàtiques més manipulatiu i basat en el raonament, l’estudi de l’entorn a partir de l’experimentació, la cerca i el descobriment. Fèiem excursions, sempre amb objectius pedagògics i d’estudi, i vam iniciar les colònies escolars. Ens formàvem en els cursos de Rosa Sensat i, sovint, baixàvem a Barcelona per tal de revisar materials i conèixer bé el procés d’aprenentatge que feien els alumnes.

Pel que fa als nens i nenes, recordo la primera classe amb un grup de 25 alumnes d’entre 5 i 6 anys amb uns ulls brillants, molt atents i que processaven amb gran interès la manera com faríem la tasca tots plegats. Es tractava d’implicar els nanos i treballar a partir de la motivació de tots plegats. L’alegria que desprenien aquells nen i nenes i l’interès que tenien per aprendre em va marcar molt. Plegats vam experimentar i conèixer l’entorn, llegir, construir textos, eren grans dibuixants i fèiem un text lliure setmanal que després imprimien a “la gelatina” (riu). Sí, era un mètode molt rudimentari, però encara avui hi ha molts alumnes que el recorden! En aquells moments es va engegar un ensenyament que trencava motlles respecte del tradicional, i tothom hi estava molt compromès, els pares des de les AMPES, els mestres i  els ajuntaments, i fèiem pinya per aconseguir més recursos per a les escoles i per fer un ensenyament de qualitat.

— Has tingut algun càrrec a la direcció?

— Doncs sí, he estat dues vegades cap d’estudis. Aquest és el càrrec pedagògic que ha encaixat més amb els meus interessos. He de dir, però, que els càrrecs administratius no m’han motivat mai. 

Per a mi, la direcció és l’òrgan que ha de liderar i coordinar totes les tasques de la comunitat educativa —mestres, alumnes, famílies, ajuntament i entitats—, evidentment consensuades amb les diferents parts i tenint sempre present que la nostra tasca és ensenyar i formar persones. El diàleg i l’ entesa són molt importants perquè una comunitat educativa s’ il·lusioni i treballi amb interès. Els millors projectes en ensenyament es construeixen des de la motivació, les ganes, la predisposició... és a dir, des de les actituds de col·laboració i reconeixement de tots els membres. No cal dir que la formació dels professionals ha de ser alta i constant, però avui dia és fàcil d’obtenir de forma presencial, on-line, des de grups d’ estudi, etc. Hi ha una gamma extensa de possibilitats de formació.

Josep Gudayol i Puig

Fotos: Lluïsa Coma