Sobre pesos i mesures

DE MEMÒRIA (51)

És ben conegut el tarannà conservador, tradicionalista dels britànics. A part de posar perruques arnades als jutges i altres alts funcionaris de la corona, de conduir per l’esquerra i de senyorasses amb barrets impossibles, encara no han acabat d’integrar el sistema mètric decimal en els seus usos diaris. Segueixen parlant de iardes, milles, polzades, galons i altres pesos i mesures en què necessites un màster per a poder-los interpretar. Amb l’agreujant que, imperialistes com són, han almenys intentat imposar el seu sistema allà on han posat els peus.

A Catalunya fa menys de cent anys que també fèiem servir un sistema propi, popular, al costat del sistema mètric decimal, que s’ha anat imposant fins a fer desaparèixer quasi del tot l’anterior. Estic segur que molts joves d’avui no comprendrien moltes coses que els joves d’ahir i d’abans d’ahir fèiem servir habitualment.

Per exemple, quan la mare ens enviava a comprar tres unces de pernil, la botiguera o el botiguer ens servien sense dubtar gens cent grams d’aquell gènere. Una unça catalana equival a 33,33 grams decimals. Igualment les lliures i les terces. A Balsareny i suposo que quasi arreu de la Catalunya vella —ignoro si també a la nova—,  mitja lliura de cigrons equivalia a 200 grams; la lliura, doncs, eren 400 grams. Per a la carn i el peix, es feien servir les terces, amb la mateixa equivalència de pes de les lliures: una terça eren 400 grams. Recordo que a col·legi venia un noi més escardalenc que els altres —acabada la guerra, els grassos eren raríssims—, a qui vam posar el sobrenom de «Mija terça». No crec que li agradés gaire.

Una paraula que avui està molt de moda i que abans, quan jo era petit, no representava per res allò per a què avui la fem servir, és l’arrova, que a Balsareny representava deu quilos d’alguna cosa. A casa m’enviaven a comprar a cal Carboner (a ca la Rufina, en dèiem) mitja arrova de carbó vegetal, el combustible habitual dels fogons de la cuina. El seu símbol, @, avui serveix per a les adreces electròniques. Una altra mesura de pes era el quintar, per exemple un quintar de llenya, que representava uns cent quilos aproximadament.

En aquell temps no existia la llet envasada en ampolles o brics. La que bevíem era llet fresca, munyida de poc. La repartien per les cases els qui tenien vaques, en general gent de pagès. A casa, com que teníem botiga, repartíem la comanda entre tots els productors —coses de la competència— a base d’un petricó cadascun. I què era un petricó? Doncs simplement un quart de litre. Quan es tractava de vi, la cosa podia canviar. Normalment m’enviaven a comprar a casa d’algun vinyater un porró de vi: «Que em faríeu un porró de vi, sisplau?». Un porró, a més de l’estri per beure a galet, volia dir un litre.

La pesseta era aleshores la unitat de moneda de curs legal, integrada per cent cèntims. La major part dels qui em puguin llegir ho saben de sobres. Al capdavall, l’euro només té quinze anys. Però en aquell temps encara hi havia molta gent que comptava amb rals i amb duros. Fenomen que es va incrementar amb l’arribada a Balsareny d’emigrants del sud, més acostumats a aquesta manera de comptar. Bé, doncs un ral eren vint-i-cinc cèntims de pesseta, i quatre rals, una pesseta sencera. Cinc pessetes feien un duro. «Ui, aquell està carregat de duros», es deia, o «té més duros que un torero», perquè vegeu el valor que es donava a un duro. I no parlem ja dels vint duros: cent pessetes! N’hi havia —jo mateix— que per la primera mesada de feina i durant força mesos, cobràvem quaranta duros. Hi havia monedes metàl·liques de cinc cèntims i deu cèntims; la de ral i la de dos rals (foradades al centre) i la de cinquanta cèntims. Després ja venia la pesseta (la «rubia»), el mig duro o deu rals (2,50 pessetes) i, més tard, el duro. En paper, existien els bitllets de pesseta, de duro, de vint-i-cinc pessetes, de cinquanta, de cent, de cinc-centes i de mil  («però aquestes dues últimes jo no les he vist mai», feia la dita popular).

Vet aquí, doncs, com es comptava, pesava i mesurava a Balsareny a mitjans del segle passat.

Jordi Planes

Imatges: Viquipèdia

Moneda de 5 cèntims (1945)

Moneda de 10 cèntims (1940)

Un ral foradat de la República (1934)

Un ral foradat del govern de Franco (1937)

Dos rals foradats (1949)

Una pesseta "rúbia" (1944)

"Rúbia" (1953)

Deu rals o Mig duro (1953)

Bitllet d'una pesseta (1938)

Bitllet d'una pesseta (1951) 

Bitllet d'una pesseta (1953)

Bitllet de duro (1947)

Bitllet de duro (1948)