Futbol

DE MEMÒRIA (50)

Abans i després de la guerra, a Balsareny es jugava a futbol, força pedestrement, valgui la redundància. S’hi jugava al vell camp de terra de davant del cementiri, al lloc que ocupen avui les cases del nord del carrer de la Travessera. Un camp molt irregular, voltat de camps i vinyes, on podíeu trobar clapes d’herba en algun punt i xaragalls fets per la pluja en altres. Calia intentar saber com botaria la pilota i, després, intentar controlar-la.

La pilota era de cuir cosit a trossos de forma que acabés resultant aproximadament rodona, perquè la costura que amagava la cambra d’aire —que sovint es rebentava i s’havia de reparar amb un pedaç i tornar-la a inflar amb una manxa de bicicleta— aquesta costura era com un bony a l’estil de com es corden les sabates de cordons. Si jugant-la amb els peus no passava res, si la jugaves de cap i t’anava del costat de la costura, la pilota feia força mal. Per entendre’ns, la pilota era com la que surt a l’escut del Barça. De pilotes no n’hi havia pas tantes com ara, només una o dues que, acabat el partit, s’engreixaven amb greix de cavall per a conservar-les de cara al partit següent. Calia estalviar.

L’equipació del Balsareny del meu temps era de samarreta de ratlles amples blanques i vermelles, pantalonets blancs i mitges vermelles. Les mitges tenien la particularitat que no tenien peu, sinó una veta per passar-hi els mitjons de cadascú. Les sabates, amb uns cordons  llargs que calia entrecreuar per sobre i per sota fins a lligar-los com si fossin una espardenya, eren feixugues, i per tacs portaven unes tires de cuir a les soles. Res a veure amb les actuals. Els protectors de les cames eren fets de trossos de canya recoberts de roba i els porters duien genolleres.

Al camp no hi havia vestidors, ni res. Els jugadors s’equipaven a la casa on avui hi ha la farmàcia. Una casa a mig obrar, propietat de ca l’Eugeni i ocupada en part pel Frente de Juventudes de la Falange. D’allà al camp, per la carretera, mig abrigats amb gavardines, peça molt de moda en aquells anys quaranta-cinquanta del segle passat. Avui seria de pel·lícula de Berlanga, aquella estranya desfilada. Més tard, quan es van començar a construir les dues primeres cases del que seria el carrer del Nord, els jugadors s’hi canviaven. I les dutxes? Cadascú a casa seva, si en tenia, i si no, al safareig.

No crec que l’equip del Balsareny estigués federat. Tots els jugadors eren estrictament aficionats. I els campionats eren organitzats a nivell de pobles veïns. Cosa que, evidentment, contribuïa a aguditzar la rivalitat que, sovint, es manifestava amb aldarulls, a pinyes, entre el poc públic assistent. I contra l’àrbitre, una persona del poble vestida de carrer, amb vocació de màrtir.

Dels jugadors que recordo, i no els anomenaré  pas tots, d’entre els que figuraven en les nostres converses de nois hi havia la polèmica de qui era el millor porter, si l’Ortín (que per malalt va estar un temps de baixa) o el Tol·la (Josep Simon). Al capdavall, tots dos es jugaven la pell en aquells terrossos. Un altre jugador indiscutible a l’hora de picar un penal era l’Abadal. Ho feia de puntera, pel mig i a tres quarts d’altura, irresistible. Tècnica infal·lible. Els millors, però, parlant de futbol, eren els germans Vilella, el Lluís i el Quim, bessons, molt tècnics. A part que eren parents meus, o potser per això, els admirava. Van arribar a jugar en equips de debò. Ah, i a més em donaven una mica de la gasosa (la popular «graciosa») que els donaven per refrescar-se a la mitja part.

No va ser fins a l’any 1957 que, entre el Josep Camprubí i el vicari Mn. Felip Pujols no van fundar de manera oficial i federativa —de moment a la categoria de juvenils— la Unió Esportiva Balsareny, amb qui vaig tenir la primera fitxa. Però això ja és una altra historia.

Jordi Planes

Foto: Arxiu. Futbol al camp vell, finals dels anys 40. Hi veiem, entre altres, Abadal, Obradors, Soler, Paco, Martínez, Prat, Mas, Vilaseca, Riera, Vallribera, Pujol, Garcia; Pursals, L.Vilella, Prat, Xandri, Ortín, Vall, Garcia, Peix, Sala i Solà.