Mossèn Leandre

DE MEMÒRIA (48)

Fa setanta anys la parròquia de Balsareny i el seu rector estaven més al centre de la vida del poble que no pas ara.  Tothom era oficialment catòlic, més enllà de les pròpies conviccions profundes de cadascú. I com a tals catòlics, tard o d’hora haurien de fer cap a la parròquia: bateigs, casaments, enterraments, per exemple, passaven forçosament per l’església. Sense comptar amb moltes activitats de tot ordre que la parròquia organitzava o patrocinava. En conseqüència, la figura dels capellans, i principalment la del rector, tenien una importància primordial.

Als anys quaranta del segle passat, la figura del rector mossèn Esteve Verdaguer (inspirador del Casal, sempre tan important), home d’una gran personalitat, però polèmic, va provocar la divisió de la parròquia i del poble en dos bàndols, per raons que ara no són del cas. Un dels dos bàndols tenia vara alta prop de bisbe de Vic i va aconseguir desplaçar mossèn Esteve. Al seu lloc, va ser nomenat rector de Balsareny mossèn Leandre Picas i Casadejús, l’home que va regir la parròquia pràcticament tots els anys que ocupen els temes d’aquesta sèrie «de memòria». I penso que bé li havia de dedicar un record afectuós, atès l’estret tracte personal que hi vaig tenir i la seva presència en el pensament de tots els qui el van conèixer, que encara són molts.

Mossèn Leandre Picas era fill de Borredà i tenia dos germans capellans més grans que ell. Va estudiar al seminari de Vic (era del curs de mossèn Lluís Pla, de cal Peret Carnisser, que morí assassinat a Súria els primers dies del cop d’estat del general Franco) i va ser ordenat capellà abans de la guerra. Va sofrir, doncs, la persecució anticlerical dels anys 1936-1939, i se’n va salvar. Però una experiència així marca per tota la vida. Era doncs, un capellà conservador, xapat a l’antiga.

Va haver de pacificar la parròquia i ho va fer sense esforç. El seu tarannà l’hi duia d’una manera natural. Era un bonàs, sense malícia, i defugia les complicacions, que li costava de comprendre. Es dedicava en cos i ànima a la seva vida sacerdotal, a les tasques de la parròquia i a les devocions tradicionals d’aleshores, que eren moltes.

La catequesi —ensenyar la doctrina als infants— era una de les seves ocupacions preferides. Els diumenges, és clar, abans del rosari de la tarda. I recordo també que els dissabtes al matí venia a l’escola —aleshores els matins del dissabte eren lectius— a explicar-nos l’evangeli de la missa de l’endemà. Mossèn Leandre no era un bon orador. Els seus sermons solien ser llargs, embolicats, reiteratius i denotaven poca preparació. Una vegada, per la Mare de Déu d’agost, patrona de la parròquia, va fer un  sermó inintel·ligible a causa de la dentadura postissa, que li anava caient mentre parlava  i no s’entenia de res (entre les rialles mal dissimulades de l’Ajuntament en ple, assegut als primers bancs).  Acabada la missa, en entrar a la sagristia, va remugar: «Mecatxis, per una vegada que me l’havia preparat!».  No m’invento res.

Una altra carència, que no defecte, era el seu escàs domini del castellà. En les partides de baptisme, matrimoni o defunció escrivia els noms tal com els sentia. Amb l’arribada massiva de l’emigració andalusa, amb el seu accent particular, el rector solia escriure, per exemple, Fernande o Zeró per Fernández o Serón. Tampoc no invento res. En un sermó en castellà, que llavors se’n feia un cada diumenge, va afirmar: «Los que ya hemos llegado a la edad adúltera...» (per ‘adulta’, és clar)”, amb cert estupor dels pocs que escoltaven atentament els sermons.

Mossèn Leandre era un home caritatiu i misericordiós,  i es preocupava de les necessitats dels seus feligresos, fossin o no catòlics practicants. En això ni en res no feia excepció de persones. Visitava els malalts i els duia el consol espiritual i els sagraments quan eren necessaris i, si hi era a temps, i la família ho demanava, els ajudava a ben morir.

Com a constructor no tenia l’empenta del seu predecessor. Tanmateix, va edificar la rectoria nova.

Mossèn Leandre tenia una majordona enèrgica, de molt forta personalitat i que sovint es ficava on no li demanaven: la senyora Loreto Salarich, filla, crec, de Sant Hipòlit de Voltregà. Autèntic terror d’alguns vicaris i de qui no li seguís la veta. Era, això sí, molt eficaç en la cura del benestar dels capellans al seu càrrec.

Mossèn Leandre  es va veure de sobte capellà del bisbat de Solsona quan, el 15 de setembre de 1957, Balsareny va deixar de ser parròquia del bisbat de Vic, com ho havia estat sempre. Això el va trasbalsar una mica, ja que tenia tots els amics i companys a Vic. Tot i que el bisbe Tarancón, de Solsona, el va tractar amb molta consideració, mossèn Leandre va tornar al bisbat de Vic com a arxipreste d’Artés pocs anys després. Balsareny el va acomiadar amb afecte amb un acte en què, entre altres, qui això escriu va adreçar-li unes paraules de reconeixement. I ben merescut.

Jordi Planes

Foto: Arxiu CCB. Mossèn Leandre Picas (a l’esquerra) el dia de la seva arribada, el 1948. El capellà del centre és el vicari, mossèn Francesc Planes. Els escolans són Jesús Mazo,  Josep Sensada, Antoni Arnaus i Quique Ortega.