La primera vaga (6/8)

Memòria de la vaga del 1972 a la mina de Vilafruns

per Esteve Carreté

Dilmarts, 15 de febrer de 1972. Sisè dia

Érem dimarts, a les 8 del matí. Amb un fogonet elèctric vaig escalfar aigua per fer-me un cafè soluble, que va ser tot el que vaig prendre per esmorzar. Altres es feien amanides, truites ous ferrats... De vaga de fam, res de res; el que calia era fer-ho veure, menjar d’amagat, perquè sí que havíem llençat menjar, però no pas tot.

Els del pou tampoc no devien passar gana, perquè tot estava previst: tenien emmagatzemats queviures per a dos mesos. El jurat i altres, d’amagat de la vigilància de la guàrdia civil, que controlava l’ascensor, havien pujat per la fàbrica i des d’allà havien entrat a l’estructura del castellet per sobre de la caseta de l’ascensor. Tenien al seu abast els cables que subjecten l’ascensor que dóna al pou. Al taller mecànic s’havien fet unes anelles de ferro que s’obrien i es tancaven amb un pestell; eren anelles d’un diàmetre apte per penjar-hi fins a tres saques plenes de queviures. Les anelles estaven subjectades per una corda, que estava lligada amb una altra, i aquesta amb una altra i una altra, fins arribar als 530 metres. D’aquesta manera baixaven menjar i agua al pou, i no ho va saber ningú. Així burlaren l’ordre de matar de fam els miners.

Nosaltres podíem circular per l’esplanada, però no ens deixaven acostar a la porteria. Sentíem la cridòria de la gent del carrer des de lluny. Tampoc no em van deixar anar a la infermeria: «Si tiene alguna dolencia le acompañaremos a ver al doctor; si no, no puede ir». Es veu que el metge solia venir, i també hi havia el practicant unes hores al dia; i l’infermer, el Julio, les 24 hores del dia, perquè feia vaga, però si calia t’atenia.

Arribaren notícies que el jurat d’empresa estava reunit amb un peix gros del Sindicat Vertical vingut expressament des de Barcelona. La situació de vaga general es feia una realitat. Ja no tan sols Sallent i Balsareny feien vaga: també pobles de la comarca s’hi anaven sumant. Fins i tot es deia que una gran empresa manresana iniciava una parada en suport de les mines de Vilafruns i Sallent. Tot això produïa una gran preocupació a les autoritats franquistes. Temien que l’exemple de les mines es pogués estendre, com ja de fet estava passant; tenien por que la classe treballadora perdés la por. Aquesta solidaritat, que s’estenia cada vegada més, ens afavoria per negociar una sortida digne al conflicte. Però també podia passar el pitjor: no sabíem com reaccionarien les forces repressives. La vaga s’estenia arreu, la situació es complicava i nosaltres, com a iniciadors, en seríem els culpables. Estàvem temorosos, però alhora decidits a no claudicar. Perquè si una cosa teníem clara era que si defallíem estaríem ben perduts, i les represàlies serien extremadament doloroses.

De la reunió del jurat d’empresa amb el peix gros del CNS es va saber que el nostre representant havia jugat fort, exigint que es complís la petició que els miners tancats els havien fet arribar:

1. Readmissió dels treballadors acomiadats (en total 8, 7 de la mina de Sallent i 1 de Vilafruns). La petició era conjunta de les dues mines-
2. Garanties que no hi hauria represàlies per a ningú, ni obrers de les mines, ni d’altres fàbriques, ni per a les dones tancades a l’església, que per aquest motiu havien deixat els seus respectius llocs de treball. Sembla que no s’havien produït detencions al carrer, però sí que s’havien identificat manifestants que protestaven pels carrers.
3. Acceptació per part de l’empresa de les peticions salarials i de la plataforma en general del conveni que es negociava.

Tot això, la direcció de l’empresa ho havia de fer constar per escrit. Si es signava aquest document, els miners sortirien del pou.

L’empresa es va negar a acceptar aquestes condicions; només es va comprometre a «estudiar la possibilitat» d’admetre 7 dels 8 acomiadats, i va mantenir l’actitud de negativa a les altres peticions. Va comminar el jurat que pressionés els del pou perquè sortissin; i gairebé els feia responsables del que pogués passar si la situació no s’arreglava. El jurat va comunicar per telèfon als del pou el resultat de la reunió i els demanà que donessin una resposta. La resposta fou curta i taxativa: «Todo o nada».

La cosa no pintava bé, no. Es deia que les amenaces al jurat eren fortes. Es parlava d’algú en concret —no es va dir qui era— que pertanyia a un sindicat il·legal (CCOO o UGT, ningú en sabia res). Tot eren suposicions però sí que sembla que buscaven algun cap de turc per si hi hagués violència poder-lo detenir. També arribaren rumors que, si per la gana o la set no sortien del pou, sortirien per l’asfíxia: amenaçaven amb tallar la llum del pou. Això sí que hauria estat una acció criminal: només una ment paranoica podia actuar així. «Ho diuen per pressionar, no en seran capaços», ens dèiem els uns als altres per tranquil·litzar-nos; però no podíem descartar la possibilitat d’un intent del sindicat franquista de trencar la vaga com fos.

El jurat continuava reunit al Sindicat negociant amb la direcció, intentant fer-li entendre que els miners tancats no afluixarien, i que calia tenir en compte el seu estat anímic, perquè dins el pou hi havia un polvorí ple de dinamita. Que l’empresa o les autoritats no provoquessin, que no fessin un pas en fals: tallar la ventilació podria ser una autèntica catàstrofe.

No sé com va anar, però hores després d’una tensa i llarga reunió —ignoro si hi va assistir algun peix més gros, o si va ser via telèfon—, però es va dir que l’empresa havia cedit a la petició de readmetre els 8 treballadors. Es va comunicar això als de baix el pou de Vilafruns i als de Sallent, perquè ja tota negociació anava conjunta. Els del pou de Vilafruns van elaborar un document amb les condicions que volien per deixar la vaga. El van portar —mitjançant dos membres del jurat que el baixaren personalment— a baix al pou de Sallent, per si els d’allà estaven d’acord amb el que demanaven per sortir a l’exterior. Els del pou de Sallent van llegir el text i van convocar assemblea per decidir com actuar; van dir als emissaris de Vilafruns, que l’endemà donarien la resposta. El fet que els emissaris sortissin del pou sense resposta va molestar la direcció, que havia cedit en part i esperava que els vaguistes cedissin també. Fins l’endemà no se sabria què haurien decidit; però de ben segur que no tan sols no cedirien, sinó que ampliarien les peticions. 

(Continuarà)

Foto: Viquipèdia