La primera vaga (2/8)

Memòria de la vaga del 1972 a la mina de Vilafruns

per Esteve Carreté

11 de febrer de 1972. Segon dia

Quina nit de nervis! La Cèlia i jo poc vàrem dormir, gairebé tota la nit parlant. Només el David, de tres anys, dormia. A les 6 em vaig llevar i vaig fer la motxilla com si anés d’acampada: sac de dormir, escudellòmetre , llaunes de conserva, pa, llonganissa, un termos ben carregat de cafè, un parell de mudes...  Una dutxa, un cafè, un petonet al David que encara dormia. La Cèlia, amb ulls plorosos m’acomiadà a la porta. Vaig pujar a la meva Derbi 49cc i cap a la mina falta gent!

Sí, havia decidit tirar pel dret. La nit anterior, quan hi vam dur els queviures de cal Morera, havia vist que la fàbrica de la mina era plena de gent. La «fàbrica» és com en dèiem a l’edifici on s’elaborava el clorur sòdic del mineral que s’extreia del pou; un espai prou gran. Allà es va aixoplugar el personal que es va quedar la primera nit; i també la sala de vestidors acollia un centenar llarg de treballadors. Tot estava parat, i pocs havien marxat a casa. Tothom hi deia la seva: s’havien quedat, sí, però la por es palpava. Ningú no volia ser el primer a marcar posició, ningú no volia decidir per ell mateix. La tònica general era «fer el que fessin els altres», però la qüestió era que s’hi havien quedat, i jo no.

Després de deixar el menjar, vaig tornar a marxar amb els companys de cal Morera. Tenia un regust agre a la boca. Era conscient de la meva covardia, però la veritat era que tenia por de les represàlies. Per solidaritat i per convicció, hauria hagut de quedar-m’hi;  però les vagues estaven prohibides, tenia dona i un fill de tres anys, que serien els primers a rebre’n les conseqüències si em passés quelcom a mi...

No pensava pas en represàlies a la feina; pensava que jo sempre havia estat involucrat (en la mesura d’actuació que els temps permetien) en la lluita antifranquista, i sabia positivament que estava en el punt de mira dels membres de la «Guàrdia de Franco» de Sallent. Ho sabia perquè el seu cap treballava aquí, a les oficines de la mina, i en més d’una ocasió m’havia dit que anés amb compte amb les companyies amb què anava. Em deia: «Tú pareces un buen chaval, pero te juntas con esos separatistas de mierda i acabarás como ellos; os tenemos en la lista» (els «separatistas de mierda» eren els germans Serrallonga, i tant ells com jo formàvem part del Cine Club Sallent; això és una altra història que potser algun dia m’atreviré a explicar). Aquesta era la por que el primer dia em va frenar de quedar-me a dormir a la factoria.

A les vuit del matí arriben els treballadors administratius i tècnics. Vaig anar a veure el company que s’havia quedat; i tots dos vam anar a esperar que arribessin els altres companys. Ens vam reunir en «petit comitè» i vam decidir fer costat als minaires.

En aquestes, va venir el nostre cap, que era enginyer, i ens va dir que anéssim a treballar a l’oficina de control, per així evitar que els treballadors dels tallers ens escridassessin. Nosaltres li vàrem contestar que ens solidaritzàvem amb els minaires i que ens sumàvem a la vaga amb totes les conseqüències. El cap en qüestió va insistir, intentant fer-nos desistir de la nostra postura; però fou en va.

Les converses entre jurat i empresa van quedar bloquejades fins que es desconvoqués la vaga. Pels volts de les 11, els minaires de l'interior feren pujar un ascensor perquè l’omplíssim amb els queviures que havíem dut la nit passada. Hi havia una gran expectativa: tothom esperant veure algú de l’interior dins l’ascensor. Però no fou així: l’ascensor va pujar buit, només amb una nota d’agraïment al senyor Morera.

Les hores passaven lentes. El jurat d’empresa ens reunia de tant en tant (sempre a la sala de vestidors) per dir-nos les noves; unes noves que no ho eren gens, de noves. Sempre la negativa total de l’empresa, mentre no desistíssim de la vaga.

Vaig dinar amb els companys de control als tallers. A la fornal del taller mecànic no enrogia cap ferro; algú va fer una graella gegant i la fornal va servir de fogó per fer una sardinada. Una sardinada compartida per més de cinquanta persones, dels tallers i altres. La por havia minvat, allò era una festa. Després de dinar es va organitzar un partit de futbol entre personal del taller i de la fàbrica. Un company de l’oficina de control va fer d’àrbitre.

En arribar al vespre, em va tornar a venir l’angoixa al pensament. Què passarà? Quant durarà això? Qui afluixarà? La patronal no crec que ho faci: no voldran assentar un precedent,  i a més tenen la llei a favor seu. «La huelga está castigada por ley; y no habrá negociaciones hasta que esta sea abortada y sus instigadores sean arrestados». Això és el que la gent comentava.

Les notícies que arribaven del pou deien que els minaires no estaven disposats a baixar del burro. Ara ja no sols demanaven la restitució del treballador acomiadat (que continuava com a primer punt); també demanaven les millores salarials instades en les primeres negociacions —que havien rebaixat més tard a causa de la negativa de l’empresa—, a més d’un document on quedés constància que no hi hauria sancions per a ningú. La cosa estava crua. Ni la televisió, ni la ràdio ni cap diari parlaven de la vaga. Vilafruns no existia; ningú fora de la comarca no en sabia res.

Va arribar la nit. Els treballadors ens dispersàrem per diferents llocs de la factoria cercant un racó on passar la nit. Els meus companys i jo ens vam quedar dins els tallers.

Poc vàrem sopar; jo encara tenia les sardines per pair i crec que als altres els passava més o menys igual. Un company i jo vam anar a donar un tomb per si se sabia res de nou i vam veure un grupet de treballadors fent pinya al voltant d’un aparell de ràdio escodrinyant el dial per veure si en algun lloc es parlava de la vaga. Cap ni una notícia sobre la mina de Vilafruns. No volien que se’n fes propaganda, no fos cas que l’exemple s’encomanés. Vam haver d’esperar a les 12 de la nit perquè alguna emissora en parlés; i fou, com no podia ser de cap altra manera, «La Pirenaica», que tanmateix va dir un munt de barbaritats al respecte. L’única veritat que va dir és que era una vaga indefinida.

La nit es va fer llarga. Jo dormia al terra, al peu de la fornal del taller mecànic. Em feien mal els ossos. Llavors vaig recordar que a la infermeria —jo hi havia treballat uns quants mesos—  hi havia dos llits. Dit i fet, jo que m’hi adreço. Allà hi vaig trobar el Julio, company infermer, que gustosament em cedí el segon llit. Era un bon amic, en Julio, sec i escanyolit, però com un vímet: per més que el dobleguessis sempre tornava a estirar-se. Una persona d’un fort compromís social, malauradament de salut no gaire. Vàrem xerrar fins la matinada: teníem moltes coses en comú.

(continuarà)

Fotos: Arxiu