Els pagesos

DE MEMÒRIA (42)

Qui recorda que el 6 de gener, dia dels Reis, Balsareny feia Fira? Segurament només el «Calendari del pagès», que es repeteix indefinidament. I en canvi els de la meva generació encara recordem les escorrialles d’una fira en plena decadència. Els marxants s’instal·laven a la plaça de l’Església i al començament del Trull: al capdavall, quatre paradetes amb oferta escassa. Eines de pagès, ganivets de Solsona, cistellers, aviram (pollets per criar, algun gall o gallina), conills i plançons de fruiters i de vinya. Poca cosa més, però que donava testimoni d’una vida pagesa en plena transformació.

Al terme de Balsareny s’hi conreaven sembrats i vinyes, no puc precisar en quin percentatge. I, naturalment, horta en zones de regadiu. El paisatge dels afores era molt diferent del d’ara, dominat en exclusiva pels cereals. Aleshores la vinya era molt important i, quan arribava l’hora de les veremes, el tràfec de carros amb portadores cap a les tines era espectacular, com l’olor, primer de raïm i després de vinassa que sortia de molts baixos de cases del poble. Tot el raïm es trepitjava, i jo mateix recordo haver-ho fet, mig per jugar, a ca l’Esteve, amb el bon amic Pujals. També recordo alguna picada de vespa, atreta per la dolçor del macabeu i del picapoll, els reis de la verema. El vi que en sortia, per a consum propi i per vendre, no era res de l’altre món, però era tot el que hi havia. El mercat també ha canviat molt. De la importància econòmica de l’activitat vitivinícola en dóna testimoni el nombre de premses que hi havia al poble, que ha comptabilitzat l’amic Salvador Bartomeus.  La vinya, més laboriosa que el sembrat (podar, entrecavar, esgriolar, ensulfatar, collir, etc.), va fer que els pagesos l’anessin abandonant i avui falta en el nostre paisatge  rural. Igualment han desaparegut les escasses oliveres que la històrica glaçada de la Candelera de 1956 es va endur per sempre. Els pocs ametllers, en canvi, van resistir, però avui  quasi no en queda rastre. Els que queden tenen escàs valor econòmic.

També hi falta el paisatge humà dels molts pagesos que feien cap a Balsareny, amb els seus carros i tartanes. El nostre poble, per les carreteres que el travessen, d’est a oest sobretot, atreia les pagesies de Castellnou (Argençola, les Vilaredes), Castelladral (la Caseta, Can Passols, entre altres), i Cornet (amb moltes masies). Sense comptar els masos del propi terme, aleshores molt nombrosos atesa la no mecanització del camp: tot s’havia de fer a mà. I els masovers abundaven (si no s’ha fet, potser seria hora de fer-ne l’inventari històric).  Aquesta bona gent baixava al poble a proveir-se del que els faltava i, alhora, anaven a vendre els seus productes: la llet, que passaven a repartir per les cases; els ous i l’aviram, formatges i fruita, quan era el temps. Eren espectaculars els carros carregats amb feixines de ramalles de pi per als sis forns del poble, que llavors sí que eren de llenya. Els boscos estaven més nets i els incendis eren afortunadament escassos.

A la vora de la síquia i de les rieres o d’allà on brollés aigua, hi havia —i encara hi ha— molts horts, generalment per a consum propi. Els de la síquia els regaven amb l’enginyosa cantimplora inventada pel rector Roc García al segle XVIII i burlaven, així, les escomeses del sequiaire. Els de les rieres, en canvi, feien servir generalment unes grues de fusta, mig articulades, exactament iguals que les que feien servir, vora el Nil, els antics egipcis dels faraons. Sembla estrany, oi? El canvi tecnològic dels últims cinquanta anys ha estat tan enorme que em temo que avui no quedi cap d’aquells entranyables artefactes ni per relíquia. Les viandes que es collien als horts eren totes de temporada i ecològiques, que diríem avui: s’adobaven amb fems orgànics dels estables, galliners o pous negres, la popular i pudent bassa. Quan arribava el cop de la fruita i de la verdura, feia goig de veure els hortolans tornant del tros, més o menys com a la «Cançó de matinada» del  J.M. Serrat. Com que no donaven l’abast a menjar-s’ho tot, molts d’aquests pagesos posaven a la venda els excedents, en cistells al cancell de les fresques i fosques entrades de les seves velles cases dels carrers històrics del barri antic. Els qui no teníem hort podíem gaudir d’aquesta manera del bo i millor de cada temporada a preus assequibles. Una vianda d’una qualitat immillorable i d’un gust sensacional. Encara enyoro aquelles tomaques de cal Xesc Vilà, posem per cas. No n’he trobat mai més de tan bones, i això que m’ha vagat de voltar món.

Aquest món de la pagesia s’ha esfumat per sempre. Per això n’he volgut parlar, fins on la memòria m’ho ha permès. No pas per alimentar la nostàlgia, que seria ben legítim, sinó per donar testimoni del Balsareny que em va veure néixer, ja fa molt temps.

Jordi Planes

Fotos: La màquina de batre als anys 30 del segle passat. Arxiu CCB - Biblioteca Pere Casaldàliga.