Alcoholisme i societat

SOCIETAT / SALUT

El dia 22 de gener, a la Biblioteca Pere Casaldàliga, la psicòloga clínica Antònia Raich, de la Divisió de Salut Mental d’Althaia, especialitzada en addiccions, ha dirigit un interessant col·loqui sobre la forma com la societat veu i tracta les persones alcohòliques.

L’acte, organitzat per AMAR (Associació Manresana d’Alcohòlics Rehabilitats), la Biblioteca Pere Casaldàliga, l’Ajuntament de Balsareny i l’associació GADA (Grup d’Ajuda per Deixar l’Alcohol), amb el suport de l’àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, ha estat seguit amb interès pels assistents, entre els quals el doctor Josep Cañellas. El debat que s’ha obert ha estat instructiu i alliçonador.

Antònia Raich ha començat preguntant-se si l’alcoholisme i les addiccions en general són percebudes socialment com a malalties o com a  comportaments perniciosos. Ha subratllat que les addiccions són malalties cròniques, ja que són previsibles, tractables i es poden controlar i fins i tot curar, tot i el risc d’eventuals recaigudes.

Les causes immediates que poden fer caure un pacient en l’addicció poden ser molt diverses: problemes familiars, econòmics, laborals, sentimentals… que cal tractar de forma diferent. L’addicció pot acabar causant danys psíquics greus. Tot i això, també hi pot haver un component psicològic o genètic latent, ja que molta gent és addicta a alguna cosa (el treball, els esports…) i això no ha de ser necessàriament patològic si es pot controlar i no afecta el comportament. El problema de fons seria, a més de frenar el consum de productes addictius, canviar les actituds de fons.

Socialment encara hi ha tabús que fan que es consideri de forma diferent un alcohòlic o drogoaddicte que, per exemple, un diabètic o un asmàtic, i caldria canviar aquesta percepció, fent entendre que es tracta de persones malaltes. Això no vol dir que s’hagi de compadir el malalt, però tapoc rebutjar-lo com una persona culpable de la seva malaltia; sinó donar-li la mateixa atenció que mereix qualsevol altra malaltia crònica. 

Cal, en primer lloc, que el malalt reconegui la seva malaltia, sense por al «què diran»: entendre que és més important la pròpia salut que l’opinió dels altres. Després, cal que accepti de seguir un tractament, i que el segueixi, cosa que implica tenir força de voluntat per assumir un compromís seriós de canvi d’hàbits. És també molt important el suport de l’entorn familiar i del propi entorn. I per això és bàsic divulgar i fer estendre socialment la idea que les addiccions no són un vici, sinó una malaltia i que s’ha de tractar com a tal.

Sarment

Foto: GADA