Josep Torras Grané, contemplador de la Natura

OBITUARI

El 23 d’agost, als 60 anys acabats de fer, se’ns ha mort un gran amic. Les paraules no serveixen, en moments com aquest, però són l’únic que tenim per oferir-li, a part del nostre record afligit.

El Josep, doctor en Ciències Químiques per la UAB, llicenciat en Farmàcia, professor i més tard promotor de recerca a l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa (EPSEM-UPC) i cap de laboratoris, va ser des dels primers anys un col·laborador del Sarment, sobretot amb articles de divulgació científica. Dels temps de l’Escoltisme li va quedar l’afecció al muntanyisme i l’amor a les coses senzilles que conformen el medi natural («contemplador de la Natura», li agradava de dir-se). També va ser un bon artista, membre del grup ‘La Lluerna’ —on va guanyar un premi al millor actor en un concurs d’àmbit supracomarcal— i darrerament col·laborant activament amb Els Pastorets. Però no és dels seus premis, ni dels seus treballs científics, del que voldria parlar, sinó de la persona.

Perquè el Josep era un home de valors, dels quals no presumia, però els exercia. Gran conversador, savi sense fer-se notar, prudent i reflexiu, comprensiu, alegre, pragmàtic, pacient... i sobretot molt implicat en tot allò que emprenia, i molt especialment en la seva feina, la seva família i els seus amics. Es va sobreposar a una llarga i penosa malaltia, des del ple coneixement de la realitat, però sense perdre l’esperança i les ganes de viure. Com destacava la Lluïsa Coma en un text que va ser llegit al funeral per la Laia Prat, el Josep ens va ensenyar «a conviure amb els plaers de la vida i a fer front al sofriment, del qual de vegades no gosem parlar». L’escrit acabava dient: «Josep, quanta buidor, però alhora quanta riquesa ens has deixat! Et tindrem sempre amb nosaltres». Sí, recordarem la seva bonhomia, la seva alegria de viure, la seva sàvia senzillesa, el seu esforç, el seu somriure. El seu exemple.

R.C.