Fets diversos i gent rara

DE MEMÒRIA (36)

A  les grans ciutats com Barcelona, la gent creu que als pobles petits com el nostre s’hi viu una vida plàcida, tranquil·la i feliç, on no passa mai res d’extraordinari. Si bé és cert que als pobles no hi ha el traüt de les grans ciutats, no ho és que no hi passi mai res. A escala reduïda i en proporció al nombre d’habitants, naturalment, als pobles hi passa i hi ha passat de tot. Avui faré un resum d’allò que recordo que passava quan era petit, fa seixanta o setanta anys.

Hi havia, per exemple, accidents de circulació. He vist morir un company d’un xoc entre dues bicicletes, accident ben desafortunat per cert. També carros bolcats amb gent a sota. I morts per atropellament de cotxe, a la carretera. I això que el trànsit era escàs. El Balç era el lloc preferit per estimbar-se, sobretot a l’hivern, quan l’empedrat era glaçat i costava mantenir-s’hi. Jo mateix, anant a Vilafruns a treballar amb bicicleta, hi vaig caure algun cop, afortunadament sense conseqüències greus.

Una altra cosa que feia parlar i trencava la monotonia social eren els suïcidis, no pas infreqüents, de gent prou coneguda. El «no ho hauria dit mai» o, al contrari, «ja m’ho veia a venir», eren els comentaris habituals. Tot i que els mètodes eren diferents, a Balsareny n’hi ha un que no és a tots els pobles: la síquia. Tirar-se a la síquia s’ha repetit més d’un cop.

Avui es comenten molt els casos de pederàstia, o sigui abús sexual d’infants. No és cosa nova, desgraciadament. I a Balsareny, tampoc. Recordo tres casos sonats que van moure molt enrenou, especialment un. No diré noms, però es tractava del vicari de la parròquia.  Una víctima innocent va explicar als pares què li feia el mossèn i els va faltar temps d’anar a veure el rector, el qual va córrer a Vic a informar-ne el bisbe. El vicari no va durar ni vuit dies més a Balsareny. El bisbe el va recloure en un convent de monges d’on només podia sortir acompanyat d’un altre capellà de tota confiança.

A Balsareny hi havia, com pertot arreu, persones homosexuals. Si el seu fer era massa amanerat, ja havien begut oli. Eren la riota sense pietat de tothom, primaris que érem i qui sap si encara som en alguns casos. La vida se’ls feia tan difícil que van abandonar el poble on havien nascut i tenien família. Fins i tot la llei els perseguia. Increïble!

A Balsareny hi havia també dues persones molt rares, asocials, fora del sistema. I pobres. El Colai, que vivia al carrer de la Creu on avui hi ha un acreditat restaurant, feia por. Anava sempre sol, tenia un ull vidriós i vestia de parracs: se li veia més el cos que la roba. No sé ben bé de què vivia, però anava fent. Devia tenir un tros d’hort, però el cert és que, a més de por, vist avui feia pena. Ara, no es ficava amb ningú.

L’altre, un pèl més bel·ligerant, era el Lluís Sereno. Diuen que havia estat un barber presumit a Barcelona, però no li’n quedava cap rastre. També deien que quan es va casar i anà a viure a la primera casa del Trull, l’endemà ja volia tirar la dona pel balcó. Es van separar, és clar, i ell anà portant una vida de perdulari malhumorat. Mal vestit, mal afaitat, cada dia anava a l’hort que tenia a la riera, vora del pont de la Roca, on conreava a la seva manera hortalisses i fruiters. Els fruiters els calçava fins a mitja soca, però el cert és que, per exemple, les seves figues eren immillorables. Els sobrants se’ls venia a les cases i així anava fent la viu-viu. Sempre anava acompanyat d’un gos escardalenc i pollós com el seu amo. La quitxalla, nosaltres, per fer-lo enrabiar li cridàvem: “Arri tots dos, que el burro sou vós”. I el Lluís s’enrabiava de valent i intentava perseguir-nos amb el bastó enlaire. Això fa que molts dels meus coetanis el coneguin més amb aquest renom d’Arri-tots-dos. Quan va morir, sol i deixat de tothom, van trigar dies a adonar-se’n. El Sarri, que és qui el va trobar mort  i el va treure, m’explicava l’aspecte deplorable de casa seva, on Diògenes s’hauria avergonyit.

Ja veieu, doncs, que a Balsareny hi teníem de tot. Ara bé, després de passar  alguna cosa, el poble recobrava l’aire cansat i plàcid de la gent de pagès i de la gent de fàbrica que tots érem.

Jordi Planes