La festa de la «Liberación»

DE MEMÒRIA (33)

Escric aquest episodi «de memòria» el dia 28 de gener de 2014, o sigui setanta-cinc anys després, dia per dia, que les tropes franquistes a les ordres del general García Valiño entressin a Balsareny per a alliberar-lo del «terror rojo» —que, per cert, no havia fet cap víctima mortal al poble. No puc pas dir que me’n recordi: vaig néixer dos anys després. Però sí que recordo les conseqüències d’aquest fet: vaig tenir trenta-sis anys per anar-hi pensant, fins al 20 de novembre de 1975.

Recordo, per exemple, que prop de la font de l’Alou i a l’hort del Morral, prop de la riera de Roqueta, hi havia dos petits túmuls de terra amb una rudimentària creu de fusta cadascun. Eren de dos anònims soldats republicans morts en la retirada. I, al cementiri, hi va haver durant molt temps uns set o vuit túmuls més, crec recordar que sense creu, amb unes ampolletes (que anomenàvem «botellins») amb uns paperets dintre, suposo que amb les senyes dels enterrats. Corresponien, segons he sabut després, a uns soldats de la República que van ser sorpresos en una escaramussa amb els franquistes, darrere el castell, i pràcticament executats. Aquestes tombes van durar força anys, però avui no en queda res.

També recordo humils carrers  poc concorreguts rebatejats amb els noms de rigor en el nou règim. Així, el Trull era dedicat a José Antonio Primo de Rivera; i el que duia al corral de cal Peret, avui carrer del Cadí, a Calvo Sotelo. La plaça de l’Ajuntament era del Generalísimo Franco; i, ben pomposament, la baixada del Torrent es va dir «avenida 28 de enero». Més tard, l’Ajuntament  va dedicar a l’ocupant general García Valiño el que avui és el carrer del Bages; el carrer de la Coromina, a Onésimo Redondo; i l’actual carrer de la Síquia, al General Mola.

Recordo encara els soldats, el batalló disciplinari de presoners republicans vestits de soldat, però desarmats (llevat de l’oficialitat i dels custodis que els vigilaven), condemnats a treballs forçats: reconstruir els ponts ensorrats pels republicans en retirada. Alguns d’aquests soldats, un temps després, es van casar amb noies de Balsareny; o, ja casats, hi vingueren més tard, on s’arrelaren, alguns fins a la mort.

Però el que recordo més és la festa de la «Liberación», dia no feiner que naturalment coincidia amb la data de què parlo. Al matí hi havia una missa en què algun excombatent franquista anava uniformat gloriosament, condecoracions incloses (a Balsareny n’hi havia molts pocs: a la majoria els havia tocat, sense voler-ho, el bàndol contrari). En sortir de missa, dalt de l’Ajuntament, ornat de les tres banderes reglamentàries (la de l’Estat —amb l’àliga imperial—, la de Falange —roja i negra— i la del Requetè), el cap de torn de la Falange local (o del «Movimiento», que es deia), llegia el «parte de guerra» en què constava l’ocupació del poble —amb un accent català indiscutible— i es cantava, davant de l’escassa concurrència, el «Cara al sol». Val a dir que els falangistes locals ho eren més per conveniència que per convicció. A la tarda, hi havia teatre o sarsuela, sempre en castellà, que llavors era la «lengua del Imperio». Tinc present una representació de «Tierra baja» de l’immortal Guimerà, així, en castellà: un escarni insuportable. I més d’una sarsuela que no cal ni esmentar. Balsareny encara plorava aquells nois que van anar a la guerra i no en van tornar. Un bon grapat. No sé quants. En Josep Ribera Picas, de cal Fenàs, n’havia fet el recompte. No me’l va voler ensenyar mai. Encara eren temps de por. I em sap greu. Això seria, si es pot dir així, més digne de ser recordat.

Jordi Planes

Foto Arxiu Jordi Sarri