Mossèn Francisco

DE MEMÒRIA (32)

Als anys quaranta i cinquanta del segle passat, la parròquia era un centre aglutinador d’activitats per a nois i joves (també noies, però aquestes anaven sobretot a les monges). La responsabilitat d’aquestes activitats requeia en els vicaris, capellans més joves que els rectors i més a prop de les inquietuds del jovent. Avui, aquesta figura ha desaparegut totalment de l’univers parroquial d’aquí.

Mossèn Francisco Planas en va ser un exemple. Va arribar a Balsareny cap el 1946, essent rector el controvertit mossèn Esteve Vedaguer. La seva funció principal, a part de les tasques del culte, era la de fer de mestre a l’escola parroquial. Era, doncs, allò que oficialment es coneixia com a vicari-mestre. A l’antiga escola parroquial de Sant Josep érem una colla nombrosa de nens des dels cinc o sis anys fins als tretze o catorze, distribuïts en graus però amb un sol mestre: per al cas, mossèn Francisco. Era un home jove i simpàtic que no recordo haver vist mai enfadat, tot i que a l’escola feia observar la disciplina de rigor. Jo era dels petits i recordo haver après les lletres d’uns grossos abecedaris d’hule penjats a la paret, així com els números i les primeres regles de l’aritmètica sense patir-hi massa. Mossèn Francisco era aficionat al teatre i amb els nens de l’escola muntava peces, algunes de prou conegudes com La botifarra de la llibertat de Serafí Pitarra, degudament adaptada, sense noies, i amb una escenografia de collita pròpia. Amb aquesta obra vaig debutar, crec que amb cinc anys, al teatre del Centre Parroquial. Resulta que amb quatre companys més fèiem una mena de conjunt, asseguts a terra en quadrat, amb turbants i altra disfressa adient al tema. A mitja escena em va venir pipí —la por escènica?— i el mossèn, que va adonar-se’n, em va fer senyal de retirar-me des de la conxa de l’apuntador, on feia sonar un timbal que ritmava els nostres gestos. Em vaig alçar i, sense saber per què, un altre company del grup em va seguir, sembla que seguint les ordres del seu pare, qui, poc confiat, li havia dit que fes tot el que feia jo. Fet el pipí, ens vam reintegrar a l’escena. N’hi ha que encara riuen...

Els diumenges a la tarda, mossèn Francisco feia cine a l’escola amb una màquina de cine mut: pel·lícules còmiques de Laurel i Hardy, Harold Lloyd o Charlot, per als que havíem anat al catecisme. Un dia, quan feien el Casal, hi vaig caure als fonaments i em vaig fer quatre pelades que el mossèn em va curar amb tintura de iode passada. La ferida se’m va infectar i no vaig poder anar a l’escola de dies. Llavors, mossèn Francisco i uns quants de la colla va venir a casa meva amb la màquina esmentada i ens va projectar, en mut, «Fabiola», ho recordo bé. Més tard va comprar una màquina en sonor molt deficient, però mira, almenys feia soroll.

He parlat del seu amor al teatre. Com que era fill de Sant Hilari Sacalm i allà fan unes escenes de la Passió a l’aire lliure que tenen fama arreu, doncs bé, mossèn Francisco va voler provar-ho a Balsareny i, abans de la processó del Dijous Sant, va muntar unes escenes sobre les runes de la vella rectoria, amuntegades on avui hi ha l’ampliació del Casal, amb èxit escàs, però amb molt bona intenció. L’experiment no va tenir seguida.

Mossèn Francisco —que més tard ja va ser Francesc— tenia habilitats poètiques, escrivia versos i més d’un dels meus companys de generació té impresos algun d’aquests versos en el seu recordatori de primera comunió.

 

Mossèn Francisco va haver de viure les tensions al voltant de mossèn Esteve i va ser ell qui va rebre mossèn Leandre com a nou rector en una cerimònia aleshores molt solemne i concorreguda. Poc temps després va ser destinat a Manresa, a l’aleshores barri extrem del Poble Nou, on va exercir una tasca exemplar i encara avui recordada.

Jordi Planes

Fotos: Arxiu CCB - Arxiu Jordi Sarri.
La primera és de l'arribada de Mn. Leandre Picas el 1948; al centre, mossèn Francesc Planas.
La segona és al camp de futbol vell; també hi surt mossèn Francesc.