Albert Neiro, cantant i trompetista

ENTREVISTA

Albert Neiro Roman: cantant i trompetista

Ens rep dins el seu petit estudi situat a la part alta de casa seva. Albert Neiro i Roman neix a Balsareny el 8 de maig de 1990. Compta amb els estudis d'Antropologia Social i Cultural a la Universitat Autònoma de Barcelona. Li agrada llegir: es decanta pels articles o bé diaris, encara que gairebé sempre llegeix algun llibre. L'últim que ha llegit és La crisis que viene. Algunas notas para afrontar ésta década, del Observatorio Metropolitano. També ens destaca un dels llibres que ha llegit més recentment: ISHI, el último de la tribu, de Theodora Kroeber, on s'explica la dramàtica història real i de l'últim membre d'una ètnia ameríndia exterminada i desapareguda. L'Albert practica handbol al Club Handbol Balsareny i també és un gran aficionat al futbol. Geogràficament parlant, coneix la major part de la península i França. Ens diu: "M'agradaria poder viatjar a llocs marginals on poder posar en pràctica la meva vocació". És aficionat al cinema i a les sèries de televisió, però també li agrada passejar pel poble i pels seus voltants. Li agrada compartir un bon cafè amb els amics i la gent del poble.

—Com et va arribar aquesta vocació per la música?

—Sincerament, és díficil dir-vos exactament el moment en què em va arribar aquesta vocació. Tanmateix, us diré que des de molt petit ja m'agradava. Molt més tard, quan vaig fer 15 anys, vaig entrar a formar part, conjuntament amb en Josep Haro, del grup de música "Skabag", del qual també van formar part els companys balsarenyencs Eloi Alboquers, Èric Expósito i Oriol Serra. Dins el grup vaig començar com a trompeta, però vaig acabar essent el cantant. Us haig de dir que cantar és el que més m'agrada. És des d'aleshores que sempre més he estat lligat a la música.

—Hem pogut comprovar que l'instrument que toques és la guitarra espanyola. Per què la guitarra?

—Tal com he dit, vaig començar tocant la trompeta, però com a trompetista no podia cantar; en canvi, amb la guitarra sí que he pogut desenvolupar la meva passió envers el cant.

—Guitarra i veu! Reps alguna formació especial per a la veu?

—L'única formació que he rebut ha estat la de solfeig, que és molt necessària. No, no he anat mai a cap classe de perfeccionament de la veu. Això sí, canto a la dutxa, com fa molta gent. (Riu)

—Escola de Música Municipal de Balsareny. Qui és el teu professor?

—El meu mestre és el Marc Borau, un balsarenyenc adoptiu totalment arrelat al poble. Amb ell hi tinc molt bona relació, la sintonia entre mestre i alumne és necessària per poder aprendre millor. Faig classe de guitarra un dia a la setmana, 45 minuts. Amb tot, considero que 45 minuts a la setmana pot ser poc si vols adquirir més coneixements. Per aquesta raó intento progressar tocant i cantant a tot arreu. L'escola de música municipal de Balsareny té molta sort de poder comptar amb persones com el Marc, juntament amb altres professors i professores. Ells són l'autèntic motor de la nostra escola balsarenyenca, que a vegades ha de conviure amb una burocràcia que impedeix dinamitzar-la.

—Coneixes alguna altra escola que no sigui la municipal de Balsareny?

—Sí, quan tocava la trompeta anava a Navàs, a l'escola municipal d'allà.

—Per últim, has pensat en un futur dedicar-te de ple al món de la música?

—No. La música sempre ha estat una part molt important de la meva vida, però no penso dedicar-m'hi plenament. M'agradaria poder dedicar-me als meus estudis d'antropologia, això sí, sense deixar el món musical, ja que aquest forma part de la meva realització personal i també dóna l'opportunitat de transmetre sentiments socials molt personals.

—Gràcies, Albert, i molta sort!

Josep Gudayol i Puig