Ramon Berenguer I el Vell i Almodis

Que el nostre poble té arrels mil·lenàries és cosa sabuda no tan sols per tots els nostres veïns, sinó per la majoria de persones interessades en la història, i que tant els seus senyors com els seus habitants van participar en fets cabdals del nostre passat com a societat és quelcom que també forma part de la nostra herència. Però la informació que tenim del nostre poble minva a mesura que ens endinsem en la boira dels temps passats.

Cercar l’origen del nostre poble és una tasca quasi impossible per la manca de dades escrites existents, les úniques que podrien haver perviscut fins avui, i aquest fet ens obliga a fer conjectures més o menys encertades interpretant les restes arqueològiques de què disposem i amb l’esperança de trobar-ne d’altres que ens les verifiquin. És té coneixement d’assentament més o menys regulars en el nostre terme municipal des de l’època neolítica, i l’empremta ibera hi és palesa fermament. Encara avui es troben noves descobertes d’aquella civilització arreu del terme, i les troballes fan que els historiadors tinguin esperances de fer-ne alguna de rellevant a curt termini.

Un clergue posant pau entre un cavaller i un pagès

Les primeres dades escrites sobre el poble, com ja sap tothom, daten de l’any 951, però dels seus senyors no se’n té constància fins més endavant. Els senyors de Balsareny formen la primera branca coneguda del poble, però hi va haver uns senyors que van dominar el nostre poble durant prop de dos anys i que amb el temps esdevindrien una de les famílies nobles més importants de Catalunya. Però abans d’entrar a fons en la qüestió, caldria fer una anàlisi prèvia per poder entendre amb més claredat tot el que es produïa en aquella època.

L'abat Oliba

Ens situem entre finals del s. X i començaments del s. XI. Els nobles menors qüestionen la llei i les estructures polítiques godes i intenten imposar les lleis feudals a serfs i comtes, que els intenten mantenir cada vegada amb més dificultats sotmesos a la llei. Per altra banda, l’Església comença la seva gran expansió i imposa criteris polítics innovadors, que comptaran amb el vist-i-plau dels comtes, però que molestaran enormement als barons, com la pau i treva de Déu o les sagreres, i amb figures clericals destacades, com la de l’abat Oliba (1017-1046) i la fundació de monestirs de gran importància; Montserrat (any 1082), Poblet i Santes Creus (any 1150) o Vallbona de les Monges (1157). La Marca Hispànica, que ocupa encara molt territori del que posteriorment serà el Principat, és una zona convulsa, on les ràtzies i els enfrontaments entre els nobles catalans i els sarraïns encara són molt freqüents, fet que fa que la zona de frontera sigui perillosa. Però la defensa recau únicament en els barons, mentre que els beneficis han de compartir-se amb l’Església, fet que també molesta la petita noblesa, que considera que es sacrifica molt pels pocs beneficis que n’obté. En definitiva, podríem dir que en aquella època concreta es viu una pau fràgil, que els comtes intenten mantenir a través de pactes entre ells i sotmetent els barons.

Ramon Berenguer I el Vell

Dins d’aquesta pau inestable, el descontentament dels barons es veurà reflectit en revoltes freqüents en contra el poder comtal, i és després de la revolta dels nobles de Barcelona i Osona contra el comte Ramon Berenguer I (any 1044) que apareixen en el senyoriu del castell uns nobles que no figuren en les línies dinàstiques dels Balsareny. Es tracta dels Riculf. Aquests senyors, descendents nobles dels Comtes de Cerdanya, es mostraren a favor del comte de Barcelona durant la revolta dels barons i van patir incursions greus dins del seu territori. Com a compensació, el comte de Barcelona va atorgar en comanda els castells de Balsareny, de Cornet i de Gaià, a més de l’honor d’Oristà, als germans Bernat i Miró Riculf el 5 de juliol del 1062. A canvi, els germans es comprometien a aportar a l’exèrcit comtal 50 cavalleries amb “tots els estris i atuells necessaris per l’exèrcit”. En aquest document es fa esment també “de petits i grans masos” en el territori de Balsareny i de diversos castlans, entre ells els Vilallonga, els Bosch i els Peguera, tots sota el senyor feudal directe del comte, el senyor de Rajadell.

Ramon Berenguer I rep el vassallatge d'un fidel

Aquests dos germans governaren ben poc el senyoriu de Balsareny: Bernat morí solter l’any següent (1063) i Miró, que des del 1050 havia rebut el castell i la baronia de Pinós del Comte de Cerdanya Ramon Guifré I, l’any 1064 canvià els castells de Balsareny i Gaià per unes rendes a Manresa a Guifré Guitart i es retirà al castell de Pinós de Lluçà, on morí el 1082. Des de la seva concessió comtal, Miró adoptà el títol de baró de Pinós, i els seus successors ja mantindrien aquest títol fins als nostres dies. Així, fruit del seu casament amb Sicarda, nasqué el primer Galceran de Pinós, un dels molts amb el mateix nom i dels quals s’han creat històries i mites arreu de Catalunya, com la llegenda de les cent donzelles, i que amb el temps es convertiran en una de les famílies més poderoses de la Catalunya medieval.

Santi Fornell

Monument a Galceran de Pinós, a Bagà

Bibliografia

- Soldevila, F. Historia de Catalunya. Editorial Alpha, S.A., Barcelona, 1963

- Vilalta Serra, E. Un recorregut per les fronteres dels comtats catalans a l’època del comte Ramon Berenguer I (1035- 1076). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1998.

- Ginesta i Batllori, S. La comarca del Bages. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1987.

- Junyent i Sobirà, E. Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1992.

- Arxiu de la Corona d’Aragó. Llibre dels feus, número 1, foli 190.

- Diversos autors. El món urbà a la corona d’Aragó del 1137 als decrets de nova planta. Actes. Volum I. XVII Congrés d’història de la Corona d’Aragó (Barcelona- Lleida, del 7 al 12 de setembre de 2000). Universitat de Barcelona, 2003.

- Català i Roca, P. Els castells catalans. Volum 5. Dalmau, Barcelona, 1979.

- Camps i Arboix, J. de. Les cases pairals catalanes. Ed. Destino. Barcelona, 1969.