Han passat els Traginers i el Carnestoltes, i Balsareny torna a la rutina habitual. Ara toca preparar la Festa Major, tot en aquest clima d’anar fent, anar passant, ¡ qui dia passa any empeny.
Els temps no conviden a gaires alegries. Portem ja uns quants anys de crisi, amb l’atur disparat, amb retallades, i sense perspectives de millora a curt termini. I el país i l’estat estan sotraguejats per onades inacabables de escàndols financers i polítics de presumpta corrupció, que afecten els partits en proporció directa a les responsabilitats de govern de cadascun, i embruten també altes institucions. L’opinió pública percep que la corrupció és generalitzada; això infon desànim a la gent, que deixa de confiar en la democràcia i no hi veu sortida raonable. Alguns mitjans —cal no oblidar que els més importants estan controlats per lobbies econòmics, i ideològics— advoquen per solucions dràstiques, com el retorn d’alguna patum per fer de «cirurgià de ferro» (fins i tot al front d’una hipotètica tercera república); hi ha qui prescriu un govern de tecnòcrates imposat per la UE sense passar per les urnes a la manera italiana; i en tot cas s’està formant un caldo de cultiu excel·lent per a altres opcions polítiques populistes que, no ocupant àmbits de govern, no han estat esquitxades fins ara per les xacres que —no per casualitat— empastifen els principals partits. Això, que passa una mica pertot arreu a Europa, és un element més a considerar: ja que normalment les solucions populistes a les crisis solen derivar en un autoritarisme que molts consideren com un mal menor —o com un bé— sempre que «solucioni els problemes». És hora d’estar alerta.
També el procés cap a la sobirania nacional es preveu complicat, amb un govern central que es tanca en banda a tota reivindicació raonada. L’estat, alhora que obté ajuts europeus i demana la relaxació dels requeriments de limitació del dèficit, ofega econòmicament les autonomies i ha engegat una persecució sense quarter contra les competències pròpies —que és com dir contra l’autogovern— de Catalunya (a altres comunitats del cafè per a tothom ja els està bé, que en temps de retallades l’estat els assumeixi despeses i funcions). S’ha generalitzat el «tot s’hi val». Això sí: si ens en sortíssim, caldria confiar que els models polítics del nou estat europeu garantissin la transparència i fessin impossible un femer com l’actual, que també ateny partits catalans.
Aquí, mentrestant, hem fet els Pastorets, la Coral continua amb la seva programació especial del Cinquantenari, les entitats van fent la seva i l’Ajuntament fa la viu-viu sense gaire pressupost ni projectes engrescadors i amb el tarannà de sempre, que tampoc no ajuda gaire a generar il·lusió. És el que tenim i amb això hem d’avançar. Sense desanimar-nos ni deixar-nos anar: ens n’hem de sortir com sigui, i ens en sortirem.
CCB
