Jo vaig votar

EDITORIAL

 

Els lectors del Sarment saben que, des de les primeres eleccions democràtiques del postfranquisme fins a l’actualitat, sempre hem defensat des d’aquestes pàgines la necessitat de participar activament a les urnes quan la ciutadania ha estat convocada a votar-hi. Els que vam viure la dictadura, que entre tants altres drets humans conculcats, impedia el d’elegir lliurement els nostres governants, sabem la importància del dret a decidir. I per això sempre hem instat els nostres lectors a exercir aquest dret democràtic. Perquè —malgrat que la crisi, la decepció, el rebuig al sistema o el mal exemple d’alguns polítics fomentin la desafecció— per a la qualitat de la democràcia sempre és bo que el tant per cent de votants sigui elevat i l’abstenció sigui baixa.

Ara som a les portes d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Anticipades per les circumstàncies polítiques, tots sabem que aquest cop hi ha un rerefons diferent que les fa, encara, més importants. Perquè, a més de decidir-hi les polítiques de govern dels propers quatre anys, que també, aquest cop hi votem alguna cosa més. De fet, per a molts catalans, aquestes eleccions són transcendents, perquè en el fons s’hi decideix si ha de tirar endavant, o si ha d’aturar-se, el procés sobiranista del nostre país, el camí de Catalunya cap a la independència i l’Estat propi.

Per això, com afirmava l’anunci institucional que feia campanya per la participació —i que va ser suspès, justament, pel fet que incentivava el vot!—, aquelles persones que en algun moment ens hem sentit partícips d’alguna cosa en comú amb la nostra terra i compromesos a fer camí cap a un futur que desitgem millor, tenim clar que, aquest cop més que mai, cal participar. Que tots aquells que algun dia hem pogut afirmar alguna d’aquestes coses: «yo vine a trabajar aquí en los 60 y me quedé para siempre», «jo vaig ser a la manifestació del 77», «jo vaig veure el  'Ja sóc aquí'», «jo vaig sentir en Llach al Camp Nou», «jo vaig viure els Jocs Olímpics», «jo vaig viure l’entrada a Europa» o, fa ben poc, «jo vaig ser a l'última Diada», però també els que no puguin dir res d’això, que siguem conscients de la transcendència d’aquestes eleccions. I que així, després, un dia, tots plegats puguem explicar, amb la satisfacció de saber-nos protagonistes d’una fita històrica, que «jo també vaig votar» donant resposta a una pregunta cabdal que, finalment, ens va ser plantejada amb absoluta normalitat democràtica. Però el primer pas, el preludi, el tenim ara, el dia 25, i és cosa de tots.

CCB