La màquina de batre

DE MEMÒRIA  (18)

Si a la Geografia general de Catalunya de començaments del segle XX, el seu autor, Cels Gomis, atribuïa a Balsareny un clima frescal —m’agradaria veure’l avui!—, la Gran geografia comarcal de Catalunya d’Enciclopèdia Catalana (19 volums) especificava que al 1981 al nostre poble “cereals i vinyes ocupen els conreus de secà, aproximadament una sisena part del territori; els petits horts familiars sumen només 10 ha. La resta és bosc de pi blanc i pastures”.

Avui no sé què en queda de tot allò. Però quan era petit, els sembrats s’anaven menjant les vinyes, encara abundants tanmateix. Demanaven menys feina i, sobretot, eren temps ens què el pa blanc escassejava i un quilo de blat valia el seu pes en or, fet farina.  Qualsevol feixa, avui abandonada, s’aprofitava per a sembrar-hi gra —blat, ordi o civada— i, quan arribava l’hora de la sega, tot el camp bullia. Els segadors, propietaris o llogats, s’afanyaven a recollir la collita, tot a mà naturalment, a cop de volant (una falç grossa). Alguna escadussera màquina de segar, tirada per un cavall o mul, era una novetat tecnològica, si es pot dir així. Calia anar per feina abans que una pedregada malmetés el que hi havia. Recordo, per exemple, que quan amenaçava calamarsa o pedra —núvols negres i espessos, brunzents—, el Joan Mas de cal Magnet, del sindicat dels pagesos, passava per davant de casa meva, camí de l’era, cobert amb un sac en forma de caputxa i amb els coets sota l’aixella. Allà, a l’era, hi havia el llançacoets contra la pedregada. Es tenia la convicció que aquells potents artefactes trencaven els núvols i evitaven el desastre. De vegades sí, d’altres, no. Es feia el que es podia.

El cas és que els camps quedaven segats. Avui sabem que un camp és segat, habitualment, per les rodes de palla que hi queden, ben empacades. Abans s’hi veien els cavallons, pilots de garbes lligades a mà que  esperaven, ara ja ben segures del temps, el seu trasllat a l’era de batre. Un paisatge desaparegut per sempre però que els de la meva edat identificàvem amb l’estiu, la calor i les vacances d’escola.

L’era era —com ho diré jo?—, darrere cal Masplà, on avui transcorre el carrer de la Travessera.  Abans, fa seixanta anys, el poble s’acabava allà. No hi havia més cases més amunt de la carretera, sinó el transformador de l’electricitat i un cobert de murs abatibles que amagava la màquina de batre, propietat del sindicat dels pagesos, al peu d’unes feixes ben construïdes que, durant l’any, ens servien per jugar al que fos.  En temps de segar i batre, quan els carros portaven pels carrers del poble, dels camps a l’era, les garbes daurades, carregats fins al capdamunt, aquell indret s’animava febrosament. No es podia perdre temps. Les garberes s’acumulaven a les feixes normalment desertes i la màquina de batre es posava en marxa. Els homes que la feien funcionar, autèntics herois per al nen que jo era, enforcaven les garbes fins al cim de la màquina on, per una tremuja, entraven al lloc miraculós que triava el gra de la palla. El boll —les arestes de les espigues— sortia escopit per un tub llarg, màquina enllà, i nosaltres ens hi rebolcàvem. Després ens picava tot... El gra queia dins dels sacs i la palla sortia neta per un altre lloc, on l’encarregat de la cosa anava fent amb gran diligència i sense badar les bales ben lligades amb filferro, amb un sistema primitiu però eficaç. Recordo en aquest lloc el Bassany, l’hereu aleshores de cal Panxó. A mi m’agradava tant la màquina de batre i la seva funció, que passava hores mirant-ho. I desgranant de tant en tant alguna espiga de blat i mastegant-ne els grans...

M’agradava tant, que amb els meus amics d’aleshores —i que encara ho són avui— muntàvem a casa màquines de batre amb rodes de carretó de joguina i bicicletes de tres rodes de les d’abans. Pura imaginació. Quin temps!

Jordi Planes, juliol 2012
Fotos: Arxiu Fotogràfic de Balsareny