Pàgines

diumenge, 10 de juny del 2012

Vells costums extingits

DE MEMÒRIA (17)

Diuen que l’home —la persona humana— és un animal de costums, però de costums sovint passatgers. Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890-1959) va dedicar una part important de la seva vida a recollir, poble per poble, els costums (rondalles, llegendes, cançons, dites, danses, devocions, etc.) dels països on es parla català. Va publicar nombroses obres i articles, però la seva obra principal és el Costumari Català, en cinc volums (1950-1956), reeditat més tard (1982) i present en moltes biblioteques. No ja en la meva, però us el recomano. Joan Amades va venir a Balsareny a veure —i això que era quasi ce— com ballàvem el restaurat “Ball de la faixa”, i dic ballàvem perquè jo era un dels nou nois que hi era.

Per tant, avui només parlaré  —de memòria, com sempre, i sense recórrer, també com sempre, a cap documentació d’arxiu— de vells costums de Balsareny avui extingits o quasi, molts d’ells en vies d’oblit. Per exemple: qui es recorda dels esquellots? Els esquellots es feien quan un vidu es tornava a casar. Una colla de galifardeus es conxorxava i, amb tota mena d’estris sorollosos —al principi del costum eren, evidentment, esquelles—, es congregaven a la vesprada davant la casa del tornat a casar i hi feien temperi fins que el protagonista s’avenia a pagar la beguda  —vi bo i galetes, normalment— als esquellotaires. Habitualment, donat el caràcter festiu i amable del fet —al capdavall una felicitació de bons desigs al recasat de nou— uns i altres pactaven i la cosa no passava d’aquí. Però a Balsareny n’hi va haver un, de qui no diré pas el nom i això que el recordo, que es va posar tossut i no va voler pagar el beure. Cada dia els esquellots eren més sorollosos i cada dia hi havia més gent. I l’altre que no afluixava. Van durar dies i fins i tot va venir gent dels pobles veïns, Sallent i Navàs, per afegir-se al rebombori. La Guàrdia Civil va haver d’intervenir-hi i, no ho sé, potser va intercedir. El fet és que, finalment, l’exvidu va pagar el beure, després de passar la vergonya. Que en tingui memòria, van ser els últims esquellots a Balsareny.


Un altre costum, avui desaparegut, lligat com quasi tots al calendari cristià, era el del salpàs. Així, després de Pasqua, el rector passava per tots els carrers de Balsareny, revestit amb roquet i estola i acompanyat dels escolans, amb una palangana d’aigua i sal espessa com un ciment, anava donant amb una cullera paletades de sal humida als llindars de totes les cases del poble i de les cases de pagès, aleshores nombroses al terme. Els del poble corresponien amb una almoina, si volien, i els de pagès, més generosos, amb una berenada. La caminada s’ho valia.

Avui, qui bateja els fills ho fa durant una missa. Quan jo era nen, es feia a deshora, qualsevol dia, i al baptisteri. Si el de Balsareny ha desaparegut, queden com a exemples notables els de Pisa i de Florència, obres d’art admirables. Bé, doncs com que els bateigs es feien qualsevol dia i a qualsevol hora —normalment a les tardes—, ens havíem d’assabentar de quan n’hi havia un. Perquè a la sortida, els vailets ens congregàvem al voltant dels assistents i demanàvem a crits: «volem confits!». I el padrins llançaven confits a grapats en totes direccions i nosaltres en rebolcàvem per terra per arreplegar-ne algun. No cal dir que aquí la llei del més fort  guanyava i, qui més qui menys, en sortia amb els genolls pelats.

Un altre costum que es va extingint és el dels Sants Innocents, el 28 de desembre. Abans, del meu temps, els companys ens confabulàvem per retallar llufes —trossos de paper amb figura vagament humana—, com més grosses millor, que anàvem penjant a tothom qui podíem sense que se n’adonessin i que passejaven triomfalment sense saber-ho. Nosaltres rèiem com beneits mentre durava la broma. Si podíem penjar la llufa al senyor Sansa, el metge que era més aviat estiradet, o al rector, el bonàs de mossèn Leandre, la joia era completa. I si, de més a més, podíem fer una innocentada per telèfon —cosa no gaire fàcil, no hi havia ni telèfons automàtics aleshores— al senyor Catalan, el singular farmacèutic del poble, no us puc pas dir com ho passàvem!

De costums antics, en tinc encara uns quants en cartera. Però serà per a un altre dia. Amb tot, si aquests costums que he relatat se’n van, d’altres en vénen. I potser algú, d’aquí a setanta anys, podrà explicar-los. No voldria res més.

Jordi Planes, juny 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.