El mes de maig

DE MEMÒRIA (16)

No sé què deu tenir el mes de maig que ha excitat la inspiració de tants poetes i músics d’arreu i també, és natural, de Catalunya. Les flors abundants? Sens dubte. No s’explicaria altrament que, per exemple, Josep Anselm Clavé –el fundador dels cors d’homes obrers del segle XIX- titulés la seva obra més popular “Les flors de maig”. Ni que, a un altre nivell, més culte, el gran compositor noucentista Eduard Toldrà titulés la seva òpera com a “El giravolt de maig”, amb lletra del gran Josep Carner i figurins de Xavier Nogués, molt apreciable dibuixant del moment. L’òpera va ser estrenada al Palau de la Música el 1928 i, al Liceu, el 1938. Avui encara funciona.

Però és evident, em sembla, que avui no parlaré d’òpera ni de cançons. Sinó del mes de maig, que per mi, com per molts dels meus companys d’edat i de cultura, era simplement el mes de Maria. Ja he explicat més d’un cop –i ho faig sense cap mena de recança- que la presència del catolicisme posterior a la guerra civil era present a quasi totes les esferes de la vida pública. I el mes de Maria, el maig, no se n’escapava, al contrari. Era un mes especial, almenys en els meus records d’infantesa a Balsareny. Comencem per l’escola.

A l’escola del senyor Ortega, on jo anava –ignoro si a les altres passava el mateix- la seva dona, doña Carmen ens muntava, darrera de la taula del mestre, un tabernacle esplèndid, amb domassos blaus, petites lleixes on deixar els gerros amb flors –unes roses oloroses, de color de rosa collides als jardins dels darreres de les cases del poble, res de floristeria- i, al bell mig, una imatge de la Verge Maria, de guix, segurament la Puríssima o la de Lourdes, no me’n recordo bé. Entre parèntesi: doña Carmen, l’esposa del mestre, era una senyora molt devota, de salut delicada, que va introduir al poble la devoció de la Verge del Perpetu Socors, amb una capelleta que anava de casa en casa durant els dies del mes, com l’antiga i tradicional de la Sagrada Família. Avui no en deu quedar res de tot plegat. Doncs bé, tanquem parèntesi. A sobre de tot del tabernacle marià, no diré com presidint-lo perquè sempre era allà, hi havia la imatge del Crucifix –vulgarment el Sant Cristo- i a cada costat les fotografies de, a l’esquerra de la imatge, José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, i a la dreta, tot vist des de cara, la del general Franco, una d’aquelles fotos que, vagis on vagis, sempre sembla que et miren (i mira si ens va mirar anys!). Cada tarda, quan el mestre ho deia, fèiem la devoció del mes de Maria, això a l’escola nacional, la pública! Què passaria avui? Només vull fer memòria. Fèiem unes pregàries, suposo que unes invocacions a la Mare de Déu, seguides d’avemaries i d’una cançó, en castellà, que sempre he recordat. La lletra feia així:

                                             Venid y vamos todos
                                             Con flores a porfía
                                             Con flores a María
                                             Que madre nuestra es.

 Confesso que això de “a porfía” no vaig saber mai que volia dir, fins molt més tard. Jo vaig aprendre el castellà a set anys, a l’escola del senyor Ortega –que era de Cuenca- on, durant els primers mesos, no entenia res i, de mica en mica, em vaig anar integrant. Immersió lingüística a l’inrevés. Però bé, al capdavall, això del mes de Maria era més distret que la taula del set o la llista dels reis gots.

Això a l’escola. Perquè després, al vespre, hi havia el mes de Maria a l’església. Una devoció molt popular on assistia força gent, dones la majoria, i que solemnitzàvem els de l’escolania, fundada i mantinguda durant una anys per Carles Cases “Carlets”. Fèiem poc cabal del que anava dient el rector durant la celebració i, alguns cops, sortíem a jugar a la plaça. Però hi havia un moment en què, després de fer la visita espiritual a un santuari marià de Catalunya –posem Queralt o la Gleva-, el mossèn deia: “Meditem-ho uns moments”. Llavors, el Carlets arrencava de l’harmònium una improvisació molt sentida que a nosaltres, els petits cantors, ens feia molta gràcia perquè l’home, devot, deixava anar la seva tota la seva ànima entre sospirs i magarrufes francament còmiques. Després cantàvem, tan bé com sabíem, les avemaries ben assajades i, acabat, anàvem a recollir l’estampeta amb el santuari del dia i que, avui dia, si les hagués sabut guardar, seria una col·lecció apreciable.

En l’àmbit privat, casolà, alguns de nosaltres muntàvem les nostre pròpies capelletes del mes de Maria. Jo les feia amb els germans Joan i Josep Soler (que espero que no s’ofenguin: eren altres temps i tots érem petits). Les guarníem com podíem, amb flors de casa i amb un fenal que anàvem a collir al serrat i que, estirant-lo, s’arrissava. Però era molt inflamable. Així que, un dia, quan vam encendre les espelmes, se’ns va calar foc a tot el muntatge que, cal dir-ho, no era una devoció, sinó la imitació del que vèiem al voltant nostre.

Un entorn que ha canviat tant que fins i tot el temps, la meteorologia, ha anat desmentint. Ara ni al maig cada dia fa un raig. Però ningú no ens prendrà la memòria.

Jordi Planes, maig 2012