Dos filòsofs

COL·LABORACIONS

Passejaven dos amics, una d'aquelles tardes de primavera, quan la vida es difumina entre clars i fosques tonalitats que anuncien el despertar de les llavors i els rampells del romanticisme. Intercanviaven opinions, filosofant i divagant entre les realitats i els somnis. Calibrant i sospesant el preu i la mesura de les coses, dels esdeveniments i les seves circumstàncies. Tots dos fregaven els 65 i gaudien de la seva jubilació sense oposar-se al transcórrer del temps, calculant la sort d'estar vius i tenir bona salut.

Havent complert amb les seves respectives obligacions de criar fills i en la seva faceta d'avis responsables, s'atorgaven el plaer del descans merescut, fora de tota complicació inútil i prescindint dels problemes sense solució possible.

Vidus, per desgràcia, vivien les seves solituds amb l'aplom de la dignitat, amb les seves modestes pensions, tot en un ordre matemàticament social. A aquesta edat es posa en pràctica el fruit de totes les experiències viscudes i es confirmen les raons sobre tot allò que, disseccionat, va mostrar la seva realitat amb una veracitat impecable.

Es van conèixer per implicació dels seus respectius treballs i van entaular una amistat que perdurava després de trenta anys.

Asseguts en un banc a l'ombra d'un plataner, contemplaven l'anar i venir de la gent amb la seva càrrega de preocupacions i la seva rutina social. La barreja d'edats i races, la diversitat de parers, el tràfic imparable d'anades i vingudes amb els seus intermedis per al descans. Un llit de vida que perllongava la vida sense concedir descans a la mort, un interminable riu d'existències pròpies acumulades en existències comunes.

Antonio (A): Fixa't, Ernesto, quants rostres diferents amb els seus cervells hermètics, quants cossos en moviment amb destinacions desconegudes, quantes vides pròpies integrades en el comú, totes les ideologies diferents caminant pel mateix món.

Ernesto (E): Sí, Antonio, cada un amb el seu món particular i depenent al mateix temps de la particularitat de cada món, enllaçats en la trama social, enganxats a un sistema de vida que ens assegura el manteniment i l'evolució.

A: Has pensat alguna vegada en la grandiositat i el miracle d'estar vius? Ser elegit entre cinc milions d'espermatozoides i experimentar l'acte de viure, de ser, de reconèixer i raonar.

E: Bé, alguna vegada m'he desentès del confortable raonament d'estar per estar i divago entre les nebuloses i les constel·lacions, intentant trobar alguna pista que m’aclareixi el misteri de la vida. Però crec que aquest misteri mai no podrà ser desmantellat per l'home, perquè aquí radica sobretot, en el fet de no conèixer per no destruir, perquè som tan propensos a la destrucció que acabaríem amb la pròpia existència.

A: Ni que ho diguis. La necessitat ens obliga al desperfecte de ser irresponsables, però no sé fins a quin punt es pot atribuir a la necessitat l'egoisme, l'exageració de comoditats que més que còmodes són perjudicials, causa i desordre dels conflictes actuals, malnutrició dels sentits que s'esgoten abans de ser descoberts com a imperatius per sostenir l'ordre mundial.

E: Però aquest és un sistema de vida que resol en part que les indústries prosperin, que hi hagi feina, que la consumació de la consumició sigui la religió més practicada per l'avanç de les tècniques, el desenvolupament del benestar, el pa assegurat, l'evolució de la revolució contra tot pronòstic d'un futur incert.

A: Què dius, home! Avui no es viu pensant en el futur, no hi ha prou garanties de continuïtat per assegurar que els nostres néts i besnéts gaudeixin d'una vida prou saludable i fèrtil, digna i natural. L'explotació dels recursos no dóna per tant. Som la causa de la nostra pròpia extinció, el fèretre que conté la mort i la vida en la seva mateixa cavitat, i vam optar per extingir, abans de reconstruir. No vull semblar pessimista, però això se'ns va de les mans, tret que l'ésser humà reaccioni i en un desesperat crit d'agonia ressusciti de les seves pròpies vileses i exerciti la ment per la sensatesa i la naturalitat.

E: Doncs mira, jo confio en els meus descendents, els meus fills no exerceixen l'abús del consumisme, els he educat en la mesura justa de la proporció i el desgast, han après de la meva escassetat el mèrit de saber aprofitar, la constància d'insistir en allò que és impossible, la lluita per l'existència lliure d'enganys propagandístics. Estic molt orgullós d'ells i confio que els meus néts seran seguidors d'aquesta justa mesura.

A: Jo també estic content amb els meus i suposo que seran molts els que comparteixen aquest orgull, però no són suficients. L'expansió desmesurada d'un sistema que només busca la satisfacció en l'abús, sense mesurar entre el que sobra i el que falta, és la causa de tot el desordre, és el que divideix el planeta en porcions de submons i inframons. Nosaltres hem viscut entre la mancança i el desbordament. La mancança ens va impulsar, però no ens va contaminar el conscient convertint-lo en inconscient. Tenim sort de saber "ser" en conjunt sense desposseir-nos del "jo" personal, observant l'entorn, adaptant-nos a les seves exigències, però sense maltractar les exigències dels altres.

E: Em deprimeix tant realisme, no sé quants anys més viurem tu i jo, estem sans i assenyats i encara podríem viure trenta anys més. Són molts anys per evadir-se d’un futur incert. Hem d'estar agraïts per tot allò viscut, la superació dels problemes, el salari que ens ha quedat després de cotitzar durant tota una vida, però ni tan sols això ens redimeix del que pugui passar, res no ens assegura que aquest salari resistirà el pas de trenta anys, ni que la salut i el seny ens assistiran. Així que donem el vistiplau a allò que viu i quedem-nos en un present, dia a dia, reposant en un trànsit quotidià i confiant en les descendències que deixem.

A: Tot el bé que es va fer, si altres el volen desfer, qui els ho podrà impedir? Mira quina tarda més bonica, quins colors, quines aromes, com es barregen natura i gent: en els seus rostres s'endevina l'alegria de la primavera, l'eclosió de les llavors, el sentiment anònim de cada un rebotant en el cosmos i barrejant-se amb el bategar de l'Univers. Cal viure l'avui i l'ara, que el que hagi de venir, si és dolent, se’ns endugui; que si és bo, ens mantindrà ferms.

E: Què et sembla si sopem a casa meva? Després ens anem a lligar.

A: Em sembla una opció contemporània i avantguardista, això d’anar a sopar junts. Pel que fa a lligar... Molt surrealista, però mai se sap! Som-hi!

Josep Estruel Filella