Pàgines

diumenge, 1 de gener del 2012

Els baladrers

DE MEMÒRIA (12)


Actualment anomenem baladrers o baladreres aquelles persones que parlen cridant o que criden quan parlen o que fan soroll pels carrers tot parlant.Simplement, cridaners. Però aquesta denominació ve de més lluny. Ve de quan hi havia gent que cridava pels carrers la seva mercaderia, com encara vaig veure ja fa anys pels carrers d’Alger, en una llarga estada.

Però no cal pas anar tan lluny. Al Balsareny dels anys quaranta i cinquanta, naturalment del segle passat, quan érem petits o joves, també hi havia qui passava pels carrers cridant, si no la seva mercaderia, el seu reclam. En primer lloc hi havia els drapaires. En aquells temps es llençaven ben poques coses i quasi tot s’aprofitava: d’escombraries, poques, perquè les triadures, que ara es recullen en contenidors de matèria orgànica per a fer-ne compost, llavors es llençaven als femers, amb la mateixa finalitat, que s’anomenava simplement fems per a l’hort. Però hi havia coses que encara es podien reciclar i eren els drapaires qui s’encarregaven de recuperar-ho amb aquesta finalitat. A més d’algun foraster, que també passava cridant pels carrers el seu ofici, a Balsareny teníem drapaires propis. En recordo quatre, amb l’amable ajuda de l’amic Salvador Bartomeus.

En primer lloc, per la seva particularitat, el Rosendo Reguant. Aquest home, pel que vaig sentir a dir, un dels primers falangistes del poble, sembla que va quedar una mica pertorbat per la guerra fins al punt, cap al final, de perdre el seny. Ho arreplegava tot i ho emmagatzemava en un cobert que tenia al començament del Repeu, on avui hi ha la Rectoria. Tenia una predilecció especial per les romanalles del fet: armament, munició, peces d’uniforme, etc. A més a més d’altres coses. Va obrir, diguem-ne botiga, al carrer de la Creu, número 17. Avui potser en diríem un brocanter, però en realitat allò era a cal penja i despenja. I feia pena de veure-ho. Recordo, entre algun corretjam militar, una màscara antigàs que em cridava poderosament l’atenció. No en feia ni cinc i no era dels qui cridava pels carrers.

Sí que ho feia, en canvi, el Bassany, de cal Boter. Passava cridant: “Drapaireee! Hi ha cap pell de conill!”. Les pells de conill, que la gent guardava assecades (en aquells temps molta gent tenia conilleres al terrat o a l’eixida, per a consum propi), eren relativament cotitzades. Suposo que els pelleters, un cop adobades, les feien passar per ermini de cara a les senyorasses de ciutat. El Boter, així era conegut —no pel cognom—, les pagava a una o dues capses de mistos. Així anaven les coses, ja ho veieu. De moneda, poca. Recollia també, i més especialment, draps de tota mena, més cotitzats. En aquells moments encara no havien sortit les fibres sintètiques.

El Serra, un altre drapaire, va arribar una mica més tard i era si fa o no fa igual. No en recordo cap particularitat remarcable. El Francès, conegut amb aquest renom tot i que es deia Fernando Vernet, es va especialitzar en el ferro vell, que guardava en un pati al costat de casa seva, la darrera casa del carrer de Sant Marc, ja ben a prop de l’estació del tren, avui irreconeixible.

Era un cafarnaüm d’andròmines mal endreçades, però que bé li devien servir per guanyar-se la vida.  En aquells moments d’estraper-lo, s’hi valia tot.

Un altre baladrer popularíssim era un adobador de paraigües de Sallent: el Ràpid. Passava de tan en tant, més aviat sovint, cridant pels carrers del poble: “El Ràpid, noies, que ve el Ràpid, el paragüero Ràpido!”. La gent li confiva els paraigües espatllats i ell els arreglava, no cal dir-ho, ràpidament. Un paraigua era un tresor i no es llençava perquè sí. El Ràpid, no sé com es deia realment, era manc d’un braç.

D’altres passavolants, s’oferien cridant pels carrers per a arreglar olles foradades d’alumini —ja se sap: olla vella, o bony o forat—. Hi posaven un pegadet d’estany i, apa, com una de nova. El món no estava per bromes...

La darrera persona que, del meu record, va passar pels carrers de Balsareny oferint amb reclam sonor la seva mercaderia, va ser el Tià dels cigrons. Amb un carret molt polit passava venent gra cuit, que abans de l’invent havies d’anar a comprar a casa seva, al carrer de la Creu. Ja vell i cec, va ser substituït pel seu gendre, temps després. Coses d’un temps passat, que sembla molt llunyà i que, tot plegat, fa quatre dies.

Jordi Planes, gener 2012

Foto AFB. Any 1947. El carret del Tià Cigronaire. Tenia el comerç al carrer de la Creu número 10, però sortia al carrer per fer la venda ambulant de llegums cuits i s'anunciava tocant una mena de cornetí. A la foto: Rosalia Comellas Ribera, Sebastià Ribera Torras ("el Tià") i Maria Angels Rial, a la cruïlla dels carrers Vell i de la Creu. Fotografia cedida per Rosalía Comellas Ribera.


1 comentari:

  1. Quans records ens portes, Jordi. Jo recordo al meu barri de Poble Nou, Barcelona, que també passaven tots els que dius, més altres, un era el que venía sardines "Au nenes, que són frescasssss i vivasssssss!, L'altre era El Esmolet, amb el seu xiulet de cinc o set notes, molt cridaner. Un altre era el que venía tabac que abans havia trobat pels carrers. i el famós paraigüer: s'arreglen paraigües i objectes de porcelanaaaaaaa!...Ah i el matalaser. Quins tems!!

    ResponElimina

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.