Cafè per a ningú

EDITORIAL

Celebrades les eleccions generals, en aquest número us oferim els resultats a nivell local; d'acord amb les enquestes, els resultats a nivell estatal estaven més que dats i beneïts. Caldrà veure, ara, què passarà amb el finançament, amb la sanitat, amb l’educació, amb el català, amb la televisió pública..., àmbits tots plegats que es perceben amenaçats per l’ofensiva privatitzadora i assimiladora d’una dreta centralista que pot fer-se amb la majoria absoluta de l’Estat i no amaga que vol aprofitar l’excusa de la crisi per retallar serveis bàsics i per reunificar competències de les autonomies.

No estarà de més recordar que moltes d’aquestes competències (en llengua pròpia, en mitjans de comunicació, en policia autonòmica, en serveis sanitaris, educatius, penitenciaris... no eren fa trenta anys desitjades per la majoria de les autonomies espanyoles. Unes autonomies que varen ser inventades ad-hoc en el cèlebre “café para todos” que es va idear perquè no semblés que accedir a les legítimes aspiracions autonòmiques de catalans, bascos i gallecs era atorgar-nos cap privilegi. D’aquesta manera, es creava un model d’Estat de les Autonomies que en la majoria de casos duplicava serveis no demanats per moltes “regions” espanyoles i hi multiplicava el funcionariat. Les noves autonomies de seguida van veure que aquest cafè era prou bo i que no els anava pas malament. Però ara, que cal ajustar-se el cinturó, el pretext per retornar competències a l’àmbit estatal servirà bàsicament per atacar els aspectes més diferencials com és ara el model educatiu diferenciat o els mitjans de comunicació en la llengua pròpia, que altres comunitats no tenen. I aquí la ballarem: podrem comprovar com la retallada en el subministrament de cafè afectarà molt més profundament aquells que el 1975 realment exigíem cafè que no pas aquells altres que se’l van trobar sense haver-lo demanat.

Quaranta anys després de l’Assemblea de Catalunya, podem constatar que els fràgils equilibris de la Transició s’han trencat definitivament, pel que fa als fets diferencials. Catalunya no ha vist reconeguda la seva identitat, i encara menys el seu dret d'autodeterminació, i ara es qüestiona fins i tot el seu model educatiu integrador, que ha funcionat perfectament durant trenta anys. Les sentències del Tribunal Constitucional i nombroses lleis orgàniques estatals han deixat tot això més que clar. I encara hem de sumar-hi un espoli econòmic sense paral·lel a Europa. Entre 16.000 i 22.000 milions d’euros anuals que se’n van i no tornen, que serveixen per pagar el cafè dels altres a costa del propi: a costa del cafè que bevem els residents a Catalunya, parlin la llengua que parlin i votin a qui votin. Aquest cafè el paguem tots els ciutadans de Catalunya, inclosos els que voten els partits que reparteixen el cafè i encara ens titllen d’insolidaris. Aniria bé posar una cafeteria pròpia, però també per a això les urnes decideixen. Si ara encara no toca, potser aviat, aviat...

Mentrestant, la gent de Balsareny va fent, com arreu de Catalunya: amb més resignació que il·lusió i cada vegada amb més maldecaps i menys feina. Les entitats, però, van seguint el seu cicle i sort n’hi ha, tot i que lògicament també noten les retallades en la qualitat i en la mateixa distribució del cafè. Aquest any, el Sarment no tindrà subvenció de la Generalitat. Ja esperàvem una retallada considerable, però al final ha estat, no pas una retallada, sinó un tall radical. Però no hem de baixar el cap davant les dificultats: hem de mirar els reptes més durs com a oportunitats per repensar les coses i esforçar-nos a fer-les canviar perquè millorin. I en això estem, a tots els nivells: d’associacions, de poble i de nació.

CCB, novembre 2011