Les activitats extraescolars, en el meu temps, eren estrictament inexistents. L’escola donava ensenyament, quan en donava, i para de comptar. Quan sorties de col·legi, tot era extraescolar. O sigui, bàsicament, el carrer quan feia bon temps, la gran escola de tota la meva generació.
L’escola, que durava de dilluns a dissabte al migdia, tenia una tarda –la del dijous- que diríem de lliure disposició, segons l’humor del mestre. De vegades, almenys els del senyor Ortega, anàvem al camp de futbol, on el fill del mestre, exseminarista i falangista convençut (es deia José, però era més conegut com a Pepito, que el molestava), ens feia fer unes taules de gimnàstica, força estúpides penso, a l’estil de les de la Demostración Sindical que el No-Do ens servia cada primer de maig. O jugàvem a pilota —dir-ne futbol avui seria agosarat—. Aleshores el camp de futbol era davant del cementiri, a l’altra banda de la carretera de Súria, entre camps i vinyes, on avui tot són cases i carrers. Els dies que no anàvem al camp de futbol, ens quedàvem a l’escola i fèiem dibuix, generalment d’inspiració falangista: Don Pelayo, el Cid Campeador, el cardenal Cisneros, José Antonio Primo de Rivera... Eren altres temps i l’escola del senyor Ortega, repeteixo.
Però hi havia dos dies l’any en què sortíem més enllà —i ara em penso que ho fan dins de l’escola—. Eren el dijous llarder i la castanyada. Els mestres nacionals es posaven d’acord, que ja costava, almenys en aquests dos dies, si no recordo malament. Totes dues festivitats, perquè les sentíem com a festes, es celebraven a la font de l’Alou, que aleshores era un lloc quasi verge, abans que les sorreres i graveres ho empolsinessin i desfiguressin. Un lloc esplèndid. Hi anàvem cantant pel camí. Els del senyor Ortega, generalment, cantant cançons de marxa del Frente de Juventudes, com la famosa de les Montañas nevadas, o cançons de l’enfadós, d’aquelles que, dient sempre el mateix, no s’acaben mai. En castellà, naturalment. Els del senyor Civit i les noies, no sé com ho feien: cadascú recorda el que pot.
Arribats a la font de l’Alou, si era el dijous llarder, sempre poc abans de la primavera, menjàvem botifarra, com vol la cançoneta que fa: El dijous llarder botifarra, botifarra, / el dijous llarder botifarra menjaré. O la seva tornada: El dijous passat, botifarra, botifarra, / el dijous passat, botifarra he menjat. O el que ens hagués posat la mare a la carmanyola, tant li fa. La font de l’Alou oferia moltes possibilitats al joc. Als peus d’un gran roure —crec que era un roure— hi havia una rasa ampla i força profunda. Algun dels nostres estacava en una branca de l’arbre una corda prou gruixuda i, aleshores, podíem fer salts d’una banda a l’altra com si fóssim Tarzan, prenent embranzida. Generalment, tot sortia bé. Però alguna vegada clavàvem una panxada contra el marge que Déu n’hi do. Precisament, a la banda de l’arribada del salt, sobre la marjada, hi havia un petit túmul de terra amb una creu. Era, sens dubte, la tomba d’un soldat republicà mort durant la retirada, sense nom. No era pas l’única del poble. A l’hort del Morral, prop de Roqueta, n’hi havia una altra de molt semblant. L’ombra de la guerra encara cobria molta de la nostra geografia i bona part de l’ànima de tots plegats. Nosaltres no n’érem conscients.
N’érem tan poc, de conscients, que durant una d’aquestes diades —no sé si de dijous llarder o de castanyada—, una colleta de nosaltres, corrent per les feixes ja recuperades pels pins sobre la serra de l’Alou, vam trobar un obús d’artilleria sense explotar. Érem l’Esteve Díaz, el Josep Sensada, el Quique Ortega, penso que el Josep Llimargas i jo. Anàvem fent rodolar, marges avall, aquell botí preciós fins arribar prop de la font, on hi havia el mestre. N’estàvem orgullosos. Quan el senyor Ortega ens va veure, es va posar les mans al cap, esgarrifat. Ens vam quedar glaçats. Sembla que allò, que en la guerra no havia explotat, podia explotar d’un moment a l’altre un dia de pau. Avisada la Guàrdia Civil, el van recollir i el van fer explotar, segons alguns al riu, segons algun altre, en lloc segur. Ja veieu que la memòria, tan sols entre cinc, no sempre coincideix.
De fet, era freqüent en aquells moments trobar munició intacta de la guerra que feia poc que s’havia acabat. I molts dels meus contemporanis en poden explicar alguna experiència. Tot i que a Balsareny no hi va haver cap resistència important, alguns morts republicans i força munició van quedar com a testimonis de la guerra civil. De les bales se’n treia la pólvora i, més d’un cop, percudint-les, explotaven a les mans i ferien els agosarats inconscients. Amb la pólvora s’hi jugava a fer-ne reguers i explosions, aquest cop innocents.
La castanyada era l’altra diada a l’aire lliure, també a la font de l’Alou. El centre n’eren, és clar, les castanyes. Entre tots en portàvem uns quants quilos —i ara mateix no sabria precisar si les comprava el mestre i els nostres pares les pagaven o com anava tot plegat—. Per colles, uns els anaven fent els talls perquè no petessin a l’hora de torrar-les, d’altres preparaven el foc. En unes paelles velles de cul foradat les anàvem torrant i després fèiem la castanyada, acompanyant la minestra que cadascú havia portat de casa. De panellets, res de res. Els temps no estaven per bromes.
Mentrestant jugàvem, com he dit, cadascú a la seva, segons l’edat, ja que hi havia nens i nenes des de set fins a catorze anys a cada escola. Els més grans, recordo, anaven cap a un canyer proper a deixar volar les hormones pròpies de l’edat i, segons ells, a provar-ne els efectes. Ho deien amb un mot popular que no goso reproduir. Jo què sé. Totes les èpoques han necessitat els seus aprenentatges. La majoria de nosaltres, però, ens desfogàvem amb la pilota.
I, acabat, refèiem el camí cap a casa abans no es fes fosc. Vet aquí un aspecte de l’escola d’aquell temps. I no pas el més antipàtic. Avui no el canviaríem per res.
Jordi Planes, novembre 2011
Fontada a l'Alou. Foto cedida per Fina Bassany. Arxiu Fotogràfic de Balsareny
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.