A peu i a cavall

DE MEMÒRIA (4)

És ben cert que no hi ha res més vell que anar a peu. Però vella i tot, aquesta manera d’anar d’un lloc a l’altre va ser d’absoluta actualitat en els primers anys de després de la guerra civil, fins ben bé cap a finals dels anys cinquanta del segle passat. O sigui, els anys de la meva infantesa i primera adolescència, que són els que reflecteixo en els meus records. De manera que trajectes curts que ara es fan naturalment en cotxe particular, abans es feien a peu sense cap problema. Com és ara anar a Sallent (jo hi havia anat força vegades,  a buscar llibres a la biblioteca: a Balsareny no n’hi havia pas) o a Navàs, com feia l’oncle Miquel de cal Picas de la carretera per anar a comprar queviures a cal Corderroure, que es veu que eren més del seu gust. Això, és clar, perquè els horaris del tren o del cotxe de línia no convenien i, a més, anar a peu era de franc. També anaven a peu la majoria de treballadors i treballadores de la fàbrica del Molí, a un quart d’hora del poble.

Ja parlaré després de cotxes i motos, però ara deixeu-me entretenir en dos mitjans de transport abundants en aquell temps: els carros i les bicicletes.

De carros, n’hi havia molts. Tirats al més sovint per mules o matxos —els cavalls i eugues eren més rars— servien per anar al camp o a la vinya i, també,  per  traginar mercaderies entre pobles en uns moments en què els camions eren escassos, perduts molts als fronts de guerra, i la benzina, poca i cara. A Balsareny, ja ho veurem, n’hi havia molt pocs. Els carros, doncs, abundants, feien un terrabastall considerable quan passaven pels carrers del poble, pavimentats de terra i rocs.  Era tal el soroll, que els vidres vibraven i arribaven a impedir, per exemple, que es pogués escoltar i entendre bé la ràdio-novel·la o qualsevol altra cosa. Ho recordo com si fos ara. Avui, que no queda cap carro, deu fer fins i tot estrany que aquests vehicles haguessin de pagar cada any un impost municipal de circulació i portessin una placa-matrícula.

Un altre mitjà de desplaçament, encara més generalitzat, era la bicicleta. N’hi havia moltes i eren, ben sovint, la manera més ràpida i més còmoda d’anar a treballar si no hi havia transport col·lectiu, com en el cas d’algunes fàbriques. Unes bicicletes robustes, feixugues, d’un sol pinyó, que reclamaven força muscular i paciència. De mica en mica, en van anar apareixent amb canvis de pinyons, més lleugeres i ràpides i de més bon dur. El Quim Jubert, àlies Morral, en tenia botiga i taller de reparació. N’era un bon mecànic i un gran aficionat a l’esport del pedal. Tenia l’establiment empaperat de retalls de revistes franceses de ciclisme amb reportatges esportius, especialment del Tour de França. Més tard seria l’ànima del Club Ciclista de l’Alt Llobregat, però abans ja havia organitzat algunes curses per la Festa Major. Recordo dos corredors locals de fama a la comarca, que ho guanyaven tot: el Jeroni Calpe,  abans d’anar a treballar a Alemanya, i l’Alfredo Miranda, mort en un terrible accident de tren a Manresa. La bicicleta era, per dir-ho d’alguna manera, el que són avui les motos i les seves competicions. Com els carros, les bicicletes també pagaven un impost municipal i portaven una petita placa-matrícula. Si no, eren multades.

De motos, els primers temps, no en recordo cap més sinó la del Francesc Soler Castella, el Quico de cal Pastisseret, i la del Mingo Regí, amb sidecar i tot. La del Quico, no sé si tan sols tenia marca, era una andròmina que ell muntava i desmuntava en uns baixos del carrer de la Creu, al costat de l’estanc d’aleshores, que era del seu germà. En aquells moments les peces de recanvi venien de no se sap on, eren introbables o quasi. He arribat a pensar que al Quico li agradava més fer de mecànic que de motorista. Però la moto a la llarga funcionava, és clar. I ell hi anava a cavall tot cofoi amb el petardeig compassat del motor. No sé si es pot parlar de curses de motos, però de tant en tant en passava alguna, des de la carretera de Manresa cap a la d’Avinyó —si no de velocitat, almenys de regularitat—, ara una moto, deprés una altra. Unes màquines vetustes i que avui trobaríem lentes, que feien pudor d’oli cremat per uns motors potents però rudimentaris. Poc temps després,  anirien apareixent altres motos, a poc a poc. Les Guzzi, tot un progrés, les Ossa, les Sanglas, les Rieju i, finalment, les Montesa. Però això ja és d’un altre temps. Ah, no voldria descuidar-me —no sé si coincideix exactament en el temps— de la Mobilette del senyor Julian, el practicant de Vilafruns.

De cotxes, n’hi havia tan pocs que es podien comptar amb els dits d’una mà. I cap de particular. I tots d’abans de la guerra, amb aquella forma tan característica que els nens reproduíem als nostres dibuixos rudimentaris que poc tenen a veure amb els que es poden fer avui. Cotxes de col·lecció, a hores d’ara. El primer, el cotxe del Portella, el taxi del poble des de sempre, del Pere Pujol, de més a més mecànic. Després, els cotxes d’empresa. El del Molí, conduït pel Font, utilitzat quasi en exclusiva pel  senyor Francisco Viñas. El de la Colònia Soldevila, guiat per l’Espuña. Els de la mina de Vilafruns, entre ells una rubia (mena de furgoneta carrossada de fusta de color més o menys ros). N’eren xofers el Careta, de Balsareny, i el Dionís, de Sallent. I pareu de comptar. Total, cinc. Si remarco els noms dels conductors es per subratllar la raresa de carnets de conduir que hi havia llavors i el cert prestigi que tenien. Una mica més tard vindrien els Biscuter, els Isetta, que semblaven un ou, i els PTV manresans, embrió de l’empresa Ausa. Però això ja són figues d’un altre paner.

Si la memòria traïdora no em falla, hi havia també dos camions. El del Merenci (Ramon Soler) que feia d’ordinari (recader) i anava a Manresa cada dia: un servei que era d’una utilitat mercantil i econòmica considerable, com ara costa d’imaginar. Aquest camió sempre el recordo funcionant amb benzina. En canvi l’altre, el del Bessa, que es dedicava a transports poc comuns, funcionava sovint amb gasogen, uns dipòsits on es cremava de tot el que cremava i que van ser força generalitzats acabada la guerra per falta de gasolina. Finalment, hi havia també dos òmnibus, de servei discrecional, per a excursions i, més generalment, per portar els treballadors, generalment treballadores, a les fàbriques. Eren el del Merenci, vetust i molt sovint en panna, i el del Canal, més modern i còmode. Ah, i en tots els casos (cotxes, camions i autocars), si no funcionava el demarreur, el vehicle s’engegava fent servir una maneta que, engalzada amb un dispositiu davant del motor, rodava a força de braços i, anant bé, feia espetegar el motor. El que no fallava mai, per vell que fos, era anar a peu.

Jordi Planes

Fotos: Arxiu Jordi Sarri