Aviat farà setanta anys

DE MEMÒRIA (1)

El 18 de maig de 1941 queia en diumenge. Aquell diumenge, el bisbe de Vic P. Joan Perelló era a Balsareny per reconciliar el temple parroquial de Sta. Maria, que havia estat profanat el juliol de 1936, al començament de la guerra.

Efectivament, el 19 de juliol de 1936, les principals guarnicions militars de Catalunya i la major part de les de l’Estat es van aixecar contra la República legalment constituïda. La reacció popular revolucionària, encapçalada per la gent de la Federació Anarquista Ibérica, la FAI, i les forces de l’ordre fidels a la República van fer fracassar el cop d’estat al cap de poques hores a Catalunya, com deveu saber. Però la revolució va prendre un caire anticlerical i antireligiós violent. Arreu es van cremar les esglésies i molts capellans van ser assassinats.

A Balsareny, els anarquistes van cremar l’església parroquial i el seu mobiliari, contra l’opinió i la voluntat de l’alcalde republicà, Valentí Masplà, que es va enfrontar personalment als incendiaris. També la vella rectoria, que tapava la meitat de la façana de l’església (era al mig de la plaça actual) va rebre l’envestida dels revolucionaris, que la van enderrocar (les pedres del vell edifici van romandre molts anys al lloc on avui hi ha l’ampliació del Casal Verge de Montserrat, rere una tanca). L’esmentat alcalde Masplà es va enfrontar amb l’escamot d’un comitè revolucionari veí que, llista en mà, es va presentar a l’ajuntament per fer “neteja” de suposats feixistes al poble. L’alcalde, amenaçant-los amb la seva pistola, els va foragitar de l’ajuntament amb autèntic risc de la seva vida. Aquest gest valerós va permetre que a Balsareny ningú no fos mort per les seves idees, cas força excepcional a la comarca i del qual cal felicitar-se. Els capellans de la parròquia mateix es van amagar a casa de famílies del poble i, així refugiats, van viure en pau fins al final de la guerra. Molta gent ho sabia. Afortunadament, doncs, a Balsareny no hi va haver víctimes de la revolució.

L’edifici de l’església, però, malmès i tot, va servir de magatzem durant tota la guerra. Perquè hi poguessin entrar els carros, van engrandir la portalada, desfigurant-la. Per sort, no tenia cap valor artístic. Tampoc sembla que en tingués massa la imatgeria interior del temple, cosa que no representa que s’hagués de destruir, naturalment. En acabar la guerra, l’església era impracticable per als oficis religiosos. La primera cosa, doncs, va ser rehabilitar-la. Mentrestant, recuperada la llibertat de culte catòlic (no pas, cal dir-ho, la llibertat religiosa tal com avui es reconeix als països democràtics), i sortits de l’amagatall els capellans locals, les misses dels diumenges i els altres oficis religiosos es celebraven a la veïna escola de Sant Josep (l’actual Local parroquial), les aules de la qual van ser alliberades d’envans per fer una única gran aula en funcions de temple.

Les principals obres a l’edifici de l’església van consistir, a part de la neteja de les parets, a obrir sis lluernes –tres per banda- a la volta, que van permetre l’entrada de llum diürna a l’abans fosca baluerna; a obrir igualment claraboies a la capella fonda i al nou baptisteri avui desaparegut (a l’entrada lateral esquerra); i a condicionar les entrades laterals i refer el pòrtic central, a part de l’arranjament de la sagristia i del cambril. La imatgeria, sufragada per parroquians fidels i, al capdavall, per tot el poble es va anar restituint de mica en mica, igual  que el  mobiliari indispensable, com els bellíssims confessionaris que encara avui podem veure. Els bancs, en canvi, van trigar a ser reinstal·lats: de moment s’hi van posar cadires de boga enganxades pel darrere amb dues llates perquè ningú no se les endugués. I, a més, es feia una capta especial per pagar les cadires.

Així, doncs, el maig farà setanta anys que els bisbe de Vic, de qui depenia aleshores Balsareny, va venir a reconciliar, com una nova consagració, el temple refet. Potser em fico on ningú no em demana, però tal vegada la parròquia podria celebrar d’una manera especial aquesta efemèride. Això també és memòria històrica. I potser una manera de fer-ho seria erigint un memorial a dins de l’església recordant que en aquesta parròquia va ser batejada la Beata Elvira Torrentallé Paraire, filla de Balsareny i màrtir de la fe l’any 1936 justament pels fets que acabo d’evocar. Jo aleshores no hi era. Justament vaig néixer aquell 18 de maig que el bisbe P. Perelló visitava Balsareny. I vaig ser el primer nen batejat en aquell baptisteri avui desaparegut.

                          
Jordi Planes

El bisbe Perelló a Balsareny, 18 de maig de 1941. S'hi pot reconèixer, entre altres, l'ecònom de Balsareny, Mn. Esteve Verdaguer; l'alcalde, Francesc Sabata; Carles Casas; Pere Pujals; i Àngel Riera. Fotos: Arxiu Jordi Sarri.

El senyor Francisco i la plaça de la Mel

DE MEMÒRIA (2)

El senyor Francisco era un home singular. Una bon xic especial. Fill petit de Ricard Viñas Coma, el fabricant fundador del Molí i de Vilafruns, i germà del senyor Ricardo, l’amo, en el meu temps. (Abans de continuar he de remarcar que molts noms de  persones, entre els segles XIX i XX almenys, es solien indicar popularment en castellà, i així ho deixo). El Pepe Viñas, el primogènit, va ser desheretat pel seu mal cap. Morí a Balsareny, crec, ja vell, de retorn d’una vida poc llustrosa.

La vida del germà petit, en canvi, era regalada. Del meu record, el senyor Francisco vivia a la planta noble de la torre del Molí i no se li coneixia ofici. A la fàbrica exercia de representant de l’amo, com una mena de gerent, mig tècnic, mig administratiu. No ho puc precisar, llavors jo era massa jove per fixar-me en aquestes coses i no m’he entretingut a aclarir-ho després. Tenia al seu servei dues minyones i disposava de cotxe que conduïa el Font, el xofer del Molí. Era raonablement ric i, sobretot, tenia tot el temps del món que distribuïa de molt diverses maneres.

Baixet i més aviat rodanxó,  tenia tot l’aspecte d’un bon vivant. Sigui pel seu tipus, sigui pel seu segon cognom d’origen probablement germànic, Geis, tenia una forta simpatia pel poble alemany i, més concretament, una indissimulada inclinació favorable al règim nazi del führer. .Acabada la guerra mundial, Austria va quedar en una situació de pobresa molt accentuada i el govern del general Franco, igualment favorable a les potències perdedores, va admetre com a refugiats un bon pilot d’infants austríacs que van acollir famílies espanyoles. El senyor Francisco va acollir un nen, Peter Spitaler, que venia a l’escola del senyor Ortega amb nosaltres –era molt amic del seu fill, el Quique- i va ser balsarenyenc ben bé un parell d’anys abans de retornar al seu país. Quan, de gran, va tornar de visita a Balsareny, el Peter encara es recordava de parlar català. Un seu germà, el Helmut, també va fer-hi algunes estades i el recordo molt bé. Aneu a saber què s’ha fet d’ells dos... El senyor Francisco, doncs, era un home solidari.

El senyor Francisco també era generós, amb un puntet d’ostentació. Em penso que li agradava una mica que es notés que era ric en un poble més aviat pobre. Un exemple. El dissabte Sant, que en aquell temps es deia de Glòria, sortíem a cantar caramelles fora del poble, a pagès i a les colònies, generalment a peu i de vegades a la caixa d’un camió atrotinat, com tots els d’aquella època. Ens aturàvem, naturalment, al Molí, on el senyor Francisco, home xiroi, ens rebia complagut. I, després de la cantada, posava a la cistella, ben visiblement, un bitllet de vint-i-cinc pessetes, quantitat ben considerable, astronòmica per als nens que érem aleshores. Només el superava el seu germà, el senyor Ricardo, quan per Setmana Santa assistía a alguna de les funcions de l’església i deixava a la safata un bitllet de cent, per alegria del bo de mossèn Leandre.

El senyor Francisco tenia dèries curioses. Una d’elles, i ben rara, era la de considerar la terra una estrella fixa, al voltant de la qual evolucionarien la lluna i el sol. Ni Galileo Galilei hauria estat capaç de refutar aquesta tesi. Per demostrar-la, va escriure i publicar de la seva butxaca un llibre, La Tierra estrella fija, que avui seria una raresa bibliogràfica de col.leccionista. Es més, es va fer construir a la manyaneria de Vilafruns, escola d’ofici i de vida de tants i tants adolescents balsarenyencs avui avis, sota la direcció de l’encarregat, el Massana, un artilugi curiosíssim, dissenyat per ell on, en moviment, els astres demostraven la seva estranya teoria.

Una altra dèria del senyor Francisco era l’apicultura. Havia fet construir sota el pla de Calaf, entre el Balç i les costes que hi ha sobre les Maioles (no puc recordar el nom exacte del lloc, que segur que el té)  una instal.lació apícola  amb una bona colla d’arnes, de la qual tenien cura dos apicultors experimentats, el Joan Serarols i el Mateu Boixadera, Mateuet, treballadors del Molí. Bons amics meus, a desgrat de ser molt més grans que jo, els havia anat a ajudar de nen a fer fum per abaltir les abelles mentre ells els robaven les bresques per treure’n la mel. L’amic Josep Sensada m’hi acompanyava ben sovint, testimoni d’això i de molts d’aquests records. Prop de la instal.lació, el senyor Francisco, aprofitant una mullera, va fer construir un dipòsit que recollís l’aigua escassa, dissimulat en la terra, i per un broc de ferro forjat que representava el cap d’un drac, rajava, quan s’esqueia, un rajolí d’aigua molt fluixa. Ell la batejà com la font del Drac i suposo que avui no en queda res. D’aquesta dèria apicultora en sortí una marca efímera de mel, escassament comercialitzada sota el nom de “El Castillo, miel pura de romero”.  La mel s’extreia de les bresques en un petit local d’una casa del carrer que anava des del de Ponent cap a l’actual carrer de Balmes. Aquell carrer aleshores no tenia nom. El senyor Francisco va decidir poèticament de posar-li el nom de Melisa, en castellà, com tot a l’època. Ell hi veia una evocació de la seva petita i dolça artesania. Va proposar la seva idea a l’Ajuntament i l’alcalde hi va estar d’acord: en aquells temps les propostes del senyor Viñas eren paraula de Déu. Així es va oficialitzar el nom de calle Melisa que tants balsarenyencs han conegut.

L’any 1957 vaig anar a estudiar a Vic i després més lluny, a l’estranger. I no sé com va acabar el senyor Francisco. Pel fet, no té gaire importància. Aquí no es tracta pas de fer la biografia d’aquest personatge.

Després de la mort del general Franco, l’opressor d’Espanya i de totes les seves nacions, i d’una treballosa transició política, va arribar la democràcia a la nostra terra. L’any 1979, pel maig, es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques després de la guerra civil i Balsareny va elegir el seu ajuntament. Personalment, vaig ser elegit regidor a la llista del PSC —en minoria— en el consistori presidit, primer, per Eugenio Barranco i, després, per Joan Soler. En sessió plenària, es va decidir canviar els noms d’aquells carrers dedicats a personalitats civils i militars del règim franquista. En alguns casos, es van recuperar noms populars (el Trull, plaça de l’Ajuntament, baixada del Torrent, etc.). En altres, es van posar noms nous o es van catalanitzar els vells. Com a ponent, vaig topar-me amb la calle Melisa del senyor Francisco. Catalanitzar-la com a Melissa era trair el sentit que havia volgut donar-li el seu padrí. La melissa no té res a veure amb la mel: és una planta medicinal, estimulant i antiespadmòdica. Vam creure que el nom que corresponia a aquell carrer era el de la Mel, en record de l’activitat que s’hi havia dut a terme. Però, connectat amb aquest carrer i amb el de Ponent, hi havia un terreny vast i erm –anteriorment horts i darreres de cases- destinat a ser la gran plaça central del poble. De moment sense nom, provisionalment se l’anà anomenant plaça de la Mel i així ha quedat, un cop urbanitzada la plaça per l’ajuntament presidit per Jaume Rabeya.

Vet aquí com, de rebot, la plaça principal de Balsareny deu el seu nom a una de les dèries i al caprici del senyor Francisco Viñas.

Jordi Planes

Foto: Arxiu Jordi Planes. Balsareny, 15 agost 1951. "Ball de cascavells". El ball, transmès pel Mateu Boixadera "Mateuet", ha tornat a ser oblidat; no va arrelar com el "Ball de la faixa" per sant Marc. En segon pla, dempeus i vestits de carrer: Francisco Viñas; els músics Josep Clariana "Tomaset" (saxo) i Josep Maria Comellas (violí) ; Helmut Spitaler (austríac acollit pel senyor Francisco); i Miquel de cal Merenci. Primer pla, dempeus: Diego Molina (vestit de carrer); vestits de balladors: Jordi Casas; Ramiro Ortega "Ramirete"; Jordi Badia; Joan Ribera "Minguet"; Federico "Quique" Ortega;  i Joan Fité, amb pantalons curts. Asseguts: Josep Sensada; Esteve Pujals; Josep Maria Ribera "Minguet"; Josep Soler "Merenci"; i Jordi Planes.

Quan mataven pels carrers

DE MEMÒRIA (3)

L’any 1930, Joan Oller i Rabassa va publicar la seva novel.la de més èxit titulada Quan mataven pels carrers, on contava les turbulències socials de la Barcelona de primeries del segle XX. Aquest autor, fill del gran Narcís Oller, figura notable de la literatura catalana, va venir a Balsareny a donar una conferència a la Biblioteca, organitzada com moltes altres pel grup local d’Amigos de los Castillos, plataforma d’activitats culturals  de caire català dels anys seixanta del segle passat. Un dia se n’haurà de parlar, d’aquestes activitats.

Però avui la cosa no va pas pel camí de la literatura o de l’activisme cultural. Sinó de quan a Balsareny mataven pels carrers. Més concretament de quan els carnissers mataven els porcs pels carrers del poble. Però anem a pams i entretinguem-nos una mica en el tema.

Fa uns seixanta anys que les brases de la passada guerra civil encara escalfaven. Sobretot en l’aspecte econòmic —no diguem ja en el terreny polític i social—. L’endarreriment i la pobresa general eren, si es pot dir així, el pa del dia. Perquè ni el pa, poquet, que es podia menjar no era pas sempre del dia. Anava racionat, igual com altres queviures. Però la carn, no. El que en racionava el consum era la capacitat econòmica de cada familia, que per a la majoria era ben escassa. Això feia que molta gent criés gallines i conills de què proveir-se de proteïnes animals (ous i carn), si més no de cara a les festes grosses. Jo mateix recordo que, a casa, la iaia criava conills en uns conillers del terrat. I, amb ella, anàvem a fer herba pels marges per a alimentar-los. Res de pinso: lletsons, plantatges, corrioles i galapatins. I un pollastre per Nadal i un altre pel sant de la mare o per la Festa Major. I per a molts, para de comptar.

El xai ja era una altra cosa. Era la carn per antonomàsia. Encara avui, si aneu pels pobles de muntanya i demaneu una terça de carn, us posaran segurament quatre-cents grams de xai. El xai, poc o molt, era el segon plat del dinar, habitualment després d’un plat d’escudella (i ben poca o gens de carn d’olla) o de vianda. El xai es comprava a les carnisseries i als anys quaranta i cinquanta del segle passat a Balsareny n’hi havia tres: cal Peret Carnisser, cal Rossendo i cal Soler, que van resistir força més enllà. No era pas una menja barata, però s’hi podia arribar. Els xais els sacrificaven a l’escorxador (vulgarment “matadero”), una barracota que hi havia on avui hi ha el carrer del Nord. Llavors era arran d’un camí que, passant per horts i vinyes, portava cap al pla de les Fonts i a la Baga Fosca. Era més amunt de l’última casa, anomenada de l’Era, aquella que encara avui llueix, a l’esquerra del carrer, pujant, una llinda de fusta amb una data del segle XIX, si no m’erro. O sigui, pràcticament dessota dels dipòsits d’aigua del poble. L’escorxador, rudimentari, no observava cap de les mesures de sanitat i de salubritat mínimament exigibles avui, ja no dic per la Unió Europea, sinó pels països més endarrerits (no cal dir que, bàsicament,  pertot arreu era igual). De totes maneres, els carnissers també mataven a casa, amb més garanties. Gràcies a l’amistat de sempre amb els germans Joan i Josep Soler, havia vist, anant a jugar a casa seva, com el seu pare degollava, treia la pell i escorxava els xais. Des de llavors he comprès la imatge literària de la conformitat, allò del qui té la mirada d’un xai a punt de degollar. Temps després, segurament per imperatiu legal, l’alcalde Casaldàliga va fer construir un nou escorxador, força més adequat, vora del pont del riu.

La carn de vedella anava més escassa. Si la memòria no em falla, de vedella només se’n matava i se’n venia per les festes senyalades i, si se’n volia, s’havia d’encomanar prèviament. Anava cara, evidentment. Així doncs, allò que avui és tan comú com els entrecots, de vedella naturalment, o les hamburgueses, als pobles com Balsareny era un bé més escàs que l’aigua —i això que d’aigua no en sobrava—. Sembla que no pugui ser que seixanta anys després aquestes menges es trobin arreu, precuinades o congelades i tot. Ah, una precisió: les vedelles es mataven d’un cop de mall al cap, a l’indret del bescoll, abans de ser degollades. Queien rodones.

De porcs, ara hi arribem, només se’n mataven a l’hivern. I al carrer. De molt bon matí, des del llit estant, de vegades ja sentia els esgüells dels animals estirats per un ganxo al morro cap al banc on serien degollats d’un cop certer de ganivet a la jugular. Confesso que sentia una esgarrifança morbosa. Quan podia, m’agradava de veure l’escena. La sang rajava a dolls dins d’una palangana, mentre la mocadera l’anava remenant perquè no quallés. Era habitualment una dona, és clar, que tenia aquest nom i aquesta funció. I, per al cas, la Filomena de cal Sense, neta i polida. Mort el porc, dessagnat, li socarrimaven la pell amb foc d’argelagues i, seguidament, li treien el pèl i la primera pell bo i rascant-lo amb unes rasquetes adequades. Encara em ve al nas aquella olor densa de pèl de porc cremat. Acabat això, els matadors —o mataporcs—, que solien ser els germans Calveras, de ca la Mansa i cal Cererols respectivament, obrien el porc per l’espinada, a cops destres de destraleta. Llavors anaven tallant i destriant les carns i les entranyes. La bufeta del fel, potser l’única cosa del porc que no s’aprofitava, la llançaven carrer enllà, on algun gos l’ensumava, la rebentava i la feia córrer. Tot això es feia a ple carrer, com he dit, sobre la terra nua —res no estava asfaltat—, davant de cada carnisseria concernida. I llavors arribava l’hora de la veritat: pesar el porc. Venia l’agutzil, el Maya, amb una gran romana i, abans d’acabar l’esquarterament de l’animal, se’l recollia com un farcell i se’l penjava de la romana sostinguda d’un semaler que aguantaven els mataporcs. Amb la solemnitat que la funció requeria —i que el Maya ja tenia de natural— s’anunciava el pes del porc, habitualment a la ratlla dels cent quilos, quilo amunt, quilo avall. Els sagals que presenciàvem l’acte ja havíem fet els nostres pronòstics i algun o altre encertava el pes, amb lògica satisfacció. He de confesar que, com que més d’un cop la matança s’allargava matí enllà, m’havia escapat amb d’altres del pati de l’escola —que era la plaça de l’Església— per presenciar aquest final suprem de la bèstia i mirar d’encertar la travessa. Una mostra de la carn es portava al veterinari de Sallent, desplaçat per a l’ocasió a Balsareny, qui l’analitzava amb un microscopi de butxaca, rudimentari però eficaç, per si hi havia traces de triquinosi. I així acabava la matança del porc a les carnisseries de Balsareny, temps era temps.

Jordi Planes

Foto: Arxiu Jordi Sarri

A peu i a cavall

DE MEMÒRIA (4)

És ben cert que no hi ha res més vell que anar a peu. Però vella i tot, aquesta manera d’anar d’un lloc a l’altre va ser d’absoluta actualitat en els primers anys de després de la guerra civil, fins ben bé cap a finals dels anys cinquanta del segle passat. O sigui, els anys de la meva infantesa i primera adolescència, que són els que reflecteixo en els meus records. De manera que trajectes curts que ara es fan naturalment en cotxe particular, abans es feien a peu sense cap problema. Com és ara anar a Sallent (jo hi havia anat força vegades,  a buscar llibres a la biblioteca: a Balsareny no n’hi havia pas) o a Navàs, com feia l’oncle Miquel de cal Picas de la carretera per anar a comprar queviures a cal Corderroure, que es veu que eren més del seu gust. Això, és clar, perquè els horaris del tren o del cotxe de línia no convenien i, a més, anar a peu era de franc. També anaven a peu la majoria de treballadors i treballadores de la fàbrica del Molí, a un quart d’hora del poble.

Ja parlaré després de cotxes i motos, però ara deixeu-me entretenir en dos mitjans de transport abundants en aquell temps: els carros i les bicicletes.

De carros, n’hi havia molts. Tirats al més sovint per mules o matxos —els cavalls i eugues eren més rars— servien per anar al camp o a la vinya i, també,  per  traginar mercaderies entre pobles en uns moments en què els camions eren escassos, perduts molts als fronts de guerra, i la benzina, poca i cara. A Balsareny, ja ho veurem, n’hi havia molt pocs. Els carros, doncs, abundants, feien un terrabastall considerable quan passaven pels carrers del poble, pavimentats de terra i rocs.  Era tal el soroll, que els vidres vibraven i arribaven a impedir, per exemple, que es pogués escoltar i entendre bé la ràdio-novel·la o qualsevol altra cosa. Ho recordo com si fos ara. Avui, que no queda cap carro, deu fer fins i tot estrany que aquests vehicles haguessin de pagar cada any un impost municipal de circulació i portessin una placa-matrícula.

Un altre mitjà de desplaçament, encara més generalitzat, era la bicicleta. N’hi havia moltes i eren, ben sovint, la manera més ràpida i més còmoda d’anar a treballar si no hi havia transport col·lectiu, com en el cas d’algunes fàbriques. Unes bicicletes robustes, feixugues, d’un sol pinyó, que reclamaven força muscular i paciència. De mica en mica, en van anar apareixent amb canvis de pinyons, més lleugeres i ràpides i de més bon dur. El Quim Jubert, àlies Morral, en tenia botiga i taller de reparació. N’era un bon mecànic i un gran aficionat a l’esport del pedal. Tenia l’establiment empaperat de retalls de revistes franceses de ciclisme amb reportatges esportius, especialment del Tour de França. Més tard seria l’ànima del Club Ciclista de l’Alt Llobregat, però abans ja havia organitzat algunes curses per la Festa Major. Recordo dos corredors locals de fama a la comarca, que ho guanyaven tot: el Jeroni Calpe,  abans d’anar a treballar a Alemanya, i l’Alfredo Miranda, mort en un terrible accident de tren a Manresa. La bicicleta era, per dir-ho d’alguna manera, el que són avui les motos i les seves competicions. Com els carros, les bicicletes també pagaven un impost municipal i portaven una petita placa-matrícula. Si no, eren multades.

De motos, els primers temps, no en recordo cap més sinó la del Francesc Soler Castella, el Quico de cal Pastisseret, i la del Mingo Regí, amb sidecar i tot. La del Quico, no sé si tan sols tenia marca, era una andròmina que ell muntava i desmuntava en uns baixos del carrer de la Creu, al costat de l’estanc d’aleshores, que era del seu germà. En aquells moments les peces de recanvi venien de no se sap on, eren introbables o quasi. He arribat a pensar que al Quico li agradava més fer de mecànic que de motorista. Però la moto a la llarga funcionava, és clar. I ell hi anava a cavall tot cofoi amb el petardeig compassat del motor. No sé si es pot parlar de curses de motos, però de tant en tant en passava alguna, des de la carretera de Manresa cap a la d’Avinyó —si no de velocitat, almenys de regularitat—, ara una moto, deprés una altra. Unes màquines vetustes i que avui trobaríem lentes, que feien pudor d’oli cremat per uns motors potents però rudimentaris. Poc temps després,  anirien apareixent altres motos, a poc a poc. Les Guzzi, tot un progrés, les Ossa, les Sanglas, les Rieju i, finalment, les Montesa. Però això ja és d’un altre temps. Ah, no voldria descuidar-me —no sé si coincideix exactament en el temps— de la Mobilette del senyor Julian, el practicant de Vilafruns.

De cotxes, n’hi havia tan pocs que es podien comptar amb els dits d’una mà. I cap de particular. I tots d’abans de la guerra, amb aquella forma tan característica que els nens reproduíem als nostres dibuixos rudimentaris que poc tenen a veure amb els que es poden fer avui. Cotxes de col·lecció, a hores d’ara. El primer, el cotxe del Portella, el taxi del poble des de sempre, del Pere Pujol, de més a més mecànic. Després, els cotxes d’empresa. El del Molí, conduït pel Font, utilitzat quasi en exclusiva pel  senyor Francisco Viñas. El de la Colònia Soldevila, guiat per l’Espuña. Els de la mina de Vilafruns, entre ells una rubia (mena de furgoneta carrossada de fusta de color més o menys ros). N’eren xofers el Careta, de Balsareny, i el Dionís, de Sallent. I pareu de comptar. Total, cinc. Si remarco els noms dels conductors es per subratllar la raresa de carnets de conduir que hi havia llavors i el cert prestigi que tenien. Una mica més tard vindrien els Biscuter, els Isetta, que semblaven un ou, i els PTV manresans, embrió de l’empresa Ausa. Però això ja són figues d’un altre paner.

Si la memòria traïdora no em falla, hi havia també dos camions. El del Merenci (Ramon Soler) que feia d’ordinari (recader) i anava a Manresa cada dia: un servei que era d’una utilitat mercantil i econòmica considerable, com ara costa d’imaginar. Aquest camió sempre el recordo funcionant amb benzina. En canvi l’altre, el del Bessa, que es dedicava a transports poc comuns, funcionava sovint amb gasogen, uns dipòsits on es cremava de tot el que cremava i que van ser força generalitzats acabada la guerra per falta de gasolina. Finalment, hi havia també dos òmnibus, de servei discrecional, per a excursions i, més generalment, per portar els treballadors, generalment treballadores, a les fàbriques. Eren el del Merenci, vetust i molt sovint en panna, i el del Canal, més modern i còmode. Ah, i en tots els casos (cotxes, camions i autocars), si no funcionava el demarreur, el vehicle s’engegava fent servir una maneta que, engalzada amb un dispositiu davant del motor, rodava a força de braços i, anant bé, feia espetegar el motor. El que no fallava mai, per vell que fos, era anar a peu.

Jordi Planes

Fotos: Arxiu Jordi Sarri

Anar a la font

DE MEMÒRIA (5)

Anar a la font d’una cosa vol dir anar-ne a l’origen, com tothom sap. Hi ha fonts de problemes tant com de solucions. La font o les fonts d’un text, com és ara la Bíblia, són moltes i variades i les trobarem en textos anteriors a la redacció definitiva del llibre dels llibres. Però no ens hi encaparrarem pas avui en aquestes fonts. Més aviat parlarem de les fonts primeres, de les que donen nom a totes les altres. O sigui, de les que ragen aigua.

A Balsareny n’hi ha, fora del poble. I moltes més que n’hi havia i que amb el temps, la falta de manteniment i les secades s’han anat estroncant. De les que ja no hi són, recordo particularment –a més de la font de la Roca- la font de la Figuera. Era pràcticament al peu del pont del Riu, enllà d’unes roques planes llaurades per l’aigua del Llobregat i sota d’una figuera bordenca. Rajava ben bé arran de riu, a la riba esquerra, i segurament n’era una filtració. Prop d’ella, aprofitant el roquissar, en aquells temps de probresa i de començaments de la immigració andalusa, avui tan arrelada, moltes dones hi anaven a fer bugada. No tenien safareig, al racó on vivien. I als petits del poble ens feia molta gràcia veure-les pujar del riu amb la bugada neta sobre el cap, en equilibri perfecte. D’altres, entre elles la meva iaia, hi anaven a omplir els càntirs de terra negra de Verdú, que guarden l’aigua més fresca. Les riuades han canviat la fesomia del riu i avui penso que no en queda res, de la font de la Figuera.

Però més que anar-hi a buscar aigua, a la font s’hi anava a fer fontades. O almenys a alguna de les fonts, les que s’hi prestaven millor. Bàsicament a l’estiu i, al més sovint, a les vesprades. Aquest costum venia de lluny, si hem de creure la tonada popular, cantada, suposo, per les noies, i que fa:

                 “Anem, anem, anem,

                  anem cap a la font,
                  que l’aigua n’és fresqueta
                  i ara els fadrinets ja hi són”.

A l’estiu, quan venia aquella calor enganxosa que només l’escassa marinada vespral mig apaivagava i fins i tot a dins de les cases feia de mal estar –ni aire condicionat ni tan sols un magre ventilador, res de res-, la gent sortia al captard a fer petar la xerrada amb els veïns i els passants al peu de la porta del carrer, asseguda en banquets de fusta o en cadires de boga. Per donar una millor sensació de frescor i, alhora, per matar una mica la polseguera,  molt sovint s’arruixava la terra nua amb una regadora o a mà, des d’una galleda. Fins a l’hora de sopar i, de vegades, després de sopar i tot, quan semblava  que fresquejava. Segurament, només ho semblava, perquè de fresquejar, allò que se’n diu fresquejar, només ho feia després d’una calamarsada, ben freqüent en aquells temps. La cosa era fer convivència, tenir contacte, relacionar-se. Si voleu, una xarxa social, però cara a cara i sense artifici. Al natural.

Ara, on la convivència es manifestava millor era a les fontades, al voltant d’un àpat. Solia ser els diumenges a la tarda –llavors, els dissabtes eren enterament feiners-, cap al tard d’estiu, quan el dia era llarg. En família o en veïnat, s’anava a sopar a la font. Sopar fred, és clar, amanida russa o d’altra mena i poc tall. Porró, bóta i “graciosa”. Aigua gasosa feta al poble mateix pel Marc de les “gracioses”, Marc Riera. Tot plegat posat a refrescar, potser  amb algun meló, a l’aigua de la font. La font més important, la més freqüentada, era la de l’Alou, sobretot quan es tractava d’una fontada col.lectiva com la que es va fer cap a mitjans anys quaranta del segle passat. Una fontada de tot el dia, potser única per la colla de gent que hi va anar, de totes les edats. I amb un bon arròs a la cassola, ho recordo bé. De vegades, la gent prenia el tren, cap al nord, per anar a fonts d’alta reputació, com és ara la font de la Vedella, avui sota l’embassament de La Baells, al baixador de Sant Salvador, o la font de l’Avellaner, desapareguda, o les Nou fonts, avui molt deixades, a Guardiola de Berguedà, estació final del tren. També fins als anomenats llacs  d’Argensola (els lagos com eren més coneguts popularment)  Però el més normal eren les fontades familiars, a l’Alou, és clar, però també a una font més propera, penso que avui desapareguda. La font de l’Ordinari, al peu de la resclosa del Molí, a la banda esquerra. Tenia mala fama i era, sens dubte, una filtració de l’aigua del riu, però s’hi estava bé per passar aquelles  tardes de convivència, entre familiars i veïns. I, si calia, amb una refrescada a l’aigua del riu, en un temps sense piscines. Una relació que, força abans de la televisió, permetia viure junta molta gent que, la guerra civil tot just acabada d’acabar, va triar –amb tot- viure sense retrets, a prop de la font, molts dies i vesprades. Això ara s’ha pedut i  les relacions entre veïns passen per altres camins. Es natural. I aquelles fonts, ara mateix, desaparegudes o degradades, ja no serveixen per a les trobades de familiars o amics, de poble, d’associació o de parròquia. Ni tampoc per a les celebracions escolars dels dijous llarders i de les castanyades, de què ja parlarem un altre dia. Ni, les més llunyanes com la del Vilar –igual que la de l’Alou, sota un templet cobert i acollidor-, per a les festejades amoroses de petons robats...

Avui, aquelles vesprades d’estiu prenent la fresca a la porta de casa i les fontades convivencials han estat suplertes per l’aire condicionat, la televisió i les xarxes socials d’internet. Però les enyorem, com la nostra joventut.

Jordi Planes

Font de l'Alou. Fotos: Arxiu Fotogràfic de Balsareny

Font de Cererols. Foto Arxiu Fotogràfic de Balsareny

De cine

DE MEMÒRIA (6)

Es fa difícil comparar el Balsareny d’avui amb el de seixanta o setanta anys enrere. I, menys encara, dictaminar si el d’abans o el d’ara eren més avorrits un diumenge a la tarda. Ara, una cosa és certa: les tardes de diumenge dels anys quaranta i cinquanta del segle passat a Balsareny eren de cine. Actualment ja fa anys que no en queda cap, però en aquell temps n’hi va arribar a haver tres, de cines.

El més modest era el dels capellans, com dèiem. Es feia als actuals locals parroquials que, durant la setmana, servien d’escola parroquial. Del meu record, del temps que el vicari-mestre era mossèn Francisco Planas, era cinema mut. S’hi feien pel·lícules còmiques (Charlot, Laurel i Hardy (el Gordo i el Flaco), etc.) i també algun film de caràcter religiós o catequètic. Recordo especialment “Fabiola”. De fet, el cine dels capellans era un complement del que en dèiem la doctrina, l’ensenyament del catecisme que es feia els diumenges a la tarda abans del rosari i els nois i noies que hi assistíem —a ambdues coses— ens donaven un cupó de descompte per l’entrada a la sessió. Si no, s’havia de pagar entrada sencera, que no devia valer pas més, si hi arribava, del que avui és un cèntim d’euro. Amb el ràpid pas del temps, el cine dels capellans es va anar modernitzant per acabar amb un projector de 16 mm., sonor i prou acceptable, amb pel·lícules moralment blanques però de caràcter comercial normal, antigues, això sí. Recordo amb gust, quan arribaven pel Merenci les bobines del diumenge següent, com en descobríem el títol i l’anunciàvem en una pissarra, que jo mateix dibuixava. El maquinista oficial era el Fermín Bartomeus i l’ajudàvem, evidentment de franc, l’Esteve Díaz i jo mateix, que tantes coses vam fer plegats en aquells temps. Del cine dels capellans en van sortir parelles i matrimonis que encara duren. Déu n’hi do el servei que va fer.

Però el cine de debò era el del Centro, al carrer de la Creu. Ja venia d’abans de la guerra i, després, deslligada l’empresa de la parròquia, era un local de cinema comercial totalment al dia. Programava les pel·lícules del moment (un moment que la guerra civil va retardar almenys tres anys, pel que fa a l’actualitat de les estrenes) i era, els diumenges tarda i nit, l’única diversió popular majoritària. La programació depenia de la que es feia al Cine Condal de Sallent. La primera pel·lícula que es feia a Sallent era la segona que es veia a Balsareny i, mentrestant, quan s’acabava una bobina, un ciclista la duia d’un poble a l’altra en una motxilla. Era un espectacle veure suar el biciclista, amunt i avall —fes sol o plogués—, per tal que les sessions no s’haguessin d’interrompre, cosa que no sempre era possible. De vegades es rebentava un pneumàtic... Qui més hi patia era el pacient, tant com eficient, maquinista del Centro, l’Esteve Carreté (avi), més conegut popularment com l’Estevet de cal Sardina. Com que jo vivia davant per davant del cinema, sembla que encara el vegi. Com sembla que encara vegi, a primera hora de la tarda i ben abans que obrissin la sala, el senyor Catalan, el farmacèutic, fent una inútil cua davant la taquilla, nerviós com era i cinèfil inveterat, enmig de la quitxalla. Les pel·lícules que s’hi projectaven eren de rabiosa actualitat a Espanya i, naturalment, només aquelles que la censura franquista havia autoritzat i ben retallat o desnaturalizat en els doblatges (dos amants passaven per germans, per exemple). Però. sigui com sigui, nosaltres esperàvem aquells diumenges de cine, fins i tot si no ens hi deixaven entrar per raó de l’anomenada qualificació moral (apta para todos los públicos, para mayores, mayores con reparos —3R— i gravemente peligrosa —4—, com, per exemple, Gilda o Lo que el viento se llevó). Així anava el tema. Però ens fèiem passar si més no les ganes mirant els quadros, fotogrames de les dues pel·lícules que es projectaven, clavats en uns plafons a la porta del cafè del Centro i que donaven una certa idea de què anava la pel·lícula i estimulaven la nostra imaginació. També hi contribuïen els petits programes de mà que reproduïen el cartell del títol a projectar —autèntiques obres d’art, pintades a mà i no fotografies, com ara— que anàvem a buscar a cal Pere Cabanas i que ens donava amb paciència, potser perquè jo hi anava amb el sempre amic Josep Llimargas, nebot del gerent del cine. Aquells programets, si els haguéssim guardat com algú ha fet, avui serien cobejades peces de col·lecció. No cal dir que el local del Centro, avui abandonada baluerna, no reunia condicions de cap mena. A l’hivern hi feia fred i a l’estiu, calor, que es mitigava de nits obrint les grans finestres, de manera que jo, des de casa, podia seguir íntegrament la música i els diàlegs.

Més tard, a finals dels anys cinquanta suposo, va obrir el tercer cinema del poble, al  que avui és la sala d’actes del Centre Instructiu i Recreatiu, el popular Casino, a mans en aquells moments de l’Ajuntament. La iniciativa venia del Joan Torras, conegut com el Met, que ja havia fet l’experiència de la Pista Catalònia, com a empresari de l’espectacle i de qui i de què ja parlarem un altre dia. Aquesta nova sala de cinema es deia Cine Victòria i va funcionar amb el mateix sistema que el Centro, en col·laboració amb Sallent. Tenia les mateixes condicions i els mateixos condicionants que acabo d’explicar, però va representar, no solament una competència, sinó un revulsiu. I la distracció al poble hi va guanyar.

Avui, que de sales de cinema en queden tan poques a la comarca i al país, pot semblar estrany que Balsareny fos, per triplicat, un poble de cine. I amb veritables aficionats i entesos.

Jordi Planes

El Casino (foto Arxiu Centre Instructiu i Recreatiu)

El Centre Parroquial 1914 (foto Biblioteca de Catalunya, fons Salvany, gentilesa de X. Novell).

El centre Parroquial 1918 (foto Biblioteca de Catalunya, fons Salvany, gentilesa de X. Novell)

La Pista del Met

DE MEMÒRIA (7)

La nissaga de fusters de cal Met va acabar amb Joan Torras, fuster ebenista de qualitat i, de més a més, músic. Tocava el trombó de vares i, juntament amb el Josep Clariana, Tomaset,  que tocava el clarinet i el saxo –també el tible, a les cobles- i el Ramon Ribera, Minguet, que tocava la trompeta, formaven el trio de músics que solia acompanyar els balls de bastons locals per la Festa Major. Com a fuster, en una època amb poca construcció nova, no abundava la feina de bastiments de portes o finestres i, encara menys, l’encàrrec de mobiliari. Recordo, sobretot, que fora del taller que tenia on la jove de cal Merenci va posar més tard una botiga de moda femenina, a la plaça de les Monges, el Met -que és com se’l coneixia- repassava i pintava persianes i, quan s’esqueia, feia caixes de morts. Cal no oblidar que, en els anys quaranta i cinquanta del segle passat, quan algú es moria, el fuster anava a prendre la mida del difunt per a fer-li la caixa o taüt. A Balsareny solia ser el Met qui fo feia: caixes de fusta recobertes de tela negra quan el difunt o difunta era un adult o de tela blanca quan era un infant o albat, com es deia. Com que es dóna el cas que el Met s’havia casat amb la Leonor,  filla i germana dels metges Sansa, la Marieta Besora, de ca l’Aiguader, a qui li faltava un bull, pensava i deia: “el Sansa els mata i el Met els fa la caixa”, una societat familiar de negoci segur, segons ella.

Però la veritable vocació del Joan Torras no era pas la de fuster ebenista, sinó la d’empresari d’espectacles. Així, a finals dels quaranta, va començar a muntar el que anomenaria Pista Catalònia, en uns terrenys als darreres del carrer Nou (Sant Domènec), a prop, en tangent, amb els del carrer Trencat, com anomenàvem el carrer de Ponent, obert durant la República, aleshores ben poc edificats. O sigui, si no m’erro, que és ben possible, allà on comença o acaba l’actual carrer de Balmes . De primer, va tancar i pavimentar amb ciment tipus pòrtland, a l’aire lliure, unes pistes esportives que havien de permetre jugar-hi a bàsquet o a hoquei sobre patins. De totes dues modalitats hi va haver practicants escadussers. Però, si bé el hòquei va semblar arrelar en cert moment —hi hagué un efímer equip més o menys competitiu—, el fet és que aquest esport es va establir aleshores a Sallent i el bàsquet, en canvi, a Navàs, on crec que encara dura. De fet, va ser en aquesta primitiva pista on el Mateu Boixadera, Mateuet, ens va ensenyar a una colla de vuit o deu nens el Ball de la Faixa que ell recordava amb precisió i també el novament desaparegut Ball de Cascavells, mentre el Joan Serarols ens ensinistrava en els sis Balls de Bastons propis de Balsareny. Eren els moments inicials de l’Esbart dansaire de què ja parlarem un altre dia.

De mica en mica, el Joan Torras, Met, va anar cobrint amb fusta, bàsicament, aquestes pistes, de manera que al final les va convertir en un espai polivalent en què s’hi podien fer moltes activitats del món de l’esport i de l’espectacle –una mena de pavelló tal com els coneixem avui-, i a fe que se n’hi van fer. La Pista, però, no reunia pas les condicions que ara mateix reclamaríem d’un edifici d’aquesta mena. Feta una mica de nyigui-nyogui, la teulada coberta rudimentàriament de tela asfàltica de primer, quan plovia hi havia degoters (per sort eren aquells temps que Franco, el dèspota, anomenava de “pertinaz sequía” per dissimular la misèria general). Amb tot i els seus defectes estructurals, la Pista Catalònia va representar per Balsareny un progrés notable. En primer lloc, va resoldre el problema de l’envelat per la Festa Major. Abans de poder-lo fer a cobert, l’envelat es muntava, com tots aleshores, a l’aire lliure. Jo l’havia vist instal.lar a la plaça de les Monges (avui de Ricard Viñas) i al corral de cal Peret, avui carrer del Cadí. Però com que Sant Marc cau a la primavera, pluges i ventades se l’enduien més d’un cop i esguerraven la Festa Major. La Pista del Met va ser la solució i, d’aleshores ençà, la festa va ser completa. Segonament, va ser el local on els diferents grups culturals o d’esbarjo locals podien assajar i representar les seves activitats. Ja he parlat de l’Esbart; doncs bé, tan la secció dels grans com la dels petits, assajàvem regularment cada setmana els nostres balls a la Pista i, després, hi presentàvem un recital per Sant Marc, almenys. A la pista mateix, com que el Met hi havia instal.lat un escenari, s’hi van fer representacions teatrals a càrrec del grup local que dirigia el J.A. Maya, amb autoritat i destresa, obres de Josep Maria de Sagarra –el gran senyor de l’escena catalana del moment- i de Carles Soldevila, per exemple. També, en un aspecte més frívol, s’hi van fer espectacles de varietats, que avui serien innocents, i que la gent anomenava de cameta. Venien companyies de fora, ja podeu imaginar de quina categoria, però que tenien molt de predicament en una època de moral estreta i asfixiant. Igualment hi recordo els tradicionals concerts de Festa Major, concerts aperitiu –hi havia servei de bar-, en contraposició amb els concerts- cafè que també es feien al cafè del Centre. Finalment –i de ben segur que em deixo coses- recordo un recital de cançó catalana esplèndid a càrrec del gran tenor Emili Vendrell i d’un soprano el nom de la qual m’ha fugit, acompanyats al piano pel pianista fill de l’Ametlla de Merola, Manuel Guiu. Va ser un esdeveniment a nivell comarcal i a la Pista no hi cabia ni una agulla , de gent del poble i de fora.

Amb el temps, la Pista Catalònia va anar llanguint i, amb l’arribada massiva d’immigrants de la resta d’Espanya, el Met la va anar convertint en un niu d’habitatges petits i encofurnats, però més rendibles que els seus espectacles. Pisos sense cap mena de condicions, inhumans. Va ser aleshores quan Joan Torras, Met, va començar una altra aventura empresarial de l’espectacle. El Cine Victòria al local confiscat pel règim als seus propietaris i municipalitzat del Casino, el Centre Instructiu i Recreatiu.

Jordi Planes

Jordi Planes i Teresina Bessa a la Pista del Met, amb l’Esbart Dansaire de Balsareny. Foto: J. Planes.

Els Casas, una nissaga de músics

DE MEMÒRIA (8)

Si sempre hi ha hagut, a Balsareny, gent que sabia de nota i tocava algun instrument, hi ha hagut una família, una nissaga, en què la música ha anat passant d’avis a néts. Aquesta és la família dels de cal Casas, al carrer de la Creu quan aquest s’inclina cap al del Castell (o carrer de Baix, com dèiem els del barri). Una família avui extingida a Balsareny, però que encara fa forrolla.

El patriarca d’aquesta nissaga és Carles Casas i Puigdorca, home polièdric o de molts aspectes, de gran influència en el Balsareny dels anys centrals del segle XX. Treballador de fàbrica a Vilafruns, Carles Casas, dit Carlets probablement perquè no era el primer Carles de la família, era home molt de missa, conservador de cap a peus i honrat com cap. Tenia una influència comprovada a la parròquia i més enllà i tot, prop de la cúria episcopal de Vic, capaç de remoure rectors si calia, com es va demostrar amb el cas de mossèn Esteve Verdaguer, cas feliçment oblidat avui. Adversaris burletes, gent de peu pla, l’anomenava mossèn Carlets. El seu tarannà, conegut i demostrat, li va valer ser nomenat pel règim franquista alcalde de Balsareny, on va tenir una actuació moderada i condescendent, sense buscar ni haver de resoldre problemes importants. Potser la seva decisió més transcendent va ser la de nomenar tinent d’alcalde Josep Casaldàliga i Pla, que el va substituir ja figurant ell encara com a titular. Però, pel que fa a la meva memòria estrictament personal, Carles Casas va ser el meu mestre de música. De ben petit, anava dia sí dia no a casa seva a aprendre, primer, solfeig i, de mica en mica, piano. No era l’únic que hi anava, naturalment. Ni ell era l’únic mestre de música del poble. També hi havia el Josep Ribera, de cal Lluquet, prou apreciable, de qui ja parlaré un altre dia. Però el Carlets, en el meu cas, tenia per a la meva família, l’avantatge d’haver estat ja el mestre de música del meu oncle Ferran, amb qui em confonia sovint per la qualitat de la meva veu blanca i m’anomenava Fernando. La meva veu de nen em va fer entrar a l’escolania que ell havia format a la parròquia; una bona formació, penso encara avui. Allí, una colleta de nens vam aprendre a cantar a veus i, així, animar les misses i les funcions, com és ara el mes de Maria. Precisament, en un interludi d’aquesta devoció mariana, quan el mossèn deia “meditem-ho un moment”, Carles Casas s’arrencava amb una improvisació a l’harmònium, molt sentida, en què feia unes magarrufes i uns sospirs, que per a nosaltres, els de l’escolania, eren molt còmics. Carles Casas era un músic honest que va exercir com a mestre i com a organista amb dedicació total fins que el cos li va dir prou. Va compondre algunes peces, entre elles alguna sardana dedicada a Balsareny en què ressonen les notes festives dels aires bastoners, molt apreciables.

El seu fill, Josep Casas i Bartomeus, també va respirar l’aire musical de la família, junt amb el seu germà Carles, de qui tinc poques referències musicals, no pas records. El Josep, també al servei de la parròquia, estava igualment format musicalment i participava en les funcions amb plena dedicació. El seu pare, juntament amb ell, ens havia ensenyat als de l’escolania les músiques polifòniques de Lorenzo Perosi i a interpretar, suposo que passablement, la famosa i no pas fàcil “Missa pontificalis” del mestre italià. De fet, quan la cantàvem —normalment per la Festa Major— venia fins i tot gent de fora a escoltar-nos. Era una missa a quatre veus, penso, amb acompanyament d’orquestra, que solia ser la que tocava durant la festa, fins que l’autoritat eclesiàstica va prohibir als músics que toquessin a la missa i al ball. Hi havia dos solistes, el Ton Lladó, tenor, i el Marc Bonals, baix. El director de tot plegat, un plegat força complicat, era el Josep Casas, mentre que el seu pare acompanyava a l’harmònium. (Una vegada que Josep Casas estava indisposat, em va tocar a mi aquesta feina. Encara avui tremolo. I perdoneu-me la frivolitat). Josep Casas també participava en la litúrgia, especialment de Setmana Santa. Solia fer, des del cor, el paper de poble en la narració cantada de la Passió del Divendres sant, en llatí, amb molta eficàcia i solvència. Josep Casas, si la memòria traïdora no em falla, tocava el violí, prova d’una formació musical prou sòlida.

Treballador del tèxtil, com el seu pare però en una altra conjuntura, en va sofrir la crisi i es va traslladar a Sallent. Casat amb Angelina Pujol i Massana, de cal Portella, van tenir un fill a la vila veïna, Carles Casas i Pujol. Per ara, l’última baula d’una cadena de músics que, per dir-ho d’una manera ben de casa, ha begut de l’aigua de la síquia.

D’aquest Carles Casas —torna a sortir el vell nom de família—, que ha normalitzat ortogràficament el seu cognom com a Cases, no en puc pas parlar de memòria. Que jo sàpiga, només l’he vist un cop i era al nostre Castell, acompanyant al violoncel el popular conjunt dels Esquirols, en un concert memorable. Però sé, pel que diuen els diaris, que està duent a terme una carrera musical de primer ordre que ompliria d’orgull tant el seu avi com el seu pare, que en van poder conèixer un tast inicial. Sallentí, sens dubte, no robarem pas als de la vila veïna l’orgull de tenir-lo entre les seves glòries. Però sí que en reivindicarem les arrels balsarenyenques. Carles Cases, violoncel·lista, pianista i compositor d’alta escola, ha estat l’arranjador de Lluís Llach durant vuit anys, entre 1982 i 1990. Ha compost una seixantena de bandes musicals cinematogràfiques, especialment per a Ventura Pons, però també, o fins i tot, per a Hollywood. I, per exemple, el passat dia 1 d’agost va protagonitzar amb el conjunt que dirigia un concert de música de cine als selectes festivals de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Vet aquí, doncs, la culminació d’una nissaga de músics balsarenyencs, de naixement o arrel, que m’ha semblat que calia portar a la memòria de tots.

Jordi Planes

L’Escola Parroquial de Sant Josep entre 1957 i 1960. D’esquerra a dreta: Sebastià Rojas “Tianet”, president dels homes d’Acció Catòlica; mossèn Leandre Picas (rector de Balsareny, 1948-1963); Vicent Enrique Tarancón, bisbe de Solsona (1945-1963); Carles Casas Puigdorca, alcalde de Balsareny (1949-1960); Marc Bassany “Panxó”; sergent Garrote; Francesc Camprubí “Paco de cal Pastelero”; Daniel Pons “Pol·la”. La parròquia de Balsareny no va dependre del bisbat de Solsona fins al 1957. Foto: Rodergas, cedida pel CCB. Arxiu Fotogràfic de Balsareny, núm. 210.

Els Ametllers

SOCIETAT

L’Associació els Ametllers del Casal de gent gran informa

Quatre perills després de la jubilació: no caiguis en ells. Treball i oci són dues cares de la mateixa moneda: la vida. Però quan arriba la jubilació ens enfrontem a quatre perills que cal conèixer per a no caure-hi.

Immobilisme físic

Segons la professora M ª Rosario Limón, es manifesta a través de la quietud, la passivitat, la inactivitat i l’endropiment. No hi ha cap recepta per sortir-ne que no sigui l'activitat.

Immobilisme mental

Si pateixes desinterès, t’omples de malenconia i sents constant avorriment o desmotivació, és que estàs afectat per aquest problema. La solució passa per buscar informació i interessar-te per la formació.

Immobilisme afectiu

Tot d'una et sents sol, et menysvalores, abandones les teves relacions personals amb els amics o sembles deprimit. La recepta per sortir d'aquesta situació és buscar noves formes de convivència i integrar-te en alguna associació.

Associació els Ametllers, setembre 2011

Balsareny Avui

Obert l’accés des de la carretera de Manresa al carrer de Sant Marc

Continuant amb la informació publicada en la darrera edició del Sarment d’estiu sobre la nova Llar d’infants, representem gràficament l’alçat del nou edifici situat a la cantonada entre la carretera de Moià i el carrer de Sant Marc. Per la vorera de plataners s’arriba fins a la intersecció del carrer del Giragulles i al començament del nou accés cap a la carretera de Manresa, per sota l’actual camp de futbol, el qual ara té dues entrades de vianants, l’una a l’aparcament situat a la part alta de la Llar d’infants i l’altra en el nou accés amb origen al parc situat al costat de la soterrada riera del Musset. Uns murs amb gegantins blocs de pedra formen aquesta base que dóna vida a un ferm urbanístic complementat amb les seves respectives baranes.

L’equip de govern actual de l’ajuntament balsarenyenc, després que hi hagués l’opció escollida per l’antic tripartit d’ubicar la nova llar d’infants al carrer del Trull, va optar per decantar-se a construir aquest equipament en el sòl on havien estat ubicades les antigues escoles de Sant Marc. Aquest indret, carregat d’història, els més grans recordareu que abans havia estat terreny de cultiu de la vinya, a cura de la família de cal Fenàs.

En aquesta nova etapa, en resta encara un testimoni: l’antic mur situat a la part baixa, al carrer de Sant Marc. El mur en qüestió és el suport d’un actual passadís per sota de l’espai amb dedicació al pati d’infants.

La Festa de Sant Cristòfol va viure una realitat solidària

Enguany la benedicció de Sant Cristòfol va viure una comunió solidària. Tot i que es pot ser creient o no, Balsareny en aquesta ocasió va expressar-se com a comunitat cristiana. Els balsarenyencs, conscients que la recaptació econòmica d’aquesta tradicional festa era dedicada a sufragar les despeses per l’arranjament de la teulada de l’església de Santa Maria, optaren per fer una aportació solidària. Vuit-cents euros i escaig van ser el fruit de la recaptació, i es van afegir a la quantitat romanent de quatre mil euros i escaig, responent a la crida feta des de la Parròquia pel rector Mn. Lluís Tollar.

Cal felicitar la comissió organitzativa de diferents entitats comercials i bancàries com “La Caixa”, BBVA, Montepio de Conductors, el comerç local de Balsareny, i a tot el col·lectiu de persones que estimen la festa, com l’incansable balsarenyenc Martí Ribalta.

Més tard, arribada la vesprada, va ser l’hora del músic bagenc Joan Vilandeny, que va dur a Balsareny a ballar. La característica del ja tradicional gran sorteig de paneres, fins a vint-i-cinc lots, portaren l’estímul per a la col·laboració solidària dels assistents. Pels volts de la mitja nit, i tot gaudint de la festa, la vetllada es va compartir amb el mossec d’un bon tall de coca i un trago de vi bo, fins a quarts de dues de la matinada.

La sort de poder parlar-ne

Parlar de les coses amb un diàleg respectuós és la gran sort d’uns temps democràtics que podem tenir més a prop els ciutadans dels pobles petits.

“Balsareny Avui” suggereix, per un bé comú, que per poder aprofitar el nou tram de cobertura de la riera del Musset entre el carrer del Carrilet i el carrer de Sant Marc caldria un pas de vianants per creuar en condicions de seguretat.

Cornet viu una altra Festa Major cultural i gastronòmica

La gent pagesa del nucli sallentí de Cornet arribava un altre any, fidels a la cita, disposada a celebrar la seva Festa Major 2011 del 14 al 16 d’agost de 2011. Amb una programació pensada per viure-la enmig del comú marc natural de Santa Maria de Cornet, es va omplir durant tres dies de festivitats d’actes religiosos, lúdics i culturals.

A causa de la proximitat d’aquest nucli, tot i pertànyer a Sallent, en fem un petit resum per tal d’informar als balsarenyencs de les persones convidades per l’ocasió.

El 14 d’agost el Dr. Josep Cañellas va projectar un audiovisual amb el lema “Viatge i ascensió a la muntanya del Perú”, amb imatges molt interessants i intervenció dels 50 assistents que van participar d’aquesta gesta.

L’endemà, la convidada d’honor va ser la cuinera Carme Ruscalleda, qui va dissertar davant d’unes 300 persones sobre la protecció i defensa de la cuina més ràpida del món.

Des de fonts de la casa pairal dels Plans de Cornet, socis del CCB, feia goig veure el nombrós públic tot parant l’orella per escoltar la diversitat de receptes adreçades a un dels àpats més esperats de tots els menuts: el berenar. Ruscalleda va fer diversos incisos sobre propietats tan senzilles i que a vegades s’obliden, com el pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, ambdós preparats amb el bon vi i l’oli d’oliva de les nostres contrades. Va continuar amb una demostració in situ amb torradetes untades amb maduixes saboroses. La xocolata i l’embotit són uns bons aliments si es prenen en una bona i acurada dieta alimentària. En el decurs de la xerrada, entre moltes altres preguntes, els menuts van demanar què era més bo, si la “Nocilla” o bé la xocolata, i ella contestà tot somrient que molt més la xocolata.

Carme Ruscalleda va néixer a Sant Pol de Mar el 1952, i és propietària del restaurant Sant Pau d’aquesta població, el qual té 3 estrelles Michelin. Ruscalleda té en propietat un altre restaurant a la ciutat japonesa de Tòkio. El seu marit, Toni Balam, és propietari juntament amb ella d’aquests dos locals. En Toni també és músic, i és el trompeta del grup Pere Vila, el qual amenitza ja fa uns anys el ball de Festa Major de Santa Maria de Cornet.

Josep Gudayol, setembre 2011

No ens toqueu els sous!

Plens Municipals dels dies 11 i 20 de juny de 2011

Constitució i nomenament d’alcalde. El dia 11 de juny es va reunir el Ple per constituir el nou consistori, amb la presència dels regidors electes Jaume Rabeya Casellas, Joan Verdaguer Pla, Noèlia Ramírez Calatrava, Jaume Vila Solà, Meritxell Fenoy Ruiz, Roc Carulla Batallé i Xavier Vall Ribalta (CiU), Núria Prat Valverde, Marc Selgas Cors i Concepció Calvet Vilaseca (ERC) i Vladimir Díaz Sánchez (PSC). Constituïda una mesa d’edat amb Joan Verdaguer i Meritxell Fenoy, i Josep Alfons Montraveta com a secretari, els regidors van prendre possessió del càrrec i van prometre (dos d’ERC “per imperatiu legal”) lleialtat al rei, a la Constitució espanyola i a l’Estatut català. Seguidament es va votar per elegir alcalde, i va ser elegit Jaume Rabeya amb 7 vots, contra 3 per a Núria Prat i un per a Vladimir Díaz. Rabeya va prometre el càrrec i va expressar el seu agraïment a totes les persones que s’havien presentat a aquestes eleccions en temps difícils; va donar les gràcies als regidors i regidores de tots els grups polítics que no continuen en el càrrec i va dir que tots volen el millor per al poble. La reunió havia començat a les 12 del migdia i es va aixecar a les 12 i 12 minuts.

El dia 20 de juny, amb l’absència del regidor V. Díaz, es van constituir els tres grups municipals (CiU, ERC, PSC) i es va constituir per unanimitat una Junta de Govern local que es reunirà setmanalment. Seguidament es va aprovar per unanimitat una Comissió d’Assumptes Generals que informi dels temes que hagin de ser sotmesos al ple, integrada per tots els 11 regidors; i una Comissió de Comptes, presidida per l’alcalde i amb 2 regidors de CiU, 2 d’ERC i 1 del PSC, que examini, estudiï i informi els compotes anuals.

Càrrecs i delegacions d’àrees. Es va donar compte d’una resolució d’alcaldia nomenant dos tinents d’alcalde: primer, Joan Verdaguer, i segona, Noèlia Ramírez, i creant diverses àrees i delegant competències:

• Alcaldia, Benestar Social i Hisenda: Jaume Rabeya.
• Urbanisme i Obres Públiques: Joan Verdaguer.
• Medi Ambient, Comerç, Consum, Indústria i Turisme: Noèlia Ramírez
• Règim Interior, Seguretat ciutadana i Sanitat pública: Jaume Vila.
• Festes i Igualtat de Gènere: Meritxell Fenoy.
• Ensenyament i Cultura: Roc Carulla.
• Joventut i Esport: Xavier Vall.

Es va acordar per unanimitat que els Plens ordinaris es reuneixin el darrer dijous de cada dos mesos a partir del 28 de juliol, a les 21 hores; habilitant l’alcalde per modificar el dia i l’hora per causes justificades.

Assignació econòmica. Es va proposar una assignació fixa per grup de 71 euros l’any, i de 90 euros l’any per cada regidor del grup. Núria Prat (ERC) va proposar que, a causa de la crisi, es suprimís aquesta assignació. L’alcalde Rabeya va respondre que és una assignació que fa anys que hi és i que és inferior a la d’altres municipis i que per tant no calia suprimir-la. Es va aprovar amb 7 vots favor (CiU) i 3 en contra (ERC).

Retribucions. Es va proposar aquest esquema de remuneracions per dedicació parcial (retribució anual en euros a pagar en 14 mensualitats, i hores mínimes de dedicació al mes):

Alcalde, 26.500 euros per mínim de 150 hores al mes.

Àrea de Medi Ambient, Comerç, Indústria: 6.970 euros per 40 hores/mes.
Àrea de Règim Interior, Seguretat, Sanitat: 6.100 euros per 35 hores/mes.
Àrea de festes, 6.100 euros per 35 hores/mes.
Àrea d’Ensenyament i Cultura, 6.100 euros per 35 hores/mes.
Àrea de Joventut i Esport, 6.100 euros per 25 hores/mes.

Regidors sense dedicació parcial ni exclusiva: per assistència a Ple, 100 euros per sessió; per assistència a Junta de Govern, 100 euros per sessió.

L’alcalde Rabeya va explicar que aquestes xifres són inferiors a la partida pressupostària prevista i que són també menors que les recomanades per l’ACM i la FMC. Marc Selgas (ERC) va dir que va uns mesos, per acord del Ple, es van abaixar els sous dels càrrecs electes en la mateixa proporció que els dels funcionaris i treballadors municipals. En canvi, ara es proposa un augment de sou de l’alcalde d’un 12,2%, dels regidors delegats un 3,6% i per a la segona tinent d’alcalde un 2,6%. L’augment de l’alcalde es justifica amb un increment de 30 hores més de dedicació al mes, que no es poden quantificar ni comprovar. Opinà que no és justificable un augment de sou dels càrrecs electes mentre al personal se li rebaixa el sou i mentre la generalitat fa retallades en Sanitat i Educació. Va dir que aquestes actituds contribueixen al desprestigi de la classe política i va preguntar com ho explicarien als treballadors. Va calcular que extrapolant aquests sous a una jornada completa surten a 28.000 euros. També va demanar per què desapareix la figura del tercer tinent d’alcalde. Pel que fa als barems de les associacions de municipis, va dir que, tot i que Balsareny no està al límit de dalt del barem, que té un topall d’uns 35.000 euros, cal dir que aquest límit és per a una jornada completa. Finalment, va dir que tampoc no trobava bé l’augment de la retribució als regidors sense cartera, perquè si no està bé que se’ls apugin els uns, els altres tampoc. Rabeya va dir que els sous són similars als de fa cinc anys, que estan per sota dels barems recomanats per les associacions de municipis i que s’ha mirat d’ajustar-se a les previsions pressupostàries. La proposta es va aprovar amb 7 vots a favor (CiU) i 3 en contra (ERC).

Tot seguit es van nomenar representants de l’Ajuntament a diverses associacions i entitats, consorcis i fundacions; aprovades amb 7 vots a favor i 3 abstencions d’ERC.

Delegació de competències del Ple. Tot seguit es va debatre la proposta de delegar a la Junta de Govern Local les competències del Ple, pel que fa a contractacions d’obres, subministraments i serveis i contractes administratius i privats; i l’aprovació de convenis de cooperació econòmica, tècnica i administrativa. Núria Prat (ERC) va dir que aquesta delegació no afavoreix la transparència i, per tant, incrementa el risc de corrupció. Rabeya va explicar que les competències de l’alcalde també es passen a la Junta de Govern, i que les del Ple, per raons d’agilitat administrativa, també sembla adequat delegar-les-hi. La proposta es va aprovar amb 7 vots a favor i 3 abstencions d’ERC. I la reunió, que havia començat a les 9 del vespre, es va aixecar a les 9 i 38 minuts.

Sarment setembre 2011