RACONS DEL BAGES
 |
| Imatge de la serra del Collbaix |
Què és, i on és, el Collbaix?
El Collbaix és una serra de la part occidental de la comarca
del Bages, molt fàcil de reconèixer quan passem pel Pla de Bages. Pertany a quatre
municipis: Sant Joan de Vilatorrada (zona est), on hi ha el seu cim, de 543
metres d’altitud; la zona sud, que pertany a Manresa; i finalment Rajadell i
Fonollosa es reparteixen les parts oest i nord de la serra, que queden per la
part del darrere, mirant des del Pla de Bages.
A més a més, el Collbaix està situat entre les rieres de
Rajadell (que neix prop de Calaf), pel sud; i la de Fonollosa o de Fals (que neix
a Castelltallat), pel nord, i que segueix l’antiga carretera de Sant Joan a
Fonollosa i fins a Calaf (BV-3008).
Tot i que el cim s’atribueix a Sant Joan, és tan al límit
amb Manresa que els manresans el consideren el pic més alt i emblemàtic del seu
terme.
Com
s’hi arriba?
La veritat és que hi ha una gran quantitat de camins per
arribar-hi (des de Manresa, Sant Joan, Fonollosa, etc.) i que és un espai molt
concorregut: sovint hi ha cotxes aparcats al voltant de la muntanya i molta
gent pujant i baixant, sobretot els caps de setmana i per vacances, com
aquestes passades vacances de Nadal.
 |
| Estelada enmig de la boira |
És un pic molt accessible. Una de les rutes més freqüents
per accedir-hi és des de Manresa: cal anar al Congost i passar (a peu o amb
cotxe) ran de la paret nord del cementiri i seguir el camí que surt cap als
afores de la ciutat. Es passa pel costat del nou tanatori de Manresa i després
un tram paral·lel a la via del tren de Lleida; finalment es gira a la dreta i es
travessa el pont de la C-25 (eix Transversal), passat el qual hi ha una zona
per aparcar els cotxes. Allà trobareu, a l’esquerra del pont, un indicador on
comença el camí ascendent que porta fins
dalt, per on cal anar a peu. Des de la cruïlla del cementiri fins a aquest punt
hi ha 1,5 quilòmetres. Després, la pujada al Collbaix és d’un quilòmetre
aproximadament.
 |
| La zona del cim, amb un terra de conglomerats |
I l’altra ruta molt freqüentada és des de Sant Joan de
Vilatorrada. En aquest cas, venint de pobles com Balsareny o Sallent, cal
agafar l’eix Transversal (sentit Lleida) i deixar-lo a la primera sortida de
Sant Joan, on es troba una rotonda. Allà cal agafar la C-55 (sentit Solsona) i,
pel primer pont que es troba a l’esquerra, travessar el Cardener per arribar a
Sant Joan. Seguint recte, cal travessar tot el poble d’est a oest, a peu o amb
cotxe, fins que, al final, a la part alta, gairebé a la falda del Collbaix,
trobareu el carrer de les Acàcies, molt curtet; després de les darreres cases,
el carrer continua amb un camí no asfaltat i, a 1,3 km, seguint els indicadors,
arribareu a un petit aparcament per deixar els cotxes, des d’on surt el corriol
del Collbaix, a peu i costa amunt; el cim queda a 1 km d’aquest indret. A part
de pujar al cim, també es pot continuar pel camí ample, amb cotxe o a peu, fins
arribar, mig quilòmetre més enllà, a una zona lúdica amb molt espai per
descansar, menjar i beure: ”el berenador del Collbaix”.
El
relleu del Collbaix
Tota la muntanya es va formar, al llarg de moltíssims anys,
per l’erosió que van anar fent sobre el terreny els cursos d’aigua del voltant:
el riu Cardener i les rieres de Fonollosa i de Rajadell. Aquests agents
geològics van anar excavant la seva pròpia llera, que de mica en mica s’anava
enfonsant i així va anar sobresortint la serra que seria el Collbaix.
 |
| Detall de les grosses roques de conglomerats del cim |
Si seguim la muntanya de nord a sud, primer hi ha un pendent
suau de pujada, fins arribar al pic més alt, i després hi ha un fort pendent de
baixada fins arribar a la falda, per on, per cert, passa l’eix Transversal
(C-25). Aquest tipus de relleu s’anomena relleu “en cuesta”. Aquest modelatge
s’ha format perquè dalt del cim hi ha unes roques difícils d’erosionar que van
protegir els materials de sota, sobretot argiles; però, on no hi ha la roca protectora,
les argiles es van erosionar a còpia d’anys, sobretot a causa de l’aigua, i
així es va formar el pendent abrupte de la cara sud. Es tracta, per tant, d’una
erosió diferencial. Aquestes roques “protectores” que hi ha al cim i al seu
voltant són conglomerats, com es pot veure a les fotos. Dalt del cim es pot caminar
sobre aquesta gran extensió de conglomerats, i entremig de la vegetació.
L’erosió també ha fet o pot fer en el futur que, en alguns
punts, sota dels conglomerats es vagin excavant les argiles i es formin balmes;
però també arriba un punt en què l’excavació per sota finalment fa saltar els
conglomerats i cauen a través del pendent. En algunes fotos es poden veure
grans roques de conglomerat que han saltat costes avall i, amb el temps,
continuarà essent així.
 |
| Grosses esquerdes o diàclasis dels conglomerats |
Zona de
“relleus en cuesta”
Aquesta zona de l’oest del Bages és molt rica en relleus
semblants al del Collbaix. Si ens hi fixem, passant per l’eix Transversal,
entre Manresa i Calaf, a la vall de la riera de Rajadell (que neix a la zona de
Calaf), anem veient a dreta i esquerra un seguit de serres força paral·leles al
Collbaix, que tenen una estructura semblant. Una d’elles és la serra del Colomer, entre els
municipis de Rajadell i Aguilar de Segarra. Tots aquests relleus “en cuesta”
provenen de les mateixes forces que van provocar els plegaments dels Pirineus,
que també van arribar en menor grau fins a zones del Bages, com aquesta.
 |
| Conglomerats que es van excavant per la base i finalment costes avall |
En canvi, a la Serra del Gallcanta, una mica més al sud
(entre Sant Salvador de Guardiola i Castellfollit del Boix), ja no hi va
arribar l’efecte Pirineus, i per això és un relleu “tabular” (que ve de
“taula”): la zona més alta no fa pendent, sinó que és horitzontal.
Text
i fotos: Isidre Prat Obradors
