dilluns, 19 de setembre del 2011

Paraules de comiat de Mn. Lluís Tollar i Puig

(en la seva última missa com a rector de la parròquia Santa Maria de Balsareny)

Sincerament, no es pot saber amb exactitud si el fet de canviar de parròquia és una bona notícia o no per a tots vosaltres. És una situació ambigua, ja que, per exemple, segons el sentir popular pot semblar que us sàpiga tan o més greu que a mi, però, en el fons, compreneu i us alegreu de la meva nova destinació; o bé, per exemple, per altra banda, pot passar que molts estaven esperant que marxés d'una vegada, ja que com m'ha dit algú en aquests últims dies: «Encara ets per aquí?» o bé: «No havies marxat, ja?». Per tant, no sé ben bé amb quin sentit ho deien, però bé, sigui com sigui, deixeu-me dir unes paraules.

Com podeu pensar, quan jo vaig venir a jugar a futbol a Balsareny, fa uns quants anys, no m'hagués imaginat mai que acabaria sent el rector del mateix poble on havia estat futbolista.
Com podeu captar, ser mossèn és quelcom que un no tria pròpiament, sinó que Déu et crida i tu li respons, des de la fe, amb un sí generós. I això és el que em va passar, que Jesucrist, un dia, em va sortir a l'encontre, em vaig trobar amb Ell i, després de percebre que em demanava ser mossèn, li vaig dir que sí.

Quan li dius que sí a Jesús no saps on et tocarà fer de mossèn, quines persones et trobaràs, a quins llocs serviràs Déu... i tampoc saps on hauràs de fer per primer cop de rector d'una parròquia. A mi, m'ha tocat ser-ne aquí a Balsareny.
Donar-me la vocació de mossèn per a mi és dels regals més grans que m'ha fet Déu. És apassionant i sóc molt feliç sent-ne, però, com podeu suposar, com totes les vocacions (matrimoni, vida consagrada i sacerdoci), no n'hi ha cap de fàcil i, per tant, tota vocació necessita esforç, sacrifici, treball, dedicació, renunciar a hores de dormir i, si convé, ni parar-se a menjar...

També, com podeu suposar, no és fàcil el que suposa anunciar sempre la Veritat, anunciar el que diu Jesús i la seva Església. Penseu que hi ha persones que no els agrada sentir tota la Veritat i el que diu Jesús i, a vegades, quan ho senten, arriben a apartar-se més de l'Església i, fins i tot, encara que fóssiu amics, després d'haver-los parlat del que vol Déu, et trobes que ja no t'estimen igual que abans. Això sempre ha passat, passa i passarà; i això també m'ha passat aquí a Balsareny a mi. També, per altra banda, pot passar que, anunciant la Paraula de Déu, molts s'animin, es refermin en la fe, tornin a tenir ganes de seguir Jesús; i, finalment, fins i tot, pot passar que n'hi hagi que s'hi enganxin perquè descobreixen que això de ser cristià val la pena i pot ser interessant per a la pròpia vida.
El mossèn quan passa per una població pot arribar a conèixer molta gent; més ben dit, segur que el coneixen més persones que no pas ell les coneix. En el meu cas estic content perquè, amb encara no dos anys, gairebé conec el nom de tants de vosaltres i, pràcticament, amb tots hem mantingut algun diàleg o salutació.

El mossèn, quan va a un poble, per a uns tant els hi fa, els és indiferent qui hi hagi i ni saben qui ha vingut ni qui se'n va; d'altres estan més interessats i es preocupen sobre qui és, com és, com tracta la gent... I el mossèn, amb més o menys encert, intenta fer allò que li encomana Déu a través de l'Església, però arriba el dia en què ha de marxar del lloc on ha estat destinat. I això és el que em passa a mi avui.
Jo demà ja formaré part de la història d'aquesta parròquia, d'aquest poble traginer... Demà em llevaré, posaré les coses personals en un camió de mudances i, tot sol, abandonaré Balsareny amb el cotxe pels carrers enllà de la plaça de l'església fins a la sortida, sabent que al vespre no tornaré, ni demà, ni demà passat, ni l'altre...

Una de les coses que podré fer és aturar-me al final de la plaça, girar-me i veure l'església, les seves portes sorrejades, la Llar parroquial, la rectoria i, fins i tot, sentir els meus estimats tocs de les campanes.
Potser podré sentir encara la veu d'algun de vosaltres, veure algú pels carrers, dir-li adéu, però sabent que aquesta relació tan directa que tenim l'hem de deixar.

Ja vaig anar al Castell a observar, des de l'altura, el meu estimat poble de Balsareny, mirant-lo de punta a punta, dient-me: "Sí, Lluís, has de marxar, el Senyor et prepara una altra destinació, i la Mare de Déu del Castell també t'hi acompanyarà, perquè Santa Maria és la mateixa a tot arreu, només canvia l'advocació, i Sant Marc també estarà al teu costat!".
A partir de demà, com us deia, ja passaré a la història, formaré part del passat de Balsareny i, mica en mica, seré oblidat. D'aquí un temps hi haurà persones que ni se'n recordaran, però l'important és que se'n recordin de Déu i no pas de mi, perquè jo només sóc un simple instrument que intenta fer-lo present.

Ja no tindrem més aquesta relació, aquest feeling que podíem tenir, aquest humor, aquesta salutació, aquest bon rotllo en el dia a dia amb tants de vosaltres... tant amb els infants i amb els joves, que els estimo molt, ni amb tots els més grans, que també els aprecio amb molt d'amor. Ja no ens veurem ni pels carrers, ni a la catequesi, ni en les diverses activitats i actes de Balsareny, ni ara ja no em sentireu a parlar de la famosa teulada.
Deixo aquest poble traginer on he fet de rector per primera vegada en el meu ministeri. Penseu que em costa molt deixar Balsareny, deixar amics, coneguts, aquelles persones que he estimat i m'han estimat, aquelles persones que he compartit un temps de la vida, que he fet un tros del pelegrinatge d'aquest món junts, que he compartit allò que em dóna sentit: la fe en Jesucrist. Hem compartit les festes del poble, de les entitats, de la dels diversos carrers, el pessebre vivent... i també les més cristianes com Nadal, Pasqua, Sant Marc, Assumpció de Maria, els batejos, les comunions, les confirmacions, els casaments, els aniversaris de bodes, les uncions dels malalts... i, junts, també hem anat acomiadant els nostres familiars i amics difunts, a qui tants d'ells jo també havia tractat i estimat.

M'hagués agradat saludar cada persona del poble, però ja enteneu que no pot ser. Per tant, si veieu gent del poble que ens coneixíem, digueu-li que ja l'he tingut present, però que no podia passar per totes les cases perquè potser, quan hagués acabat, ja seria el moment de canviar, no jo, sinó el rector nou que ve a Balsareny.
He estat content d'estar amb vosaltres, gent de Balsareny, al Casal Verge de Montserrat, amb els infants, amb els joves, amb els grans, amb les persones dels diversos grups parroquials... No em puc acomiadar de tots, com us he dit, però ho faig des del lloc on m'heu trobat tants dies: a l'església, a la casa de Déu; i també amb algun escrit que trobareu al Sarment.

Digueu a la gent, sobretot, que «no us vull deixar» (com diu algú fent-me la broma), sinó que ara Déu, a través de l'Església i del bisbe, em demana que vagi de rector a Solsona.
Estimeu molt el nou rector que vindrà, Mn. Xavier, sabent que tots som iguals per a la cosa més important, és a dir, per fer present Jesús en els Sagraments. Per les altres coses, un pot ser més alt o més baix, més jove o més gran, més o menys simpàtic, pot ser del Barça o de l'Osasuna... però per l'essencial tots som iguals.

Per això us convido a continuar la vostra vida de fe. Us demanaria que no deixéssiu mai el Tresor més gran que hi ha en aquest món: la Missa. Per això és un precepte l'anar a missa cada setmana pels cristians catòlics, perquè us asseguro que és la millor cosa que ens ha deixat Jesús.
Us imagineu que una persona sapigués que en un lloc hi ha un tresor i que, com més gent ho sàpiga, més feliços ens fa? No creieu que ho aniria dient i dient a qui sigui i com sigui? Encara que molts no pugueu entendre això que us dic, almenys deixeu l'oportunitat i la porta oberta a què aquest Tresor de l'Eucaristia pugui ser, atenció!, el més important que us podeu trobar a la vida.

Una altra cosa que us volia dir és que el fet de ser mossèn algunes vegades no és fàcil. Com diuen molts, el Cristianisme és avorrit, l'Església és passada de moda, jo puc muntar-me la fe a la meva manera, per creure en Déu no calen tants bisbes ni cardenals, ni catecismes, etc. Certament, si un pensa això i viu tancat en aquests raonaments, jo entenc perfectament que el Cristianisme sigui, no només avorrit, sinó superavorrit, que no tingui sentit anar a missa, que no m'aporti res a la meva vida personal, que el que digui el mossèn no me n'assabenti de res perquè parla un llenguatge molt difícil que no entenc de res... és lògic que veient-ho així a un no li pugui interessar el Cristianisme; penseu que a mi també em passaria el mateix. Ara bé, si veieu que algú us ha estimat de veritat anunciant l'Evangeli és perquè potser el Cristianisme no és això que pensen tantes persones.
Jo he intentat estimar-vos tal com vaig dir el meu primer dia que vaig arribar a Balsareny: «intentaré estimar-vos complint la voluntat de Déu». Ho he fet perquè estimo Déu i us estimo a vosaltres, si no no ho hagués fet. Us estimo perquè el Cristianisme és més que unes normes, unes idees, una jerarquia, el Papa... El Cristianisme és trobar-se amb el Déu vivent! Us imagineu trobar-se amb Déu, el mateix Creador de l'univers, el Totpoderós, l'Omnipotent...? A partir d'aquest encontre, us asseguro, que el Cristianisme no és avorrit, és una passada, és una aventura apassionant, i un pot arribar a entedre perquè aquell mossèn que va passar per Balsareny estava tan content i feliç interiorment. Us asseguro que si un arriba a adonar-se de la presència viva de Jesús comprendrà que això de ser cristià és la millor cosa que et pot passar a la vida.

Us convido a deixar la porta oberta del cor per arribar a descobrir, si Déu vol, que això del Cristianisme val la pena i pot ser important per a la vida de cadascú. Per això la importància de tots els Sagraments de l'Església. I, si algú de vosaltres, tant amb els Sagraments, com pregant, com en qualsevol altra circumstància de la vida arriba a fer experiència real de l'Amor del Déu vivent, si us plau, que m'avisi i en farem festa.
Gràcies a tots i a totes. A tots i cadascun de vosaltres. Tots els qui em coneixen saben que no destaco mai a ningú en concret. A Balsareny tampoc ho faré. I no ho faig perquè amb cadascun de vosaltres hem tingut una relació i una amistat única, concreta, personal, i tots i cadascun de vosaltres sou per a mi importants i especials, i us aprecio amb delicadesa perquè sou fills de Déu i germans meus en la fe.

No us puc dir que vindré a veure-us cada setmana, perquè ja compreneu que no pot ser, però bé, algun cop, de tant en tant, intentaré passar.
Mn. Xavier, el nou rector, segur que us estimarà molt. Pregueu per ell.

Una de les proves d'estimació més grans és quan li pots dir a un amic: «Avui he parlat a Déu de tu».  Jo també parlaré a Déu de vosaltres perquè sou els meus amics i us aprecio molt. Feu-ho per mi, que també ho necessitaré, i potser més del que us penseu, ja que, com podeu suposar, tampoc és fàcil començar en un lloc nou, més gran, amb més gent...
Per acabar, també sé que a molts de vosaltres ja no us veuré més o, almenys, tan sovint com fem ara, i que perdrem aquest tracte que tenim ara. Per exemple, als més infants ja no els coneixeré més de com són ara perquè es faran grans i perdran aquesta espontaneïtat, innocència i capacitat de sorpresa que tenen ara  –ja m'enteneu- (de totes maneres, sapigueu que per trobar-se amb Déu, com us deia, es necessita ser un infant com ells). Per altra banda, amb molts de vosaltres encara ens veurem algun dia i tindrem l'oportunitat i l'alegria de retrobar-nos i comentar la jugada. Finalment, també sóc conscient, i això em trenca una miqueta el cor, i és que a alguns de vosaltres avui és l'últim dia que ens veiem aquí a la terra. Sé que algun dia m'avisaran (si Déu no em crida abans a mi) i em diran, s'ha mort aquest o aquell altre, però, gràcies a la fe, tinc l'esperança certa que la mort no és l'última cosa, per tant, a alguns de vosaltres ja podem acomiadar-nos i esperar retrobar-nos al Cel: allà on creiem que tots, un cop ressuscitats, viurem per sempre.

Aquesta és la nostra fe: aquesta és la fe veritable, no en busqueu altra. Si no n'estigués convençut no us ho podria dir i no hi estaria donant la meva vida. Com que us estimo de veritat, no us puc deixar de dir allò que he vist i que he sentit!
Per això, a tots vosaltres, no us dic adéu, sinó a reveure!

A tots i a totes, moltes gràcies!
setembre 2011

Ens la foten al CAP... i a la llengua

EDITORIAL 

Durant el mes d’agost, el Govern de la Generalitat va decidir que a partir del 19 de setembre faria retallades en diversos centres d’atenció primària; unes retallades que ens afectaven de ple. Així, es va saber, les urgències de nit i dels caps de setmana i festius de Balsareny, Navàs i Sallent es concentrarien a l'ambulatori de Sallent. Amb aquesta innovació, el CAP de Sallent haurà d'atendre un col·lectiu de 17.600 persones, que és la suma d'habitants de les localitats de Navàs, Balsareny, Viver i Serrateix, Gaià i l'Ametlla de Merola.

De seguida que es va saber això, dintre del mateix mes d’agost, els ajuntaments de Navàs (CUP+ERC) i de Sallent (CiU+PSC) es van moure. La regidora de Sanitat de Navàs, Raquel Rodríguez, va manifestar públicament el seu malestar i la indignació que ha causat al poble i a l'equip de govern la retallada de serveis. Una mesura que, segons ha posat de manifest, "incideix especialment en els col·lectius més vulnerables de la població, com són la gent gran, els més petits i els qui menys recursos econòmics tenen".

Al seu torn, la regidora de Sallent, Rosa Argelaguet, conjuntament amb la de Navàs, va expressar la seva oposició a aquesta concentració. Totes dues van destacar el problema que pot suposar per la dispersió del territori. "Tenim una població molt envellida, amb moltes masies escampades i amb nuclis de població aïllats", va argumentar, citant com a exemple el poble de Castelladral, que és a uns 11 quilòmetres de Navàs i per tant a 20 quilòmetres de Sallent.

En altres llocs del Bages hi va haver també moviments de protesta. Per exemple, l'Ajuntament de Cardona (ERC) va cridar la població a mobilitzar-se contra la supressió del servei d'urgències, que afecta les localitats de Cardona, Montmajor, Súria, Pinós, Sant Mateu de Bages i Callús, i que es centralitzaran tots a Súria; els ajuntaments d’aquests municipis van consensuar un manifest conjunt contra la retallada del servei. El consistori cardoní va convocar una assemblea informativa, on es va llegir aquest manifest; finalment els ciutadans van improvisar una cassolada de protesta. A finals d’agost van fer una reunió amb el conseller de Salut, Boi Ruiz, per demanar-li una solució menys traumàtica.

La moguda va obtenir algun fruit. El 12 de setembre el CatSalut feia pública una modificació de les previsions inicials per a Navàs i Cardona. A partir del dia 19, l’ambulatori de Navàs tancarà de nit, de les 8 del vespre a les 8 del matí, però continuarà obert els caps de setmana i festius de les 8 del matí fins a les 8 del vespre. Per tant, els balsarenyencs podem continuar anant al CAP Balsareny de dilluns a divendres en l’horari habitual; i en cas d’urgència diürna en cap de setmana, com fins ara, podem recórrer al CAP de Navàs. En canvi, en cas d’urgència nocturna qualsevol dia de la setmana, hem de trucar a Sanitat Respon, telèfon 903 111 444, o anar al CAP de Sallent.

El canvi d’última hora redueix a la meitat l'abast de la retallada que inicialment s'havia previst al CAP de Navàs (suprimir tot l’horari nocturn i tot el servei de caps de setmana i festius); la nova mesura s'ha adoptat, precisament, "per apaivagar l'alarma social que s'havia generat".

L’Ajuntament de Balsareny, que no va dir res mentre els de Navàs i Sallent manifestaven la seva preocupació i es movien, es va limitar a distribuir per les cases el dia 14 de setembre una còpia de l’escrit del CatSalut en què s’informa d’aquests canvis, sense cap comentari.

La pregunta que ens fem és: si les regidories de Navàs i de Sallent van comparèixer per expressar el malestar dels respectius ajuntaments per la retallada, per què no hi era l’Ajuntament de Balsareny? El problema ens afecta igual que als altres municipis. Aquí ja havíem d’anar a Navàs en cas d’urgència nocturna i de caps de setmana, i es pot pensar que ens és igual anar a Navàs que a Sallent. Però no és igual: el problema és que amb la concentració de tres municipis en un sol CAP, el nombre d’usuaris es multiplica. El balsarenyenc que tingui una urgència de nit no tan sols haurà d’adreçar-se a Sallent, sinó que es trobarà amb uns serveis mínims (un metge de guàrdia, un ATS) per atendre un col·lectiu potencial de més de 17.000 persones.

Creiem que els ciutadans de Balsareny ens mereixíem alguna explicació per part del nostre consistori; una explicació que, almenys fins a mig setembre, no s’ha produït. Mentre els ajuntaments de Navàs i de Sallent es movien durant el mes d’agost, el de Balsareny “va callar i no va dir res”. I quan el cas s’ha mig resolt, s’ha limitat a repartir un full informatiu del CatSalut, com rentant-se’n les mans. “Nois, ha anat així, què hi farem!”


Activitats culturals

Sí que hi ha hagut les tradicionals activitats estivals esportives (entre les quals el tradicional torneig de Futbol Sala) i festives (entre les quals la no menys tradicional Setmana de la Joventut). I el curs s’ha reprès amb els actes de l’Onze de Setembre (el pregó, la lectura de poemes a la Biblioteca, la Sardinada, cinema en català, exposició de l’Agrupació Artística...) i la programació esportiva (futbol, futbol sala, pesca, trobada motera...). Els Pastorets comencen a preparar la nova temporada, els Marus estan assajant una obra que presentaran a finals d’octubre, es reprèn el Tempo al Sindicat i l’Hora del Conte a la Biblioteca, els Astroamics ens deixen mirar el cel... La roda de les activitats culturals no para. Hom podria pensar que tot això es fa de forma rutinària, perquè el cicle anual d’activitats és més o menys estable, amb poques innovacions en general; però hem d’entendre que mantenir el que hi ha, ja per si sol, comporta una gran feina, que recau sempre a les espatlles d’un quants esforçats, ajudats, això sí, per molta altra gent. És amb la suor de tots que es pot mantenir el que tenim, i per això no podem més que felicitar les entitats i les persones que fan possible que la cultura a Balsareny no es rovelli.

La llengua, encara

Una vegada més, una atzagaiada contra el model d’immersió lingüística, que tan bé ha funcionat durant trenta anys, sense problemes i amb el consens de la immensa majoria de forces polítiques, educatives i socials, i que tant de bé ha fet per a la cohesió del país. Emparant-se en la sentència del TC contra l’Estatut, que ha destralejat els pactes i equilibris de la Transició, una interlocutòria puntual sobre una denúncia concreta ha mogut el TSJC a “donar un ultimàtum” a la Generalitat perquè modifiqui el model lingüístic i introdueixi (per a tothom, no pas tan sols per al cas concret dels denunciants, que ja seran atesos en la seva voluntat) el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament al costat del català. Una aplicació estricta d'aquest principi a les nostres escoles faria entrar en fallida el model d'immersió i normalització lingüística, que s'aplica des del 1983, i que garanteix que tot l'alumnat que surt de les escoles i instituts de Catalunya coneix i domina el català i l'espanyol. Carregar-se això provocaria la fractura irreversible de la societat catalana en dues comunitats lingüístiques, que és justament allò que el nostre model de normalització ha evitat. Només des de la ignorància o la mala fe es pot afirmar que l'espanyol està en una situació de debilitat a Catalunya. Si alguna llengua necessita ser protegida al seu propi país és la catalana. Per diverses raons, però sobretot perquè el català és l'essència de la nostra cultura. La societat catalana ha de rebutjar tots els intents de laminar la seva personalitat, que provenen del pensament únic.

El CCB ens posicionem fermament al costat de les institucions catalanes (Govern, Òmnium Cultural, Universitats, partits polítics, sindicats, plataformes i col·lectius de defensa de la llengua...) de defensar la necessitat de mantenir en vigor el model lingüístic escolar actual, així com també de combatre, amb la paraula i les idees, aquells intents d’erosionar un dels guanys més preuats de la nostra trajectòria democràtica recent. Per la convivència, el pluralisme i la democràcia, no hem de tolerar ni un pas enrere en la promoció del català com a única llengua vehicular a l’escola.

Creiem que aquestes paraules d’Antoni Bassas (Ara, 5-9-2011)  resumeixen molt bé el cansament de cada cop més catalans davant tant de temps d’atacs a un poble que ha demostrat la seva voluntat de pau i de progrés en llibertat:

“No podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat. Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.”

El CCB s’ha adherit al manifest de Somescola.cat en defensa del model d’escola catalana; manifest que va ser llegit pel regidor d’Ensenyament i Cultura, Roc Carulla, en una concentració pública de suport a la immersió lingüística que va tenir lloc davant de la Casa de la Vila, amb la participació de mestres de l’escola pública Guillem de Balsareny, el dia 12 de setembre a les 7 de la tarda.

CCB, setembre 2011

diumenge, 18 de setembre del 2011

Esperança en un rebut

ASSOCIACIÓ ELS AMETLLERS

Reproduïm un article de Rosa Fernández (Público, 1-8-2011) sobre un tema que afecta moltes persones a l’Estat Espanyol, però també a Balsareny. Perquè els afectats sàpiguen que hi ha una associació que intenta lluitar contra aquest espoli que ja fa tants anys que s’arrossega.

Esperança en un rebut

Més de 2.000 famílies continuen reclamant el ‘diner roig' que Franco els va decomissar

La Montserrat Capdevila va rebre un regal poc comú el dia de la seva boda. El seu pare, a qui la Guerra Civil li ho havia pres tot, només va poder donar-li un rebut com a dot. Montserrat no sabia que els somnis i il·lusions de la seva família portaven més de deu anys segrestats en aquell paper. Es tractava d’un rebut emès pel Banc d’Espanya el 1938, quan Franco va prohibir la tenencia de papel moneda puesto en circulación por el enemigo’; i Joan Capdevila, el pare de Montserrat, es va veure obligat a lliurar tots els seus diners republicans, 1.265 pessetes, l’únic que tenia per fer front a llarga postguerra. Joan tenia l’esperança que algun dia li canviarien el rebut per moneda de curs legal de la dictadura. Però no va ser així.

El règim va decomissar 5.300 milions d’euros en diner de la República

El rebut que en Joan va donar a la seva filla era el comprovant d’un espoli perpetrat pel règim franquista, que va obligar milers de ciutadans a lliurar tots els diners en efectiu que portessin el segell de la Segona República. El ‘diner roig’, que en deia Franco.

La Montserrat ja té 81 anys, però segueix lluitant per rebre el seu dot. Com ella, més de 2.000 famílies conserven el mateix paper ratat i groguenc. Moltes altres l’han perdut o no saben que el tenen oblidat en un calaix. S’estima que Franco va comissar 3.500 milions de les pessetes republicanes (l’equivalent a 5.300 milions d’euros). Aquells que encara conserven el rebut des de fa 75 anys s’han unit en la ‘Asociación de Perjudicados por la Incautación del Gobierno Franquista’ (APIGF), presidida per la Montserrat, i reclamen que els tornin els diners legalment emesos que Franco els va robar.

"No demanem caritat, tan sols volem el que és nostre", explica Lidia Jiménez, filla de la Montserrat i portaveu de l’APIGF. Franco va enterrar la democràcia a base de lleis que decretava a la seva voluntat. Prohibir la tenencia de papel moneda puesto en circulación por el enemigo va ser una de les primeres ordres que va donar des de Burgos. Si no s’acatava el decret de 27 de agosto de 1938, publicat al BOE el 17 de setembre d’aquell any, la pena seria de mort pel fet d’incórrer en un delicte de contraban. De manera que la societat civil va anar a bancs i ajuntaments a bescanviar els diners republicans per bitllets autoritzats pel règim. Però mai no els van tornar els diners. “Al banc deien que quan tinguessin prou paper legal en circulació retornarien la quantitat abonada, però mai no la van recuperar", diu la Lidia.

Malgrat l’espoli franquista, les famílies van aconseguir sobreviure. "Ens vàrem quedar sense res. El meu pare va haver de lliurar 6.000 pessetes, els estalvis de tota una vida. Ens vàrem trobar a la postguerra sense diners ni menjar", explica Conxita Oriol, de 84 anys. "Vàrem passar molta gana. La meva mare es va quedar sola, però vam sobreviure gràcies a la solidaritat dels veïns", recorda Maria Casals, de 71 anys. Els diners que ara reclama no li fan tanta falta com aleshores.  "Però ens anirien molt bé, perquè som molt grans i necessiten ajuda", conclou la Conxita.

El règim va utilitzar els estalvis dels ciutadans principalment per finançar-se. "Amb els nostres diners van curar les seves ferides de guerra", denuncia Germán, membre de l’APIGF, que conserva un rebut del seu avi de 4.000 pessetes. Amb el ‘diner roig’ es van pagar pensions a les víctimes del bàndol nacional i es vanb fer negocis a l’estranger, on els bitllets de la República van tenir validesa fins al 1939.

Sense llei per als particulars. El decret franquista de 1938 segueix vigent

Franco no tan sols va comissar els béns dels ciutadans. També ho va fer amb partits polítics i sindicats. Els va prendre el patrimoni i els immobles. Però aquests, amb la Transició i les lleis de reparació, van poder recuperar en part allò que un dia Franco els va sostreure.

"Volem el mateix tracte que han rebut ells. No demanem res que no sigui nostre. Moltes persones s’estan morint i no podran gaudir dels diners que un dia van  guanyar amb el seu treball i esforç", recorda la Lídia. La Llei de Memòria Històrica, aprovada a instàncies del govern socialista el 2007, no contempla la devolució a particulars.

"Els partits s’han oblidat de la societat civil. Demanem justícia social", afegeix la Lídia. L’APIGF, que depèn del Memorial Democràtic, manté contactes amb tots els grups parlamentaris per tal que la seva història arribi al Congrés. El 2009 es va donar un primer pas a instància de CiU i ERC, que van intentar impulsar una proposició per compensar els decomissats franquistes. Però PP i PSOE s’hi van oposar.

"Si cal, acudirem al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg", explica Laura Cervera, historiadora y afectada pel decomís. La desesperació ha fet que moltes famílies hagin tornat a anar al Banc d’Espanya rebut en mà. "Si ens els van prendre, que ens els tornin", diu en Germán. Però l’entitat es remet al decret franquista. "Increïblement, continua estant en vigor!", exclama en Germán.

"Pensàvem que la democràcia ho posaria tot al seu lloc, però ningú ens dóna cap solució", es lamenta la Conxita. Tot i això, els membres de l’APIGF continuaran lluitant. I si no, ho faran els seus fills o els seus néts. "Ho farem per les nostres famílies, que van aconseguir criar-nos malgrat haver sofert les constants humiliacions del règim franquista".
Associació Els Ametllers, setembre 2011

Exposició de tebeos antics

BIBLIOTECA


Quico Maya. Exposició de Tebeos antics des dels anys 40 fins als anys 60

El Quico Maya va néixer a Balsareny fa 80 anys. Als 11 anys va fer de forner a ca l’Orriols (ara cal Serra) durant 5 anys. Després va anar a prendre l’ofici de manyà a la fàbrica Viñas de Vilafruns. A l’any 1951 va acabar la formació i se’n va anar a treballar a Barcelona, on va estar 20 anys. A l’any 1968 es va casar amb la Rosario i al 1971 van tornar a viure a Balsareny, on van muntar una fàbrica tèxtil de fil trenat als baixos de la casa on viuen.

Des de petit sempre ha tingut la mania de guardar-ho tot: retalls de diari, programes de la Festa Major, segells, bitllets, monedes... Però el que més l’ha apassionat han estat els còmics.

Amb el temps ha fet col·leccions de plats, ampolles, barrets de molts països del món, ràdios antigues, pins, programes de cine del Centre Instructiu i Recreatiu d’abans de la guerra civil espanyola..

Aquest mes de setembre ens ha portat una part de la seva col·lecció de còmics a la biblioteca per tal que els exposem. Té ganes que els nens d’avui dia i els no tan nens vegin el que els seus avis llegien quan eren petits.

Comenta que amb els tebeos es va iniciar a la lectura. Gràcies als tebeos ha llegit centenars de llibres durant tota la seva vida. Quan tenia 17 anys ja s’havia llegit gairebé totes les obres de Dumas (Los tres mosqueteros, El Conde de Montecristo, Veinte años después, etc.). Per això ho recomana a tots els nens i els joves. Sempre els diu que llegir és molt bo.

Li he demanat que ens expliqui alguna anècdota divertida relacionada amb el seu afany de col·leccionar i me n’explica una de molt bona:

«Jo tenia 9 anys. Eren els anys 40 i acabada la guerra podies anar a comprar el que volguessis i pagar amb un segell de correus nou, com si fossin diners. En aquella època feia qualsevol cosa per aconseguir un còmic, així que agafava algun segell que no estes molt brut d’alguna carta, el treia sense estripar-lo, esborrava una mica el mata segells i esperava que la filla de la llibreria anés a repartir els diaris. D’aquesta manera m’assegurava que em despatxés l’avi, que no s’hi veia gaire i li donava el segell per pagar-li el tebeo. Però un dia vaig trobar la cartera que em va agafar per banda i em va fúmer l’esbroncada més gran de la meva vida. Em va dir que si no anava amb diners, que no em tornaria a vendre cap còmic mai més... I em fa vergonya el que vaig fer i ho porto a la consciència encara ara que ja tinc 80 anys.»

Amb el temps ha anat comprant còmics antics sempre que ha tingut la oportunitat de fer-ho. Normalment els deixava als seus amics, però quan passaven per 8 mans ja estaven fets miques, així que els que volia col·leccionar els guardava de seguida, per què no s’espatllessin!.

Així va ser com el Quico va conservar aquells còmics de la seva infància i joventut en tan bon estat.

Per a nosaltres és un plaer donar a conèixer les inquietuds de la gent del poble i per això ens emociona exposar tot el que el ens feu arribar. Perquè els vostres tresors també són importants per la biblioteca.

TEBEOS ANYS 40

·                     Hogarth, Burne. Tarzan el hombre mono. Aventures. 1942
·                     Gago, Manuel. El pequeño luchador. Oest. 1942
·                     Gago, Manuel. El Guerrero del Antifaz. Capa i espasa. 1944
·                     Cassio, Carlo. Juan Centella. Policíaca. 1945
·                     Vañó, Eduard. Roberto Alcázar y pedrin. Policíaca. 1940
·                     Boixcar, G.S. El hijo del diablo de los mares. Aventures. 1949
·                     Boixcar, G.S. Hazañas bélicas. Bèl·lic. 1948
·                     Sánchez Boix, G. Flecha negra. Aventures. 1949
·                     Giralt. Emilio. Zarpa de león. Aventures. 1949
·                     Ortiz, Leopoldo. Bengala. Aventures. 1949
·                     Falk y Barry, Lee. El hombre enmascarado. Aventures. 1940
·                     Blanco, C. Mis chicas. Per a nenes. 1948
·                     Young, Lyman. Aventures. 1940
 
TEBEOS ANYS 50

·                     Giralt, Emilio. El Hijo del capitán coraje. Capa i espasa. 1959
·                     Ortiz, José. Pantera negra. Aventures. 1956
·                     Ortiz, José. Sigur, el Vikingo. Capa i espasa. 1958
·                     Ortiz, José. Balin. Aventures. 1955
·                     Gago, Manuel. El hijo de las galeras. Aventures. 1950
·                     Gago, Manuel. Purk, el hombre de piedra. Aventures. 1950
·                     Gago, Manuel. El espadachín enmascarado. Capa i espasa. 1952
·                     Gago, Manuel. El aguilucho. Capa i espasa. 1959
·                     Gago, Manuel. Piel de lobo. Aventures. 1959
·                     Bermejo, Luís. Aventuras del F.B.I. Policíaca. 1951
·                     Salvador, Martín. Mendoza Colt. Oest. 1955
·                     González, José. Yuki, el temerario. Oest. 1958
·                     Alvarez Buylla. Diego valor. Ciència ficció. 1957
·                     Garcia Iranzo, J. El cachorro. Aventures. 1951
·                     Bermejo y Tinoco. Apache. Oest. 1956
·                     Boixcar, G.S. Mundo futuro. Ciència ficció. 1955
·                     Martínez. El chacal. Aventures. 1959
·                     Salvador, Martín. Audaces legionarios. Aventures. 1958
 
TEBEOS ANYS 60

·                     Pardo, Ángel. El capitán Trueno. Capa i espasa. 1963
·                     Darnil, Francisco. El Jabato. Aventures. 1963
·                     Costa, Fernando. El Cosaco verde. Aventures. 1960
·                     Quesada, Miguel. Pequeño pantera negra. Aventures. 1960
·                     Serchio. El Ranchero. Aventures. 1961
·                     Remohi, Brocal. Katan. Capa i espasa. 1960
·                     López Blanco. Montana. Oest. 1960
·                     López Blanco. El Coloso. Aventures. 1960
·                     Avia-Boluda, S. Flecha roja. Oest. 1962
·                     Ortiz Moya, j. Roy Clark. Aventures. 1960
·                     Armando. Hacha y espada. Aventures. 1961
·                     Guerrero, A. Rayo de selva. Aventures. 1960
·                     Llin, Robert. El Patriota. Capa i espasa. 1960
 
Susi Rodríguez Melero, setembre 2011

Foto: Biblioteca Pere Casaldàliga - Susi Rodríguez


Setmana de la Joventut: gresca al carrer

SOCIETAT


Un any més, i amb aquest ja en són vuit, Balsareny va reviure com ja és habitual durant la primera setmana de setembre la Setmana de la Joventut.
















Força preocupats per la situació meteorològica en què ens vèiem immersos, amb previsió de pluja i mal temps, vàrem donar el tret de sortida a la vuitena edició d’aquesta festa, amb permís del cel per realitzar tots els actes.

Uns dies abans ja podíem intuir, en un cartell vistós i força divertit, el caire festiu i informal que pretén aquesta festa i és que no pot ser d’altra manera: la Setmana de la Joventut és gresca al carrer!


El cinema a la fresca, la penjada del porc, el sopar a la plaça, la nit d’humor, la Garri’n’kana, el concert i la baixada d’andròmines, com era d’esperar, van formar part de l’ampli programa d’actes d’aquesta Setmana de la Joventut. Amb la novetat que aquest any des de l’organització es va valorar positivament la idea de començar dos dies abans, incloent activitats per dimarts i dimecres.

La novetat d’enguany va ser el torneig de voleibol platja i bàsquet 3x3, que, amb gran participació d’equips i amb àmplia varietat d’edats, va allargar-se fins ben bé les onze del vespre, sorprenent els mateixos organitzadors. A més d’aquest acte, es va incloure dimecres al vespre un joc de nit que va superar de nou les expectatives de l’organització, acabant als vols de la una de la nit amb la prova final a al piscina municipal.

Des de l’organització valorem molt positivament la bona rebuda, així com l’elevada participació a les noves activitats, que tindrem en compte de cara a futures edicions.

Una altra novetat que també ha estat ben rebuda és la nova ubicació de la famosa Garri’n’kana, a tan sols uns metres de la seva antiga ubicació. Enguany un circuit molt més gran i amb un bon recull de proves va denotar a la cara d’algun participant que, a més de requerir certes habilitats, calia estar en bona forma per completar el circuit amb una bona marca.

Les noves activitats, al costat de les tradicionals, ajuden a fer que aquesta festa poc a poc vagi agafant una identitat pròpia, prenent com a figura el porc, fàcil de veure cada any més, a les samarretes dels participants.


Petits canvis, noves idees i detalls concrets fan que aquesta festa creixi any rere any, procurant sorprendre al públic amb noves activitats o les que ja són típiques breument variades, que acompanyat d’una bona rebuda i participació, són la clau de l’èxit.

El Consell de Joventut de Balsareny, pare d’aquesta festa, actualment està format per una vintena de joves de Balsareny de diverses edats, que mesos abans comencem a planificar un esbós de la festa, procurant anar any rere any una mica més enllà.

És realment gratificant veure que l’esforç del temps invertit, es converteix ara en una plaça plena de gent, un poble en moviment, en un joc de nit o bé una colla d’empastifats fent-se fotografies amb un pernil... Des del Consell de Joventut hem d’agrair la participació i la bona rebuda que han tingut tots els actes programats, ja que tal com hem esmentat anteriorment, són el que fa que aquesta festa gaudeixi d’una salut excel·lent.

No podíem passar per alt la feina desinteressada d’una quantitat tant gran de gent, que sense el seu suport no aniríem enlloc, i que cal agrair una vegada i una altra tot el seu esforç abocat en els nostres actes. A tots vosaltres, moltíssimes gràcies.


Així doncs, molt contents, sorpresos i amb empenta per seguir endavant, tanquem una altra edició d’aquesta festa que ens portarà de ben segur a treballar ben aviat  per seguir deixant, durant els propers anys, el llistó tant o més amunt com ho hem fet aquest!

Consell de Joventut de Balsareny, setembre 2011

Fotos: J. Peralta - E.Carreté

Reflexió sobre una cançó

SOCIETAT


Temps de vacances, temps de descans i reflexió      

Donant una voleiada per les xarxes socials, m’he ensopegat amb un bloc d’una coral, en què els seus integrants hi posen comentaris, prou interessants per cert, de les vivències en els assajos, en concerts, en celebracions, en sortides, etc. M’ha vingut la idea de fer un petit comentari sobre la nostra Coral i publicar-lo a la revista del nostre poble, el Sarment. El comentari va d’una cançó que plegats hem cantat sovint.

         Senyor sant Jordi,                                   
         patró,                                                     
         cavaller sense por,                                 
         guarda’ns sempre                                 
         del crim                                                 
         de la guerra civil.                               
         Allibera’ns dels nostres                        
         pecats                                                    
         d’avarícia i enveja,                                
         del drac                                                  
         de la ira i l’odi                                                                
         entre germans,
         de tot altre mal.
         Ajuda’ns a merèixer
         la pau
         i salva la parla de la gent
         catalana.
         Amén.

         Salvador Espriu


Una reflexió sobre una cançó que hem cantat,
tots plegats, moltes vegades

Al Monestir de Montserrat, al cambril de la "Moreneta" al seu darrere es troba una acollidora capella amb  una magnífica imatge del mític cavaller sant Jordi, obra d'en Vallmitjana, i a la nau central banda esquerra, amb lletra petita, signat per Salvador Espriu, un poema en forma de pregària, que, amb música del mestre Francesc Vila, la nostra coral ha cantat tantes vegades.

El poema assenyala tres defectes, que causen tant de mal a la humanitat.

El primer, la guerra. Espriu la qualifica de crim. Quanta gent innocent ha de patir els horrors de la guerra, perquè uns salvatges han deixat d'ésser persones per convertir-se en bèsties. Optar per la violència, en lloc del diàleg, és renunciar a la nostra dignitat humana. 

Espriu assenyala en segon lloc l'enveja i l’avarícia, amb el qualificatiu de pecats.  I és que la dèria acumulativa dels uns es transforma en la misèria dels altres.

En tercer lloc, Espriu demana que se'ns alliberi "del drac de la ira i l'odi entre germans".  Tan bonic que seria un món on regnés la concòrdia, i els conflictes es tractessin sempre amb un diàleg generós i just.  

Finalment, el nostre poeta expressa dos desitjos. Primer, que siguem mereixedors de la pau. I la veritat és que no la podem merèixer si no la portem dintre nostre, i si no som capaços d'ésser portadors de pau al nostre entorn. I en segon lloc, un altre desig: "Que se salvi la parla de la gent catalana". Potser la parla és allò que més ens identifica.  La nostra llengua catalana està al costat d'una altra llengua forta i poderosa. És important no baixar la guàrdia, i la manera d'estimar la nostra llengua pot ésser senzillament, parlant-la. 

Espriu acaba amb un "Amén", al qual el mestre Francesc Vila dóna un to que recorda l'entrada del "Cant de la Senyera".  

Reflexions que crec que molts de nosaltres compartim.

Moltes vegades m'he posat a pensar quina és la funció fonamental d'una coral. Jo crec que és cantar bé. Evidentment, una coral és un grup de gent que canta. Però la radiografia d'aquest grup humà és d'una gran varietat. Musicalment, uns pocs saben molt, uns altres saben menys, i la majoria sabem molt poc. Però la veritat és que, si no filem gaire prim, la CORAL SANT ESTEVE DE BALSARENY sona força bé.

Tenim un tàndem de direcció molt curiós. Dues persones molt diferents, però que es complementen de meravella. Un binomi, on un més un no fan dos, sinó molt més que dos. Com diu el poema de Mario Benedetti, "Tu i jo, units colze a colze, som molt més que dos".

Que hagueu passat un bon estiu i vacances.

Ramon Calveras, setembre 2011

Fotos: R. Calveras

Quin ambient es respira al pou de Balsareny?

TREBALL

Després de conèixer la noticia de l’aplicació del pla Phoenix amb el tancament del pou de Balsareny al 2014, els ànims dels treballadors de la plantilla del centre de Sallent i Vilafruns han anant qüestionant una sèrie de decisions que desmantellen el teixit productiu de Potasses del Llobregat.

No creiem en el tancament de la mina de Balsareny, així com el fet de desaprofitar els terrenys amb una situació immillorable a peu de la carretera C-16 a Sallent, per posar en funcionament  una planta de sal o bé derivats que doni sortida al potencial del subproducte acumulat en milions de tones al dipòsit salí del Cogulló.

La tan demanada via fèrria del corredor del Mediterrani a alts nivells i institucions com Foment del Treball, que permeti el transport de mercaderies fins a França i enllaci amb tot Europa, ha de passar inqüestionablement per Sallent.

No entenem ni els obrers, ni els empleats, ni tan sols els directius, que s’hagi apostat tan fortament per Súria, sense comptar el desequilibri  inversor als municipis de Balsareny i Sallent.

Esperem i desitgem que tots els ous no es posin a la mateixa cistella. És de més bon portar una cistella a cada mà amb un pes compartit; sinó, el cos treballa malament i pot ocasionar malalties.

Mentrestant l’aire que es respira al interior del pou de Balsareny és cada vegada més dens, carregat d’agents nocius, i les temperatures que s’han de suportar porten fins a l’extenuació els homes dels minadors, les persones de manteniment i el personal de brigada.

No volem que la seguretat i la higiene en el treball siguin les germanes pobres. Estem immersos en un programa de sistema OHSAS que és la bandera, conjuntament amb la política de Qualitat i Medi Ambient, de l’empresa IBERPOTASH SA del grup multinacional ICL FERTILIZERS. Aquestes politiques, aplicades a tots els àmbits, son prioritàries.
Per tant,  la direcció d’Iberpotash SA s’ha de comprometre a impulsar i fer complir allò que estableix aquesta política dels sistemes de Gestió Integrada de Qualitat, Medi Ambient i Seguretat.

Nosaltres, els treballadors, tal com diu el nostre conseller delegat José Antonio Martinez Álamo, hem de ser responsables amb el compliment estricte de la política present; i jo afegiria: “futura”.

Andreu Fernández i Aguado
Membre de Comitè de Seguretat i Higiene en el Treball
IBERPOTASH, SA Centre de Balsareny-Sallent    
Setembre 2011