Èric Medina, Satanàs dels Pastorets

ENTREVISTA
 

Èric Medina, des d’infant fins adult als Pastorets, amb un recorregut des del rei del cel fins a rei de l’infern
 
Acabem l’hivern i l’aire primaveral ens obre de bat a bat aquesta finestra que ens permet parlar amb l’Èric Medina Bruch. Com he dit altres vegades, fa goig poder conèixer una mica més la gent compromesa amb la cultura, l’esport i la política municipal de Balsareny.
 
L’Èric Medina va néixer a Balsareny el 12 de setembre de 2006. Actualment està cursant el 2n curs del Batxillerat Tecnològic, a l’Escola Diocesana de Navàs, per tal d’anar l’any vinent a la universitat. Pel que fa als esports, va estar jugant a l’equip de Balsareny d’handbol com a porter durant cinc anys. I durant el seu temps lliure prefereix veure sèries o pel·lícules abans que llegir. També ha viatjat amb els seus pares o companys de classe fins a països com França, Anglaterra, Itàlia, Portugal, Grècia i Turquia. La ciutat que més li ha agradat ha sigut Roma, per la seva riquesa històrica.
 
— Pregunta obligada: el primer cop que vas veure els Pastorets, hauries pensat mai que algun dia en formaries part com a actor?
 
— Realment, no soc conscient del moment en què vaig veure els meus primers Pastorets. Tota la vida han estat al meu costat. Acabat de néixer, ja hi vaig participar com a nen Jesús. I amb tres anys tornava a l'escenari per fer de pastor. Des d'aleshores he seguit actuant any rere any, fent els papers d’angelet, de fúria, d'àngel Gabriel, David, escolanet, Jepó i ara, finalment, de Satanàs.
 
— Com va anar la teva incorporació com actor?
 
— Tal com he dit, la decisió va ser dels meus pares. Quan vaig néixer, els van oferir la possibilitat que jo representés el nen Jesús. I en complir els tres anys, van decidir de tornar-m'hi a apuntar.
 
— Tens algun referent en el camp teatral?
 
— No tinc cap referent en concret. Però aquest any, per fer el paper de Satanàs, m'he inspirat en certs personatges de pel·lícula que fan d’antagonistes, com ara Davy Jones, de Pirates del Carib, o Ramsay Bolton, de Joc de Trons. Tot i això, qui més m'ha inspirat ha estat sobretot en Josep Maria Soler Camps, qui ha interpretat Satanàs els darrers anys. I en molts moments m'he emmirallat en ell a l'hora d'actuar. A més, també li he d’agrair el fet d’haver estat al meu costat animant-me quan ho he necessitat.
 
— Vas demanar tu de fer el paper de Satanàs, o te’l van proposar?
 
— Quan em van demanar quin paper volia representar, vaig dubtar. Ja que, per una banda, em venia de gust interpretar algun paper principal, com el de Rovelló, que em sembla molt divertit, i de fet encara tinc esperances de representar-lo en un futur. Però per l'altra, em semblava una gran responsabilitat, i dubtava de si en seria capaç. Per aquesta raó, inicialment vaig dir que faria el mateix paper de pastor que havia fet l'any passat. Però un dia, des de la direcció em van proposar de fer de Satanàs i vaig decidir acceptar la proposta i prendre-m’ho com un repte personal. Ara, vist amb perspectiva, m'alegro d'haver pres aquesta decisió i agraeixo que l'equip directiu confiés en mi per interpretar el paper.
 
— Com t’has sentit fent de dimoni?
 
— Actuar amb un paper principal comporta una gran responsabilitat i complexitat. Per aquesta raó, les hores prèvies a les actuacions em vaig sentir molt nerviós. Per sort, un cop a l'escenari, envoltat dels companys d'escena i amb l'emoció del moment, els nervis es van esfumar i vaig poder actuar amb fluïdesa. Malgrat que pugui no semblar-ho, és molt divertit interpretar aquest paper. S'han de representar una gran amalgama d'emocions i situacions, la qual cosa dona molt de joc.
 
— Costa de memoritzar el text sense tenir apunts?
 
— Aquest ha estat, per a mi, un dels grans reptes de la temporada. No és fàcil memoritzar un paper llarg. Per fer-ho vaig començar a preparar-me mesos abans, llegint el guió regularment i assistint a tots els assajos als quals estava convocat. Els primers assajos els havia de fer paper en mà, ja que sinó no podia recordar tots els diàlegs. Però a poc a poc, i gràcies a haver adquirit l'hàbit de repassar-lo regularment a casa, vaig ser capaç d'aprendre-me'l. I d'aquesta manera, quan repassava, vaig passar de llegir el guió a tapar els meus diàlegs i recitar-los mentalment abans de revelar-los. M'he adonat que, curiosament, els diàlegs més difícils d'aprendre han estat els més curts, i els llargs els més fàcils. Això es deu al fet que un cop començo a recitar les primeres paraules, la resta surten soles, com una cadena. Però en els diàlegs curts, com que de seguida es tallen, no puc aprofitar aquest fenomen. A més, s’hi afegeix la dificultat de recordar en quin moment havia de començar-los a recitar, ja que és fàcil equivocar-se i dir la frase abans d'hora o massa tard. Per aquesta raó l'escena que més dificultats m'ha comportat és la de les Calderes, que és plena d'aquests petits diàlegs i transcorre a gran velocitat.
 
— M’ha sorprès molt el teu potencial de veu: felicitats. Has pensat mai a dedicar-te al teatre?
 
— Moltes gràcies. No tinc pensat dedicar-me professionalment al teatre, ja que les meves aspiracions s’encaminen més cap a l'àmbit tecnològic. Tot i que sí que confio seguir molts anys més als Pastorets de Balsareny, emocionant el públic i fent-los passar una bona estona.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Arxiu Èric Medina

Tempo: ‘Sopa de pedres’

  

El diumenge 3 de març, el Cicle d’espectacles familiars Tempo ens oferí  a la sala Sindicat l’obra Sopa de pedres, de la companyia Engruna Teatre. 

 
Sopa de pedres és un conte de tradició oral que s’explica en una bona pila de països: França, Portugal, Noruega, Anglaterra, els Estats Units, Alemanya, Hongria, Catalunya... A tot arreu, el relat té una mateixa estructura; algú arriba afamat i cansat a un nou indret, on la gent li gira l’esquena; però, amb molt d’enginy, aconseguirà crear una fantàstica sopa de pedres gràcies a les aportacions de tothom. Aquella sopa representa un símbol de solidaritat i sacsejarà les consciències dels vilatans que giraven l’esquena a la persona forastera. 

 
A casa nostra, aquest conte ens va arribar de la mà de l’animador i narrador Xesco Boix, qui el va popularitzar després d’haver-lo escoltat als Estats Units en boca de Pete Seeger. 

 
La Companyia Engruna Teatre ens en mostra una versió contemporània: la història de l’Alma, una nena que ha de fugir del seu país perquè veu com al cel, en comptes de volar-hi estels, un dia hi arriben avions de guerra. Després d’un llarg viatge, arriba a un indret desconegut, on aparentment tothom té de tot, però ningú no vol compartir res amb ella. Amb enginy i intel·ligència fa una sopa de pedres que transforma l’individualisme de tot el poble en una feina en equip, i així dona una lliçó de vida a tots aquells que inicialment li havien tancat la porta.
 

És una bona manera d’explicar als infants el drama de les persones refugiades i dels menors no acompanyats. L’obra és realista i dura, una proposta que ens presenta una realitat sense matisos, en què dues actrius i una titella seran les encarregades d’explicar-nos-la d’una forma molt ben treballada, cosa que fa que el públic empatitzi amb la protagonista.
 
Jordi Vilanova
Fotos: Engruna Teatre 

Resurrecció és el nom de l’esperança

LA VEU DEL CAMPANAR

Piero della Francesca, ‘Resurrecció de Crist’, fresc al tremp (1463), Museo Civico di Sansepolcro, Arezzo, Itàlia (Wikimedia Commons)

En el cas de Jesús de Natzaret, ressuscitar vol dir començar un segon cicle vital caracteritzat per la immortalitat, per una vida que no s’acaba ni decau. Per tant, no es tracta d’un retorn a la vida sinó de l’entrada a una vida diversa, una vida que és humana i divina alhora, que no se separa d’aquest món però que, abans que res, pertany a la dimensió transcendent. Per això, els textos de l’Evangeli expliquen que Jesús, un cop ha ressuscitat, es fa present puntualment enmig dels deixebles.
 
La mort és la gran pregunta. Morir és sempre una agressió a la humanitat de qui se’n va. Existim per viure, no per fondre’ns. Mentre vivim tenim una cura atenta de nosaltres mateixos, i quan no és així vol dir que hem perdut les ganes de viure. “La vida és bella” diu amb raó el títol de la pel·lícula, però pot no ser-ho, sobretot quan la malaltia o les circumstàncies la fan difícil, o bé la mort la destrueix. Per això té importància que un grup de seguidors d’un jueu del segle I, nascut a Betlem i crucificat a Jerusalem, diguin que ha mort i que ara viu per sempre. En el cas d’aquest jueu, que es considera Fill de Déu, la resposta al mal (la violència i la injustícia, la soledat i el dolor) no és la mort, sinó la vida. O, si es vol, una mort que culmina, de manera sorprenent amb la vida.
 
En Jesús, la mirada vers el futur es tenyeix de llum, perquè no queda reduïda a unes previsions incertes —no es tracta de cap reencarnació—, sinó que assumeix un color ple de força: el blanc esclatant d’una vida nova. Gràcies a aquesta perspectiva podem parlar d’esperança, i no tan sols d’expectatives.
 
Armand Puig Tàrrech
 
Agenda religiosa. Abril 2024

Dijous, 25, Sant Marc: Eucaristia concelebrada a les 11 h. presidida per l’exabat de Montserrat, Dom Josep M. Soler i Canals, acompanyat dels capellans de la zona del Llobregat.
 
Dissabte, 27: Mare de Déu de Montserrat: Eucaristia a les 11 h. amb la participació dels residents del Casal Verge de Montserrat.
 
Mn. Antoni Bonet i Trilla

'Les dones de Balsareny som visibles'

 

'Les dones de Balsareny som visibles'. Actes entorn del dia de la dona
 
Enguany, el programa d'actes del Dia Internacional de les Dones de Balsareny va omplir una setmana d’activitats. 

 
L’Ajuntament, a través d’un grup de difusió per WhatsApp, va convocar una reunió per organitzar diversos actes per celebrar el Dia Internacional de la Dona. Un grup de 50 dones van assistir a la reunió, on van fer una pluja d’idees i les van ordenar per àmbits diferents: l’esportiu, el cultural, el reivindicatiu, i activitats diverses de caràcter ludicofestives i de cura de la dona. En una segona convocatòria, les persones assistents es van organitzar en grups, van nomenar una portaveu i van començar a concretar les activitats que creien que es podien realitzar. I en una tercera reunió, les portaveus o referents van enllestir tot el programa d’actes.
 
El dissabte 2 de març es van començar els actes a dos quarts de set de la tarda a la sala petita del Sindicat. Una seixantena de persones van assistir a una taula rodona en la qual van participar-hi Isabel Soler (metgessa pediatre), Ana Pérez (bibliotecària), Laura Plana (pagesa), Martina Junyent (estudiant de periodisme) i Núria Gómez (filòloga i actriu), que va conduir l’acte en substitució de Mar Poyato (periodista), que va excusar la seva presència per malaltia. 

Taula rodona

 
La majoria van coincidir que els seus àmbits de treball estan força feminitzats i que no han rebut mai cap tipus d’abús de poder o d’alguna altra mena. Tot i així, sí que van comentar que, per exemple, en el camp mèdic, en hospitals, els càrrecs de departaments, gerència o fins i tot cirurgians els solen exercir homes. En el camp de les presons, en ocasions també hi ha poca confiança en l’exercici de tasques per part de dones; era el cas de la bibliotecària, quan va treballar a Lledoners. A les universitats també es dona, i dins del periodisme, en concret, en temes d’esports, sembla que els nois encara hi tendeixen més que les noies, tot i que a les ràdios i televisions ja hi tenim una bona representació de periodistes femenines. En el camp de la pagesia, les dones sempre havien tingut més cura del bestiar, l’horta i la casa i, a poc a poc, van assumint altres tasques; però encara és molt habitual sentir-se a dir “Ja podràs, amb aquest sac? Vols dir que el tractor...?”.
 
En el debat es va exposar que les noies joves, en ambients d’oci —discoteques, bars...—, encara se senten observades, sobretot per com vesteixen. En algunes activitats laborals encara es té massa en compte la dona com a objecte: hostesses de congressos i cambreres de bars, especialment en horari nocturn. 

Ioga

 
El dimecres 6 de març a les sis de la tarda a la sala petita del Sindicat, es va fer una activitat de ioga amb el lema: “Dona, enforteix la teva autoconfiança, voluntat i valentia”. Se’n van fer dues sessions, que va conduir Mònica Gonzàlez, del gimnàs O2. A la primera sessió es va practicar el Hatta Ioga, una disciplina tradicional que busca la unió entre el cos i la ment i combina l’esforç físic i al meditació. A la segona es va realitzar el Pranayama, un conjunt de tècniques per entrenar bé la respiració i el Ioga Nidra, que és una pràctica de relaxació i meditació que permet mantenir la ment descansada i conèixer-se més un mateix a través de la interiorització dels sentits, la visualització i l’evocació d’experiències internes. 

Sandra Rossi

 
El dijous 7 de març a dos quarts de vuit del vespre, a la sala petita del Sindicat, la narradora Sandra Rossi va captivar el públic amb el monòleg “Mujeres de incierta edad”. Un espectacle encertadíssim per a un públic divers i bàsicament femení dintre de les activitats de la Setmana de la Dona. L’obra tracta dels canvis que experimentem amb el nostre cos des de la preadolescència, amb l’aparició de la primera menstruació, els moments més emocionants de l’embaràs i el part dels nostres fills i filles, fins a la menopausa. La Sandra va narrar tot aquest ventall d’experiències amb un llenguatge oral ric, precís i literari, amb una expressió corporal molt fluida i acurada. Els seus gestos, expressions i mirades van aconseguir transmetre una narració rigorosa, plena d’emocions, amb molt contingut, i alhora molt divertida. L’obra va comunicar les emocions més indescriptibles i màgiques que percebem les dones en el nostre cos, però sense deixar de banda els malestars i les pèrdues que impliquen els canvis que sofrim. “Mujeres de incierta edad” és un espectacle on hi regna l’humor i posa color als desgavells femenins més traumàtics. Unes 80 persones van gaudir d’aquest espectacle. La Sandra ens va explicar que a partir dels 50 anys va notar que es convertia en “una dona d’una certa edat”. Des de la infantesa i, tal com feia el seu pare, “pareix” un conte de qualsevol cosa. Uns contes que, tal com diu ella mateixa, “m’acaronen, em graten i em toquen l’ànima... Explico contes perquè estic convençuda que alimenten somnis”. Ella també va tocar l’ànima a tot el públic que hi havia a la sala. 

Acte a la plaça

 
El divendres 8 de març a les 10 del matí, l’alumnat i el professorat de l’Institut Escola Guillem de Balsareny van fer un acte a la plaça de l’Ajuntament. Cada nen i nena anava amb el seu padrí o padrina. Alguns alumnes portaven pancartes on es llegia: “Les dones van fer justícia per a l’escola catalana”, “Toca aguantar. Després de nosaltres en vindran d’altres”, “Qui projecta i res no fa, si res no era, res serà”, “Per ser dona no deixis que et facin fora”. I van llegir un manifest on recordaven la lluita de les dones per obtenir els mateixos drets i oportunitats que els homes, especialment en el món del treball —índex de participació activa, sous, càrrecs, etc.— 

Acte a la plaça

Van reivindicar l’ús d’un llenguatge respectuós i no discriminatori, no sexista i lliure d’estereotips i comentaris ofensius. Ens van fer saber que des de l’escola havien treballat diverses dones referents en la història per conèixer la seva tasca. I per acabar, van convidar a tothom a afegir el seu granet de sorra en la lluita per la igualtat en drets i deures de les dones, començant per les famílies, l’escola i el nostre poble. 

Manifest

 
El mateix divendres a les set de la tarda a la plaça de la Mel, es va llegir el manifest que va elaborar un grup de dones de Balsareny i es va fer una crema de símbols masclistes que podien ser senyals d’opressió per a una dona. La performance era un homenatge a aquelles dones que van morir cremades i a tantes altres que han perdut la salut i la vida sota unes pràctiques patriarcals i abusives. El manifest recordava l’origen de les protestes, les vagues i les reivindicacions pel reconeixement del dret a vot, l’explotació de la dona en l’àmbit laboral, el divorci, l’avortament, etc. 

Crema de símbols masclistes

També denunciava el perllongament de l’explotació i les estratègies agressives de màrqueting que, avui dia, inciten a consumir productes estètics, vestimenta i “millores” del cos. Així mateix, proposava que a Balsareny s’incloguessin en el nomenclàtor noms de dones del poble o de la comarca que hagin tingut una transcendència social. 

Frikibingo

 
Tot seguit, a la sala Sindicat, hi va haver un berenar/sopar de dones amb el xou musical Frikibingo Sallent, que segueix les normes d’un bingo tradicional, però amb la particularitat que en comptes de cantar números, un DJ reprodueix els primers sons d’una cançó i el públic ha d’endevinar el cantant o grup musical autor de la peça. A més a més del DJ, dos components més del grup es van encarregar d’animar i fer ballar moltes de les 130 dones que hi van participar. Als primers jugadors en fer “línia” i la “plena” se’ls va obsequiar amb vals de compra del comerç local. Les edats de les dones eren ben diverses, però totes van participar-hi amb entusiasme. 

Tertúlia literària

 

El dijous 14 de març, a les 7 de la tarda a la Biblioteca Pere Casaldàliga, per acabar els actes, hi va haver una tertúlia literària a partir de la lectura de la novel·la Color de llet, de Nell Leyshon. La història d’una família pagesa situada a l’Anglaterra rural del s. XIX; una narració costumista i molt colpidora que posa de manifest el caràcter de cada membre –els pares, l’avi i les quatre filles– enfront de la pobresa, del treball diari exigent del camp i d’una societat patriarcal on l’home era el pal de paller de qualsevol casa. L’home era la força, l’autoritat i el seny, tant a la pagesia com en els altres ambients socials. La protagonista principal, la Mary, és el personatge més intens de la trama que aprèn a llegir i escriure perquè es va prometre, tal com diu ella “que escriuria la veritat i tot el que em va passar”. Una vida de sacrifici, esforç, submissió, xantatges i abusos tant a casa seva com a la vicaria on va a servir. 

Tertúlia literària

Al llibre no hi falten expressions com “no tinc cap més remei”, “no hi ha cap més opció”..., però alhora és una persona plena de força i energia que sap estimar, que no es viu com a especial tot i que va néixer amb la cama esguerrada. És observadora, rebel i justa; i tremendament honesta. De la senzillesa en fa n valor i la seva presència il·lumina els espais més foscos. Amant de la natura que descriu amb una poesia exquisida. El xantatge de la seva vida arriba fins al final del llibre però la seva enteresa també.
 
A l’acte hi van assistir una vintena de persones. Ana Pérez i Núria Gómez van conduir la tertúlia. Van destacar aspectes i simbolismes importants del llibre, perquè, tot i que està escrit en un estil molt directe, és ple capes molt fines que teixeixen emocions, subtileses i problemàtiques presents en les vides familiars d’aquella època i l’actual.
 
Han estat uns dies dedicats a reivindicar i gaudir del fet de ser DONA. Socialment s’han fet millores, però encara queda molta feina per fer. Continuarem.
 
Grup de Dones de Balsareny 2024
Fotos: Grup de Dones / Fina Canals / Laura Casaldàliga / Irene Lupión / Jordi Vilanova/ Ana Pérez / Alfred Selgas 

Ioga

Ioga

Manifest

Frikibingo

Acte a la plaça

Acte a la plaça

Acte a la plaça

Tertúlia literària

Tertúlia literària

Club de lectura: el conflicte Palestina-Israel a través de la novel·la ‘Apeirògon’

El dia 29 de febrer, el club de lectura de la Biblioteca Pere Casaldàliga va organitzar una tertúlia de literatura-pacifista sobre el llibre Apeirògon, de Colum McCann, dirigida per Jordi Armadans, dins del programa Biblioteques sense Fronteres, amb una notable presència de lectors i participants.
 
La bibliotecària, Ana Pérez Hidalgo, va explicar que el programa Biblioteques Sense Fronteres està compromès amb un món més just i que  és una iniciativa del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya. L’objectiu és apropar al públic de les biblioteques públiques de Catalunya el coneixement i la comprensió davant de les situacions de vulneració de drets humans i facilitar els recursos per a l’acció, contribuint a la construcció d’una ciutadania global transformadora.
 
L’Ana va presentar  Jordi Armadans,  politòleg, periodista i ex director de FundiPau (Fundació per la Pau). Analista en temes de seguretat i conflictes, sempre ha estat vinculat a moviments socials en defensa de la pau, els drets humans i l’ètica social. Ha participat, com a representant de la societat civil, en processos diplomàtics de desarmament i control d’armes a les Nacions Unides.

Jordi Armadans ens va fer un petit resum del llibre Apeirògon, que ens ajuda a desxifrar el conflicte entre Palestina i Israel. Els protagonistes  de la novel.la són en Rami i en Bassam. Tots dos, fa molts anys, van emprar o comprendre la violència per defensar les seves idees. Tots dos, més endavant, van apostar per la pau. Tots dos van perdre una filla a causa del conflicte. I, malgrat tot, en lloc de caure en l’espiral de l’odi i la venjança, tots dos van continuar eixamplant la seva amistat i aprofundint en el rebuig a tota violència, en la defensa dels drets humans per a tothom, en la fi de l’ocupació i en un futur de justícia i llibertat per a palestins i israelians. Colum McCann  es va inspirar en aquesta història, punyent i ben real, dels dos personatges.
 
Un apeirògon és, segons la geometria euclidiana, un polígon de costats infinits. Aquesta figura serveix de metàfora a l’escriptor a través de mil i una vinyetes curtes.

 
Després hi va haver intervencions dels assistents explicant el seu punt de vista sobre la novel.la. Hi ha una potent documentació  que  ens mostra  la relació d’aquesta terra amb diferents personatges històrics: Freud, Einstein... Cal destacar com la natura serveix a l’autor per explicar les activitats de la guerra; compara la trajectòria dels ocells amb la que fan els drons, però aquests llencen míssils. També explica com els israelians promulguen lleis que dificulten la vida als palestins.
 
Jordi Armadans ens va mostrar aquest conflicte a través dels moviments socials en defensa de la pau i ens va donar algunes pautes de reflexió: 

 
- L’atac del 7 d’octubre que va fer Hamas no ha millorat en absolut la vida dels palestins.  La resposta brutal que està fent Israel sobre Gaza no assegurarà l’estabilitat  i el futur en pau d’Israel. L’odi sobre Israel a Gaza és ara superior que fa uns mesos . Estan fem unes dinàmiques que no interessa  objectivament a cap dels dos.
 
- És un nivell d’irracionalitat que a més de produir barbàrie genera problemes seriosos als dos actors que la fan.
 
- En el moment actual del conflicte es troba a faltar una mirada humanitzada  sobre les persones. Ara van apareixent víctimes de l’atac de Hamas , gent que ha perdut algun familiar, que estan fent un discurs de pau. També hi ha víctimes a Cisjordània i a Gaza que han perdut moltíssimes coses i estan fent també un discurs de pau sobre els drets humans.

- És lamentable la deshumanització amb què acabem mirant sobre els conflictes. Hem de tenir en compte que preservar la vida de les persones hauria de ser cabdal i important. Els organismes internacionals s’hi haurien de comprometre i la ciutadania ho hauríem de reclamar.
 
- L’espiral d’odi i violència que es produeix en qualsevol conflicte no porta enlloc: el que s’ha de fer és intentat arribar a un futur compartit, comprendre’ns i evitat noves pèrdues.
 
- És possible un món sense guerres si impulsem polítiques serioses que promoguin la pau i els drets humans, i sobretot les defensem. Si, al contrari, fem polítiques que generen condicions d’injustícia i violència, ens n’allunyem.

 
Ens resta donar les gràcies a Jordi  Armadans per recomanar aquesta novel.la, que ens ha servit per fer-nos una idea de la crua realitat d’aquella terra i ens ha acostat a la  visió del conflicte des de la pau. Ara valorem encara més les persones que treballen per la pau. Acostumats com estem a veure els conflictes a través de la crueltat de les imatges que ens ofereixen els mitjans de comunicació, agraïm al Jordi ens hagi mostrat el conflictes a través de la pau. Moltes gràcies.
 
Dèlia Ortega
Fotos: Ana Pérez