‘El Sobrino del Diablo’ al Casino

«El Drac, una criatura incompresa utilitzada per un tirà.
       »En un poble de llegenda, camperols i artesans passaven gana i penúria, i els pocs diners que tenien, al rei havien de pagar. Ell a canvi deia que els protegia de les urpes i el foc del Drac. Cada dia afirmava que un vilatà calia lliurar, perquè el rèptil se'l cruspís i deixés de molestar. (Cosa que en termes demogràfics és una barbaritat: quanta gent hi podia viure al segle XII a Montblanc? Amb un vilatà cada dia, possiblement en un mes quedaria buida tota la conca de Barberà).
       »El que el poble no sabia del Drac, és que era vegetarià; que cultivava roses, i els camperols els tenia amagats. El “monstre” ens va sortir republicà, i va exigir la princesa, com un “àpat” especial.
       »És llavors que el rei crida un mercenari, Sant Jordi, que arriba al poble un bon dia, damunt d'un bonic cavall. Però amb cent vint quilos de ferralla damunt del pobre animal (i no hi havia ecologistes per poder-ho denunciar).
       »Sant Jordi promet al rei que matarà el Drac, però primer negocia que amb la princesa es vol casar, i vol un munt de diners i de terres per poder continuar explotant els vilatans; però ara, ja... com a heroi nacional.
       »Quan arribi a la cova, una sorpresa trobarà: la princesa és viva i amb el Drac es vol quedar, perquè és una bèstia sàvia i de gran sensibilitat; que es banyava al riu cada dia, no pas com el nostre soldat (perquè la higiene personal dels soldats a l'edat mitjana estava força malament).
       »Ja sabeu com acaba la història del pobre Drac... Mort de llança per Sant Jordi (que potser no era tan sant). Però la història és història, perquè algú així l'ha explicat. Veureu com, en aquesta, no sempre s'ha dit la veritat...
       »Sant Jordi va marxar i es va retirar en un convent; la princesa es va quedar amb el Drac, amb qui va muntar una comuna, junt amb els camperols. I van viure sense rei. I van viure tots contents!
       »Aquesta és la història del Drac i Sant Jordi, i no al revés.»

Amb aquesta faula feminista, ecologista i antiautoritària, “El Sobrino del Diablo”, va començar el seu fantàstic concert la tarda del passat dia 24 d'abril al pati del Casino.

Els amics del Centre Instructiu i Recreatiu, participant dels actes que organitzen les entitats del poble per la Festa Major, ens van oferir aquest concert, on hi va haver una molt bona connexió entre l'artista i el públic.

Va ser un concert estàtic, on tothom estava assegut a la seva cadira, mantenint un rigorós respecte a les recomanacions sanitàries a causa de la pandèmia. Però no pas amb els sentits estàtics, ja que els assistents van cantar, aplaudir, riure... i també reflexionar, escoltant el missatge, sempre irònic i reivindicatiu, de les cançons d’El Sobrino del Diablo, entre les quals en vam poder escoltar algunes com: Acepciones del verbo poner, Fairy Tale, Quimi Portet, Hacerse feminista para ligar, Jipis Yonquis y Zombies, Últimamente follo menos que los Roper o Crawling back to you.

 

Juan Gómez, “El Sobrino del Diablo”, és un exprofessor de literatura que va canviar les aules pels escenaris l'any 1999 i des de llavors duu realitzant un munt de concerts per tota Espanya, especialment a Catalunya, Aragó i Madrid. Col·laborador de ràdio i televisió, escriptor, guanyador de concursos musicals, com “Horta-Guinardó” de Barcelona o el “Sol” de Saragossa, ara és a punt de treure dos treballs musicals més per afegir a la seva trajectòria, el tretzè i catorzè, tots dos alhora per trencar supersticions. Balsareny ha tingut el privilegi d'escoltar en primícia algun del seus nous temes.

Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible! Enhorabona i per molts anys!

 
Text i fotos: Jordi Vilanova
 

Tempo: ‘El Patufet i els seus pares’

Ens retrobem, el 26 d'abril, amb un nou espectacle del Tempo. En aquesta ocasió, un gran clàssic dels contes infantils: en Patufet. Ens ve de la mà de la companyia Teatre Nu, que ens el presenta com El Patufet i els seus pares, amb música i composicions de Pep López.
 
Es tracta d’un espectacle amb cançó i rodolins que ens expliquen la clàssica història, adaptada a temps actuals. Ens mostra una parella de quasi quaranta anys, amb el desig i certa pressa per ser pares. Després de mesos intentant ser-ho, arriba el gran dia, la sorpresa que els ve de camí un fill diminut, segons els indica la ginecòloga.
 
Primerencs i sobreprotectors, accepten el repte que la vida els ha posat al davant. Fer “créixer”, si més no d'edat, el seu fill, en Patufet. Amb l'ajuda d'unes ulleres especials, poden veure el seu fill una mica millor, i així no trepitjar-lo. En Patufet, com el conte clàssic ens explica,  supera tots els complexos possibles. És una història de superació, on la voluntat del menut venç tots els obstacles i res no l’atura. El perill no l’espanta: quan es troba dins la panxa del bou no es queixa, només ajuda els pares perquè el trobin, cridant: «Soc a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou!» Això sí, en aquesta versió, és la mare qui va a treballar al camp, i el pare és qui es queda a casa cuinant el dinar.
 
L’origen del conte d’en Patufet no és gaire clar. La història ja s’explicava al segle XVI. Alguns diuen que prové d'un conte de fades alemany; però en canvi la versió anglesa situa la història en el fantàstic món llegendari del Rei Artús. La popularitat del personatge al nostre país és tan gran que l'any 1904, Aureli Capmany va iniciar la publicació d'una revista per als infants que es digué «En Patufet: més endavant va ser dirigida per Josep Maria Folch i Torres. L'any 1921, l'editor barceloní Joan Bruguera començà a editar una altra revista, en castellà, que anomenà «Pulgarcito».
A Catalunya, en Patufet ha viscut moltes aventures, que ens han estat narrades en la seva majoria per Ramon Folch i Camarasa en forma de contes. La cançó d’en Patufet («Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret...» és obra del compositor català Josep Casas Augé, que la va popularitzar en les gravacions de contes infantils de la dècada dels 50 del segle passat. Ara, gràcies al Tempo, hem pogut remuntar en el temps i recordar aquest clàssic, que el talent de la companyia Teatre Nu ens ha fet reviure en temps actuals.
 
Ens tornem a trobar en la propera edició del Tempo!
 
Text i foto: Jordi Vilanova  

Balsareny comença a normalitzar la Festa Major

  
L’any 2020 l’abril ens va enxampar en ple confinament i vam haver de celebrar Sant Jordi tan sols des dels balcons guarnits, i la Festa Major amb projeccions per les xarxes socials de concerts, teatre, danses i balls tradicionals enregistrats expressament o bé recuperats d’altres anys. Aquest 2021 la situació ha millorat una mica, i ja hi comença a haver força gent vaccinada, però les restriccions del Procicat encara afectaven bona part de les activitats públiques, i es recomanava molta prudència d’acord amb la normativa vigent en cada moment.
 
Potser per això hem tingut enguany una Festa Major que no s’ha anomenat així. El programa oficial d’actes es referia tan sols a la celebració de “Sant Marc ‘21” i s’hi deia que, en espera de canvis en les normatives, no era “segur que es pugui celebrar la Festa Major”.  Tot i això, la programació oficial i altres activitats promogudes per les entitats locals han permès fer una Festa amb prou actes, tendint encara tímidament, però de forma decidida, a una normalització que tothom desitja. Això sí, amb moltes actuacions a l’aire lliure i seguint estrictament les disposicions sanitàries que ja tothom ha anat assimilant.
 
Així, el programa oficial incloïa, entre altres, el dia 23 d’abril uns contes de Sant Jordi a càrrec de Mònica Torra a la plaça Onze de Setembre; un muntatge de Llegendes de Bèsties Valentes a la zona esportiva de Cal Nosa; un concert de Suu al camp de futbol; un repic de campanes a càrrec dels campaners locals a la plaça Roc Garcia; i, a la sala Sindicat, la projecció de la pel·lícula infantil Ambauka i el fantasma Bububí, i al vespre el “pregó de Festa”, aquest any a càrrec dels gegantons Joan i Mariona de la colla Els K+Sonen, que celebraven els deu anys. El dia 24, dissabte, hi va haver una experiència de Realitat Virtual al local de la plaça de la Mel; la inauguració i jornada de portes obertes de les pistes de pàdel; una Festa del Circ amb tallers de globoflèxia  a la plaça de la Mel; un concert a càrrec de l’Orquestra Venus a la plaça Roc Garcia; una nova projecció de la pel·lícula infantil del dia anterior; dintre del cicle de música Sona B, un concert de música urbana a càrrec del DJ Òscar Nadal a la plaça Roc Garcia; un recital del grup manresà de pop-folk Ariet a la zona esportiva de Cal Nosa; un concert d’Antonio el Remendao a la plaça de la Mel; i la projecció del film Terra de telers a la sala Sindicat. El diumenge 25 d’abril, diada de sant Marc, el tradicional bonjorn al veïnat s’ha fet per megafonia amb músiques dels Bastoners de Balsareny; Helena Mallorca i Juan Rivas van lliurar els premis del concurs literari de Sant Marc a la plaça Onze de Setembre; després d’un nou repic de campanes, a l’església parroquial hi va haver la missa de Sant Marc amb la benedicció del tradicional panet, que després, en una bona iniciativa de la pagesia de Balsareny i voluntaris, va ser distribuït per les cases del poble; i a les deu del matí i a les dotze del migdia es van poder ballar les danses tradicionals a la plaça Roc Garcia, amb la cobla Principal de Terrassa i l’actuació dels Bastoners de Balsareny, els Bastoners dels alumnes de 6è i el Ball de Faixa dels alumnes de 5è de l’Escola Guillem, els Dansaires dels Pastorets de Balsareny i les dues colles geganteres, Els K+Sonen amb els gegants Blanca i Bernat i els gegantons Joan i Mariona, i els Geganters i Grallers de Balsareny amb el Marc i la Maria. La cobla va  interpretar tres sardanes, entre les quals La Santa Espina i, és clar, Records balsarenyencs, de Josep M. Albertí. A la plaça de la Mel hi va haver un concert infantil amb Ambauka, i un espectacle d’humor, La vida és Rocanrol, amb “el Sevilla”. El dia 26 hi va haver una matinal amb activitats per als menuts davant del poliesportiu; al Sindicat, una obra de teatre infantil: El Patufet i els seus pares; i a la nit, al camp de futbol, un espectacular castell de focs que es podia veure des de diferents llocs del poble. I per als dies successius, s’anunciava una exposició de gegantons de 25 colles geganteres de Catalunya a la sala Sindicat del 27 al 30 d’abril, amb un espectacle de gegantons per al dia 2 de maig a la plaça de la Mel.
 
La Festa Major va comptar també amb un acte a la plaça de la Mel, a càrrec dels alumnes de l’Escola Guillem de Balsareny en homenatge a Pere Casaldàliga, amb dibuixos, les vinyetes de l’auca amb text de Joan Vilamala —que ara es pot veure a la Biblioteca— i un recital de poemes; amb la parada solidària de llibres organitzada per la Comissió Pere Casaldàliga i amb el concert d’El Sobrino del Diablo, al Casino, activitats de les quals ens fem ressò en altres articles d’aquest butlletí. Entre tots, s’ha intentat fer una Festa que, si bé no es podia considerar encara “normal”, posava de manifest la voluntat d’un poble de superar els estralls de la pandèmia. Després d’un any en blanc, poder tornar a sentir les músiques dels Bastoners, del Ball de la Faixa i dels nostres Gegants, i veure’ls novament ballant en públic, ens va fer recobrar un bri d’esperança. Felicitats als organitzadors i gràcies a tothom qui hi ha col·laborat per fer-ho possible.
 
Sarment
Fotos: A. Selgas / J. Vilanova