Crònica de la Caminada 2014
El
diumenge 9 de març va tenir lloc a Balsareny la vint-i-vuitena edició de la
Caminada Popular. Ens acostem ja a la trentena de caminades. El temps enguany
va ser esplèndid, ja que va coincidir amb l’estada d’un potent anticicló durant
força dies. Això va fer que la participació
fos alta, idèntica a la de l’any passat: 425 persones. Com sempre, aquesta
activitat fou organitzada pel Centre Excursionista de Balsareny, amb la
col·laboració de l’Ajuntament de Balsareny i la Diputació de Barcelona i amb el
suport de diverses empreses i comerços. Les inscripcions van començar a fer-se
ben aviat, abans de les 7:30 del matí, al preu de 8 euros, llevat dels socis
del C.E.B., que van pagar només 6 euros. I mentre la gent s’anava posant a
punt, pocs minuts abans de les 8 es donava el tret de sortida.
La
desfilada inicial pel Repeu va ser potent, amb una gran aglomeració. A poc a
poc s’hi anava afegint gent, fins passats dos quarts de nou, quan es donava per
tancada la inscripció i sortien també els del “cotxe escombra”. Des del Repeu
es va accedir al Pont de la Via i es va seguir l’antiga via del tren uns 700
metres, fins a trobar un trencant a l’esquerra que portava a la falda del
Castell. Aquí s’agafava un corriol molt dret, però que tal com es pujava ens
donava la satisfacció de veure bones vistes de tot l’entorn, fins arribar al
Castell, pel costat de l’església romànica.
Ens
trobàvem aproximadament al quilòmetre 1,300. Al peu del Castell hi havia un
primer control i avituallament, amb coca i moscatell.
Després
el recorregut seguia per la baixada que ens ofereix el camí principal del
Castell, fent ziga-zagues, fins a la capelleta de Sant Antoni. Allà es
travessava la carretera asfaltada i, a l’altre costat, es continuava per un
corriolet que, fent pujada, entrava dins del bosc. Al cap d’uns dos-cents
metres, s’agafava un desviament a l’esquerra, que anava baixant fins a topar
amb l’autovia. Se salvava aquesta passant per sota, per un tub rodó que serveix
de desguàs i que té tanta llargada com els 8 carrils que té l’autovia en aquell
punt (entre carrils centrals, accessos i via de servei). Va ser tot divertit,
sobretot perquè els més alts s’havien d’ajupir un poc, ja que el tub només feia
més o menys uns 1,80 metres d’alçària.
Un
cop els caminants eren a l’altra banda de l’autovia, havien de prendre un camí
força ample i molt pla, que va seguint paral·lelament la riera del Mujal durant
més d’un quilòmetre fins arribar a un cobert, just després de travessar la
riera. A partir d’aquest moment el camí s’anava enfilant de mica en mica,
passant per camí ample i per corriols, fins arribar a l’altura del Collet del
Nado. Sense acabar-hi d’arribar, se seguia per l’esquerra de la masia, ficant-se
dins del bosc i accedint fins al cim d’un turó, que destacava per la presència
de les restes d’unes tombes (ben bé 5 o 6) corresponents a una antiga
necròpolis medieval.
Després
de baixar de l’esmentat turó, ens situàvem a la pista ampla que ve de prop del
Mujal i va cap a Sobirana. Calia seguir-la en direcció a Sobirana, passar pel
costat de la casa i de l’església romànica i continuar fins a trobar la
carretera de Súria, travessar-la i prendre la pista ampla de la Torre de
Castellnou. Però aquesta es deixava de seguida per seguir un altre camí força
ample per l’esquerra. Seguint aquest, al cap de poc més de mig quilòmetre, s’agafava
un corriol per la dreta que es ficava dins del bosc i... atenció!, perquè venia la part més dura de la
caminada.
El corriol s’enfilava aviat per la zona coneguda com l’Aclau, fins
arribar al punt més alt de l’indret, a més de 500 metres d’altitud. Un cop
arribats dalt del cim, es travessava un sector pla ressentit encara dels incendis del 94, com ho
demostra la invasió actual d’espècies oportunistes situades al lloc que ocupaven
els grans arbres, com el romaní, l’arboç i l’estepa borrera, un arbust més
propi de llocs més baixos, però que ara s’ha escampat en aquella zona. I, per
fi, s’arribava al segon control, on hi havia l’esperat esmorzar, amb l’entrepà
de botifarra i un bon vi. La gent havia de reposar després d’haver passat ja el
més difícil de la caminada, tot i que solament es trobava a la meitat, al
quilòmetre 7.
Amb
forces renovades els caminants es van disposar a continuar passant per la pista
ampla de Castellnou fins arribar a la cruïlla amb el camí de Candàliga, on
s’agafava un altre camí a l’esquerra que va seguint una carena (la que, més
endavant, va cap a la Baga Fosca), amb zones cremades també del 94. Al cap
d’uns dos quilòmetres de passar per aquest camí, calia desviar-se per la dreta,
amb compte de no equivocar-se, per un petit corriol que entrava a un bosc baix
però molt espès, perquè es va cremar també i ara presenta un atapeïment de pins
que déu n’hi do! Passat aproximadament un quilòmetre s’arribava així a l’antiga
casa, mig enderrocada, del Solà d’Aladernet, amb la bonica panoràmica de la
Torre de Castellnou al davant.
Passada
aquesta masia, es continuava pel camí ample, primer amb bosc madur però de
seguida també amb zona cremada, però amb abundants arbustos i herbes també que
aprofiten d’escampar-se allà on ningú “no els fa ombra”. En aquest cas podíem
veure, en tota aquella zona, molts matolls de foixarda, una herba que de
vegades costa de trobar i que no la veiem pas a tot Catalunya, que a més a més
començava a estar ben florida, perquè precisament, i com a cosa no gaire
habitual, floreix a finals d’hivern, amb unes inflorescències de color lila de
dos tons diferents, molt maques.
Al
cap d’un quilòmetre d’haver marxat del Solà, en pujada, s’arribava al conegut
“Forat de la Noia”, on hi havia el tercer control i el refresc que suposa beure
aigua i menjar-se una taronja ben suculenta. Era ja el quilòmetre 11 de la
caminada.
Només
quedaven 3 quilòmetres, i tot baixada, per arribar al final i complir els 14
quilòmetres de recorregut. Se seguia per la falda del Pla de Calaf fins a girar
a l’esquerra cap al poble a l’alçada de Cal Berengueres. Això sí,
lamentablement passant per una zona també cremada, en aquest cas l’any 2005,
quan les flames arrasaven tot el Pla de Calaf procedents de Castellnou de
Bages. Com a consol, aquest sector ens ofereix també alguna sorpresa en
l’aspecte botànic: hi havia uns petits exemplars d’un arbust gens habitual al
nostre entorn, com és el matapoll (Daphne
gnidium), una espècie molt més pròpia de zones costaneres com el Garraf. De
moment és l’únic punt del terme balsarenyenc on tenim constància de la seva
presència. Es va poder veure al costat del camí, a uns 300 metres abans de Cal
Berengueres.
Un
cop arribats a la plaça de l’Església, després de 3 a 4 hores de caminar i fer
salut, els participants van poder refrescar-se i prendre un petit refrigeri i
rebre el record, que enguany era comestible, consistent en una botifarra blanca.
Com
de costum, a la tarda, la jornada es va completar amb la projecció, a la sala
petita del Sindicat, de les fotografies de la caminada del matí, i també de
l’audiovisual del C.E.B. sobre l’ascensió, el passat mes de juliol, al Pic
Clarabide, de 3.020 metres d’altitud.
Fotos: Isidre Prat i Alfred Selgas
