dissabte, 18 de febrer del 2012

Carnestoltes 2012

SOCIETAT



Un any més, enguany el 18 de febrer, la rua del Carnestoltes va omplir els carrers de Balsareny de gresca i bon humor. Una animada cercavila va sortir de la plaça de la Mel i va seguir una alegre ruta musical que va acabar a la plaça de l’Ajuntament. Entre les moltes comparses hi vam poder veure: una carrossa amb ballarins del grup BoneyM, una altra amb cavallers templers acompanyant un reietó, un equip de rugby molt motivat (All Black), unes marietes, uns micos amb enormes plàtans, un joc de daus, un equip de “Serveis Aficionats Mèdics”, uns bombers en crisi, uns barrufets amb la seva casa-bolet, una colla de cavallers i dames, unes gallines a qui “sobraven ous”, uns gegants amb xanques, uns arbres de Nadal, una colla d’àngels i dimonis, un poble de troglodites, un escamot de guerrillers, un eixam d’abelles, uns guerrers Ninja, uns mags, uns robots, uns mexicans, romans, uns trampers del Far West, un home sense cap però amb un caparró menut que li sortia del mig del pit... i moltes més disfresses imaginatives i divertides. La reina del Carnestoltes va llegir el seu parlament des del balcó de la Casa de la Vila; tot seguit, ballaruga, sopar i ball al Sindicat, amenitzat pel grup Parèntesis. Felicitem els organitzadors i tota la gent que s’ha disfressat per animar la festa. Per molts anys!

Sarment

 


















Fotos: Sarment

Fent la viu-viu

EDITORIAL

Tots els febrers són freds, però aquest any el final de gener i les primeres setmanes de febrer ens han portat alguna nevada —de poca durada, res a veure amb el març de fa dos anys— i un fred molt intens, que ha estat qualificat, exageradament, de siberià.

Per sort, ni el fred ni la crisi no han impedit que la Festa dels Traginers sortís als carrers, com cada any, amb una lluïda desfilada. I seguidament, tocava preparar el Carnestoltes! Són les rutines de cada any, que ens mantenen atrafegats i il·lusionats. No és poc, vista l’atonia col·lectiva del país i de l’estat, conseqüència de la crítica situació de l’economia, que cada vegada es pateix més directament, i d’una desafecció generalitzada envers un entorn polític que els mateixos polítics —no pas tots, però tampoc pocs— i moltes institucions han contribuït a estendre i fer arrelar.

A Balsareny, en l’àmbit de la ciutadania, també creiem detectar-hi apatia, desgana, indiferència... Sí que hem sortit al carrer guarnits de traginers o disfressats de pirates o de toreros, i sí que esperem la Festa Major, per veure ballar els gegants, el ball de la faixa i els bastoners, i portar els nens al cavallets i anar a ballar al Sindicat... Sí que aprofitem qualsevol pretext per exterioritzar que existim; però a nivell de col·lectivitat sembla que estem hibernats. L’Ajuntament al capdavant: diríem que es limiten a gestionar de forma rutinària el pressupost fins allà on es pugui estirar. Sense projectes clars de futur, sense objectius que il·lusionin la gent (i si en tenen algun, potser no l’han sabut comunicar), la gestió municipal es limita a anar fent la viu-viu i qui dia passa, any empeny. I l’oposició, potser conscient que volen baixes per a tothom, tampoc no sembla apuntar gaire enlaire en la seva obligada funció de control i alternativa (i si ho fan, potser no ens ho han explicat prou). I els ciutadans, anar passant també, resignats i escèptics, deixant fer i deixant-nos fer, qui sap si rondinant en veu baixa però sense gosar alçar la veu, no fos cas. I tampoc des del Sarment no ens distingim gaire per fer un seguiment prou crític i prou sistemàtic de la cosa pública, per bé que val a dir que aquesta no és pas la nostra raó d’ésser. Nosaltres, doncs, seguint també la tònica general, anem fent, anem passant, donant testimoni de la petita activitat cultural al nostre poble, com hem fet al llarg de trenta-sis anys, i tal dia en farà trenta-set.

En fi, felicitats i gràcies a tothom qui ha contribuït a fer lluir els Traginers i el Carnestoltes, i a tothom qui des de les entitats culturals, socials, cíviques o esportives ajuda a fer bullir l’olla de la societat civil. Sort en tenim, d’aquesta olla, potser l’única que ens queda per recordar-nos que continuem vius com a poble.

CCB

Balsareny Avui

Caramells en xemeneies

“Balsareny Avui” no recorda, ni tan sols en la darrera nevada del passat hivern de 2010, haver vist un enfilall de caramells penjant d’una xemeneia balsarenyenca. Aquelles primeres volves d’enguany que es van posar al damunt del barret de l’estructura metàl·lica de la xemeneia en qüestió, conjuntament amb les baixes temperatures d’aquest mes de febrer com a conseqüència de la borrasca siberiana, van fer possible recordar temps passats.

Nova barana de seguretat a la ‘plaça de la Torrada’

La Festa dels Traginers ha passat i la gent, tant la visitant com la balsarenyenca, va poder disposar d’una nova barana a la plaça anomenada de la Torrada: una barana de fusta que dóna seguretat al mur de contenció de les terres entre els accessos esglaonats que hi ha a la plaça des del carrer de la Travessera.

Aquest típic espai és durant tot l’any un dels petits llocs de lleure i descans on petits i grans poden gaudir d’hores d’esbarjo en una meteorologia assolellada tant a l’estiu com a l’hivern, gràcies a la seva orientació cap a ponent. [[Balsareny no compta amb cap gran àrea enjardinada, però darrerament el poble disposa de racons amb més seguretat per a l’esbarjo.



















Pa damunt d’un contenidor

Que cadascú en faci la reflexió que consideri. Se’n podrien fer diferents lectures per donar peu a diversos interrogants. ¿És possible que una persona gran s’hagi despistat? ¿Pot ser que una persona de mitjana edat estigui tan mal informada? O ¿pot ser que una persona caritativa hagi actuat pensant en les persones que busquen restes de menjar als contenidors?

El fet no és nou, ja que en altres ocasions s’han pogut veure restes d’elements aprofitables per al consum humà en diferents contenidors de residus. El fet que ens ocupa avui són dues barres de pa senceres, posades a la vista de tothom sobre el contenidor groc per a plàstics i brics.


Dinar de Pastorets al Sindicat

Un any més un centenar de comensals es van trobar el diumenge dia 29 de gener a la sala petita del Sindicat, la qual disposava d’un seguit de taules arrenglerades que feia goig de veure.

L’entitat “Els Pastorets de Balsareny” celebrava la cloenda de la temporada de representacions dels tradicionals Pastorets de Josep Maria Folch i Torres.

Ja amb tothom a taula, unes breus paraules a càrrec de mossèn Joan Bajona, president d’honor, i de la presidenta de l’entitat, Mercè Farràs, van  encoratjar tothom a treballar per la continuïtat de la nostra cultura, que ens identifica com a poble.


Records de Pessebre

Latarda continuà a la sala gran amb l’acte de lliurament de records per a totes les cases que durant el temps nadalenc acolliren la família de Betlem representada pel Pessebre. Es va fer una radiografia  de cada pessebre mitjançant el passi d’un vídeo. Es va cloure l’acte amb música i cant, a càrrec de la Coral Infantil Romaní i la Coral els Ametllers del Casal de la Gent Gran.

Carta des d’Alemanya

En aquest número del Sarment es publica una carta d’una balsarenyenca lectora de Sarment, que viu a Alemanya. És l’Esperança Monné, l’Esperanceta de ca la Mariona, des de Herbrechtingen (Baden-Württenberg, Alemanya).

La carta expressa la gratitud de l’autora a la nostra revista, i esmenta en concret les col·laboracions d’en Jordi Planes, autor de la secció “De memòria”, i també les meves. Gràcies, Esperança. Ens agrada portar, també a terres llunyanes, el batec vital del nostre poble. Per molts anys ens puguis anar llegint i recordant Balsareny.

Josep Gudayol i Puig

Carta d'Alemanya

OPINIÓ

Benvolguts amics del Sarment:

Rebo puntualment el butlletí, que llegeixo amb il·lusió, ja que és ple dels meus records infantils i de l’edat adulta. Gràcies a tot l’equip format per la junta, i en especial al Sr. Gudayol, qui considero que és l’ànima del Sarment; també als escrits del Sr. Planes, i per les fotos, ja que em fan reviure aquells anys viscuts al meu poble de Balsareny. Gràcies, moltes gràcies. Per a mi, una meravella!

Salutacions cordials,

Esperança Monné
Herbrechtingen, 17-1-12


Meteorologia

Mes de gener de 2012

Temperatura (ºC)

Mitjana (1 minut)      3,4

Mitjana (min.+màx.)   5,91
Mitjana de mínimes    -2,7
Mitjana de màximes   14,6

Mínima                     -7,8; dia 14
Màxima                   19,3; dia 17
Mínima més alta         1,1; dia 16
Màxima més baixa      9,2; dia 28

Vent (km/h)

Ventada més alta       34,2 dia 16
Velocitat mitjana          0,6
Recorregut del vent  221,5 km

Pressió (hPa)

Màxima                  1.024,0 dia 19
Mínima                   1.000,5 dia 16

La pluja (litres)

Dia 27             1,3 litres

Total              1,3 litres

Francesc Camprubí i Jordi Soler

dimecres, 15 de febrer del 2012

Els àngels

COL·LABORACIÓ

Jo, que tinc quatre néts encara petits, hi entenc bastant, d’això que ara vull dir.

Crec que un dels oficis més difícils per la seva complexitat és el d'àngel de la guarda. Anar tot el dia darrere d'una persona per evitar-li qualsevol dany possible ha de ser esgotador, perquè a la mínima que et despistes pots tenir un accident.

Existeixen. Crec fermament que existeixen. No sé si són empleats de la divinitat, d’alguna força ancestral o bé de l'univers, o si tenen a veure amb alguna religió que se'ls apropia la patent; la qüestió és que cada un de nosaltres té un amic, un ésser immaterial, un invisible protector que ens salva, la majoria de les vegades sense nosaltres saber-ho, dels mals que ens amenacen constantment.

És clar que, al meu entendre, actualment una gran quantitat d'aquests àngels deu ser a l'atur. Alguns, els dels residents a països constantment en guerra, estan en vaga indefinida. D'altres, els més actius, romanen al costat dels nens, personetes que els necessiten fins i tot per dormir i evitar els mals somnis. I ara que dic malson, penso que Déu no els devia fer tots iguals: per això hi ha nens que no tenen ni àngel ni somnis.

Un àngel alat pot desplaçar-se a una velocitat superior que la nostra, i així detectar vibracions negatives a l'aire; és per això que, de vegades, la seva actuació pren per a nosaltres la forma de pressentiment i així ens situen en una posició d'alerta.

Però, en contrapartida, també existeixen els àngels dolents, anomenats ordinàriament dimonis. Els uns i els altres caminen en un constant estira-i-arronsa per obtenir el domini de les situacions. Els dimonis exerceixen una influència sobirana sobre els vulnerables angelets, que moltes vegades, emparats en la seva bona fe, baixen la guàrdia i es desentenen de la seva tasca.

És llavors quan els dimonis aprofiten la situació i entren de ple en escena. Guanyen terreny en els accidents, sobretot d'avió, on sembla ser que els àngels s'acomoden als núvols. També en les grans catàstrofes, on la mà imperativa de l'home fa nyaps en comptes de progressos. I són imprescindibles en les polítiques, on el do de l'àngel pot ser una maniobra que fa el dimoni quan es disfressa de bo.

Certs àngels, desertors de la seva veritable raó, formen aliança amb els dimonis i actuen ambiguament en les seves tasques. Són àngels dels nous temps, que, contaminats amb tanta ideologia fantasma, s'han deformat i envilit i caminen entre dos sentits sense distingir ni l'ordre ni el caos.

Jo m'adono que els meus néts entaulen converses en veu baixa amb el seu àngel personal, xiuxiuejant: els agrada la seva companyia, la seguretat que concedeixen a les seves fràgils vides. L’Aruna, per exemple, li diu coses en un murmuri al seu «Dumbito» i quan es desperta el besa i l'acompanya fins a la guarderia, i la Mireia li llegeix contes al seu «Panchito» de l'ànima, envoltada d'altres angelets que no són els seus, però que tampoc no són de ningú. La Laia se’l guarda dins del seu hipopòtam rabassut i graciós, que, perquè dormi ella, primer ha de tancar els ulls el seu àngel. I per fi tenim el Roger, l’àngel del qual viu en un taxi anglès groc, d'esponja, que va arribar de Londres en la bossa de viatge dels seus oncles Víctor i Jordi.

Quan escoltem la veu del silenci, amb aquesta grandesa que ens transporta a algun lloc de l'estratosfera, i ens sentim fora d'òrbita, estem sent transportats per un àngel, subjugats per la seva fortalesa, sotmesos sense disciplina a la seva naturalesa etèria.

Hi ha persones que, pel seu elevat potencial econòmic, han decidit prescindir del seu àngel convencional. En comptes d’això, en tenen uns altres als quals nomenen guardaespatlles: uns subjectes armats fins a les dents, capaços de dominar el mateix diable. En podeu trobar de tot tipus, protegint financers sense escrúpols, grans empresaris, polítics i corruptes diversos.

En això dels àngels hi ha una altra variant. De la mateixa manera que hi ha nens sense àngel, hi ha persones que en tenen tres: són els que s’escapoleixen de tot. Aquests últims, igual que els primers, han acomiadat el seu àngel de la guarda per una misèria perquè ja no el necessiten, i ara trobes els angelets gravitant a l'abocador residual còsmic, surant juntament amb les deixalles de la NASA i l'URSS, satèl·lits artificials i altres runes d'origen desconegut, que vacil·len desnodrits i menyspreats. A aquesta infinitat d'àngels els van amputar les ales la corrosió, el temps i també la corrupció dels humans. Ara suposo que, despitats i vençuts, només esperen la reconversió per reencarnar-se en dimonis i prevaler entre els humans com a vencedors absoluts.

Jo, per si de cas, li he fet una assegurança de vida al meu àngel; en aquests temps de crisi igual em fot el camp cap a un paradís fiscal.

Els dels meus néts encara aguanten. Els nens són tan dolços...

Josep Estruel Filella, febrer 2012

Sònia Sotos, retorn als grallers

ENTREVISTA



“Fa uns vint anys, quan jo en tenia 15, que ja formava part del grup de grallers de la colla dels Geganters de Balsareny. Corrien uns nous aires i de mica en mica vaig anar deixant de participar en les sortides que el grup feia. Recordo quan, acompanyada dels meus pares i del meu germà petit, vivíem cultura i tradició amb les colles geganteres que ens trobàvem d’altres pobles i comarques”.

Sònia Sotos i Martín va néixer a Balsareny el 14 de maig de 1976, i compta amb els estudis de Tècnica en Química de Laboratori, cursats a l’Escola Diocesana de Navàs. Com a esport preferit es decanta per l’hípica. Ha viatjat a diversos països i ciutats com Kyoto, Amsterdam, Noruega o Lausana, i en el temps de lleure li encanta anar al cinema.

—Recentment hem pogut conèixer la teva gran aportació al poble com a cap dels grallers del grup de grallers i tambors de la nova entitat balsarenyenca “Els K + sonen”. Explica’ns, com ha anat tot això?

—Durant aquests darrers anys la meva vida ha estat plenament dedicada a la meva família i a les obligacions professionals. Però he sentit la necessitat de donar a conèixer el meu món juvenil al meu fill i al meu marit, i un bon dia en despertar-me vaig pensar que, havent-hi un nou grup de tambors a Balsareny, seria encertat afegir-hi un grup de gralles. I dit i fet: em vaig oferir per tocar i ensenyar a tocar la gralla a tothom qui volgués. Aprofito l’avinentesa per dir-vos que en el grup comptem amb tothom, siguin de Balsareny o d’altres pobles.

—Quant de temps porteu com a grup i quines persones en formeu part?

—Aproximadament fa tres mesos que tambors i grallers toquem junts. Fins ara, el grup consolidat el formem tres gralles, una caixa, quatre tambors i un bombo. Ara bé, puc dir-vos que tenim un gran nombre de persones que estan aprenent a tocar a ambdues modalitats. Pel que fa a les edats dels components, hi ha nens i nenes en edat infantil i també adults. Som un grup molt ben avingut, amb moltes ganes de passar-ho d’allò més bé i, alhora, fer poble i tradició.

—Com us prepareu? És a dir, assageu gaire?

—Fins ara assagem una hora a la setmana el grup de gralles tot sol; i després una altra hora conjuntament amb els tambors. En acabat, els tambors segueixen una altra hora sols, per allò que sempre n’hi ha un o un altre que ha començat fa poc.

—Teniu algun local social?

—Doncs per sort hem pogut comptar amb mossèn Joan i mossèn Xavier, que ens deixen assajar als locals parroquials. Els volem agrair la gran paciència que tenen amb nosaltres, en haver de suportar el so tan estrident de gralles i tambors; perquè, com sabeu, el local és al costat de la rectoria.

—Quins coneixements musicals calen per tocar la gralla?

—Bé, no és necessari tenir cap nivell alt de música, ja que la mecànica de l’assaig és que passem les notes apuntades i en contra no fem servir cap partitura.

—Voleu afegir algun comentari?

—Crec que aquest apartat ha d’ésser dedicat, i el dedico, a tota la gent que durant aquest anys han estat capaços de dedicar molt temps a fer sobreviure el grup de Gegants. Gràcies al seu esforç de continuïtat, avui hem pogut fer aquesta nova colla.

Josep Gudayol i Puig, febrer 2012

José Antonio Pérez, nostàlgia feta tambor

ENTREVISTES





“Vaig assabentar-me que volien fer un grup de tambors i, com que quan jo era jove havia sigut membre de la banda de trompetes i tambors que encapçalava ‘el Rubio’, sense pensar-m’ho ni un moment m’hi vaig apuntar. M’ho estic passant molt bé”. José Antonio Pérez del Río és el cap dels tambors de la nova entitat musical “Els K + sonen”.

En José Antonio va néixer a Puertollano, província de Ciudad Real, el 12 de gener de 1960, i amb ben pocs anys va arribar a Balsareny. Actualment es troba a l’atur: “Segueixo alguns cursets, però fins al moment no hi ha manera de trobar una nova feinal”. A Pérez del Río li agrada anar a caminar i tenir cura del seu hort, on aprofita per recollir verdures molt bones i variades per dur-les a taula. Pel que fa als viatges, coneix molt bé l’illa de Mallorca, on ha gaudit d’estades a diferents cases rurals, i a més, tal com ens diu: “Quan em vaig casar vaig tenir l’oportunitat de fer un creuer: vam recórrer Sicília, i també he estat a Grècia (Atenes i Rodes), a Egipte, Xipre i Malta”.

—Per formar part del grup “Els K + sonen”, i tocar el tambor, es requereix algun tipus d’estudi musical?

—Bé, no necessàriament s’han de tenir estudis de música. Evidentment, però, si es té un cert nivell de música és millor. El que sí que no ha de faltar mai és la il·lusió, la constància i la responsabilitat.

—Quants sou els que formeu part dels tambors?

—Actualment el grup de tambors som unes 10 persones. Naturalment, el grup està sempre obert a tothom qui senti amor per la percussió.

—Com a grup d’animació se suposa que esteu oberts a ser contractats en festes i celebracions. Quin procediment s’ha de seguir per tal de contactar amb vosaltres?

—Evidentment, les decisions les consensuem entre tot el grup. Qui vulgui formar-ne part, saber més de nosaltres o posar-se en comunicació amb el grup, ens pot trobar els diumenges de 7 a 9 de la tarda als locals parroquials.

Josep Gudayol i Puig, febrer 2012






diumenge, 12 de febrer del 2012

Festa dels Traginers 2012


Els actes de 2012 van començar el dijous 9 de febrer amb la presència del Traginer a l’escola, perquè els alumnes de Balsareny (escola Guillem i llar d’infants) comencin a assaborir la festa.

Divendres dia 10, la Colla Petafluix va organitzar el Correfoc infantil, amb la Guita de Sallent i els Diables de Sant Fruitós. I a la nit, concert amb Skabag Returns!, Sherpah i Arradio Rosita.

Dissabte dia 11 va tenir lloc el tradicional Joc de les anelles. Tot seguit, la desfilada dels Traginers petits va escortar les autoritats que inauguraven el Rebost del Traginer, ja amb 42 anys d’història i la mateixa fe; la Botiga de ceràmica, la Taverna del Traginer i l’Exposició antològica de fotografies. A la tarda, un concert a càrrec d’alumnes de l’Escola municipal de música de Balsareny; al vespre, el  Correfoc dels Traginers, amb diables de Gavà, Sant Boi, Sallent i la colla Petafluix de Balsareny amb el Mussol i el Petafluix. A continuació, la Ruta del Traginer, que va celebrar els vint anys amb el tradicional cercatasques, que barreja begudes, mossecs, música, dansa i poesia; i el ball de nit amb l’orquestra Mitjanit.

Finalment, diumenge dia 12, els Trabucaires de Martorell despertaren el poble per recordar que tocava fer la Torrada del Traginer, amb els rituals acostumats: l’elaboració artesana del porc i la ferrada i esquilada de bestiar. La comitiva d’honor, amb els cordonistes Martí Jiménez i Noel Artigas i la cobla Ciutat de Manresa, va anar a buscar el banderer, Abel Artigas, i tot seguit la núvia, el nuvi i la sogra, que van donar inici a la Cavalcada dels Traginers. Hi participaren els hereus i pubilles de la Catalunya central, els Gegants i Gegantons de Balsareny, Grallers, Bastoners, Trabucaires, bandes i cobles, i la corrua de matxos i mules amb tota mena d’albardes, bastos i sàrries, seguits dels carros, espontanis i els genets de les curses. Com de costum, la cavalcada va ser comentada amb detall per Jacint Orriols; i va acabar lliurant l’estendard al banderer nou, Pere Villagrasa. A la tarda, les curses d’ases, ponis, mules i cavalls al castell, i la tradicional audició de sardanes per cloure la Festa.

La revista —que ja era la catorzena— contenia una salutació de mossèn Joan Bajona, una semblança biogràfica del banderer Abel Artigas i unes paraules del traginer d’honor, Josep Rodergas. També pàgines per als menuts, amb concursos, jocs i la continuació del petit diccionari de terminologia traginera; la convocatòria del concurs de fotografia, que compleix 42 anys, i fotos guanyadores de l’any passat.

Gràcies a tothom qui ha sortit al carrer i als que han vingut de fora desafiant el fred en un diumenge tanmateix assolellat, i enhorabona a tots el que fan possible, any rere any, aquesta festa.

Sarment
Fotos: Sarment
























divendres, 10 de febrer del 2012

Balsareny, fuga de cervells

OPINIÓ


Al llarg de la història recent, els catalans han immigrat cap a l’exterior empesos per les situacions de dificultats econòmiques, polítiques o socials que es vivien a la nostra societat.

A finals del segle XIX, molts catalans van marxar cap a les Amèriques, tant la del nord com la del sud, perquè el fort intervencionisme de l’estat espanyol sobre els recursos dels catalans, la inestabilitat política i les tensions socials creixents del moment van provocar una manca molt considerada de recursos al nostre territori.

Després del primer terç del segle XX, una guerra civil provocava que molts catalans haguessin de buscar refugi a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, forçats per les persecucions polítiques del moment. Els que ho feien a la veïna França acabaven en camps de concentració i extermini feixista.

Uns trenta anys més tard, entre el principi dels anys seixanta i els setanta, quan la reconstrucció d’Europa després de la Segona Guerra Mundial era un fet i el desenvolupament dels països del bloc occidental era una màquina que avançava a gran velocitat mentre Espanya i Catalunya eren dels darrers vagons d’aquesta gran locomotora, molta gent va voler passar dels darrers vagons als primers i va emigrar cap a països com la República Federal d’Alemanya o cap a les antípodes. Alguns d’aquells que van marxar eren balsarenyencs. Alguns d’ells van tornar; altres es van quedar.

Novament, quaranta anys després de la darrera gran emigració, es torna a repetir el cicle de la història. Aquelles persones que van néixer ja en democràcia, conegudes com ‘la generació perduda’, estant considerades la generació més ben preparada de la història han de buscar fortuna en altres països, perquè en el seu no troben les oportunitats per a les quals es van estar formant.

Catalunya ha estat en els darrers temps un trampolí o una màquina de creació de cervells que no desenvolupen la seva carrera professional en el lloc de formació, sinó que van a desenvolupar-se a fora.

Això significa que Catalunya és menys competitiva respecta a la resta de zones del món, perquè li manquen aquells professionals que aporten el plus d’evolució i desenvolupament que permet a unes societats sobresortir per damunt de les altres.

Aquí fem la inversió, i a la resta del món se n’aprofiten per treure el màxim rendiment de nosaltres.

Aquesta fuga de cervells, que està passant a un ritme molt accelerat des de l’entrada del nou mil·lenni, Balsareny també l’ha notada. Podria dir que, si ho féssim comparativament amb altres poblacions, seríem de les que tenim més persones a l’exterior per habitant. Tenim gent que ha hagut d’emigrar a Holanda, Alemanya, la Gran Bretanya,  el Canadà, els Estats Units... Balsareny és una fàbrica de gent altament preparada, altament qualificada, però que aquí no troba oportunitats o no li han valorat suficientment les seves capacitats. A fora, en canvi, ens reben amb els braços oberts.

Aquí tenim un problema. Sense innovació, els territoris no avancen. Sense apostar pels joves, la població s’estanca. Sense recuperar la inversió, els territoris s’arruïnen.

Potser caldrien menys retallades, que només porten la precarietat a la societat, i més apostar pels de casa. Les polítiques a curt termini només serveixen com a pla de xoc, tot i que no sempre funcionen; i no serveixen com a pla d’estabilitat i desenvolupament, cosa que sí que fan la innovació, la recerca i el desenvolupament, que a llarg termini donen rendiments molt elevats. Balsareny també pateix la fuga de cervells; esperem que aquests cervells balsarenyencs no facin com els seus antecessors i puguin tornar per fer una Catalunya i un Balsareny desenvolupats i pioners.

Marc Selgas i Cors



Kòdul, finalista als premis Enderrock

MÚSICA


El grup bagenc Kòdul, que compta amb tres components de Balsareny (Toni Garrido, Oriol Serra i Arnald Viu) s’ha classificat entre els finalistes dels prestigiosos premis musicals Enderrock, en la modalitat de Grup Revelació.

Kòdul és una banda que es va constituir fa set anys. L’abril de l’any 2010 va guanyar el concurs Amplifica't, organitzat per les joventuts d'Acció Cultural del País Valencià, i va actuar al Camp dels Tarongers de València, amb motiu de la diada del País Valencià.


El grup defineix el seu estil com ska-rock combatiu, i expliquen que busquen «oferir música de qualitat amb un missatge reivindicatiu i revolucionari».

El primer treball del grup és Punta de Llança, un CD de sis temes que els va servit per donar a conèixer la seva feina. Després han fet cançons com Ràbia, Crea, Avui és demà o Empremta, sempre en català. Kòdul ha fet nombrosos concerts arreu dels Països Catalans.


Per promocionar la seva candidatura als premis Enderrock, han rebut el suport actiu d’artistes com Alba Marbà (Sherpah), Xevi Collado (Clepton), Jordi Fàbregas (director del Tradicionàrius), Pep Muñoz (Trempera), Ferran Gallart (Strombers) i Juanjo Muñoz (Gossos), entre altres.


Felicitem el grup Kòdul per la seva trajectòria i els desitgem sort i molts èxits.

Sarment



Fotos: Kòdul