OPINIÓ
Al llarg de la història recent, els catalans han immigrat cap a l’exterior empesos per les situacions de dificultats econòmiques, polítiques o socials que es vivien a la nostra societat.
A finals del segle XIX, molts catalans van marxar cap a les Amèriques, tant la del nord com la del sud, perquè el fort intervencionisme de l’estat espanyol sobre els recursos dels catalans, la inestabilitat política i les tensions socials creixents del moment van provocar una manca molt considerada de recursos al nostre territori.
Després del primer terç del segle XX, una guerra civil provocava que molts catalans haguessin de buscar refugi a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, forçats per les persecucions polítiques del moment. Els que ho feien a la veïna França acabaven en camps de concentració i extermini feixista.
Uns trenta anys més tard, entre el principi dels anys seixanta i els setanta, quan la reconstrucció d’Europa després de la Segona Guerra Mundial era un fet i el desenvolupament dels països del bloc occidental era una màquina que avançava a gran velocitat mentre Espanya i Catalunya eren dels darrers vagons d’aquesta gran locomotora, molta gent va voler passar dels darrers vagons als primers i va emigrar cap a països com la República Federal d’Alemanya o cap a les antípodes. Alguns d’aquells que van marxar eren balsarenyencs. Alguns d’ells van tornar; altres es van quedar.
Novament, quaranta anys després de la darrera gran emigració, es torna a repetir el cicle de la història. Aquelles persones que van néixer ja en democràcia, conegudes com ‘la generació perduda’, estant considerades la generació més ben preparada de la història han de buscar fortuna en altres països, perquè en el seu no troben les oportunitats per a les quals es van estar formant.
Catalunya ha estat en els darrers temps un trampolí o una màquina de creació de cervells que no desenvolupen la seva carrera professional en el lloc de formació, sinó que van a desenvolupar-se a fora.
Això significa que Catalunya és menys competitiva respecta a la resta de zones del món, perquè li manquen aquells professionals que aporten el plus d’evolució i desenvolupament que permet a unes societats sobresortir per damunt de les altres.
Aquí fem la inversió, i a la resta del món se n’aprofiten per treure el màxim rendiment de nosaltres.
Aquesta fuga de cervells, que està passant a un ritme molt accelerat des de l’entrada del nou mil·lenni, Balsareny també l’ha notada. Podria dir que, si ho féssim comparativament amb altres poblacions, seríem de les que tenim més persones a l’exterior per habitant. Tenim gent que ha hagut d’emigrar a Holanda, Alemanya, la Gran Bretanya, el Canadà, els Estats Units... Balsareny és una fàbrica de gent altament preparada, altament qualificada, però que aquí no troba oportunitats o no li han valorat suficientment les seves capacitats. A fora, en canvi, ens reben amb els braços oberts.
Aquí tenim un problema. Sense innovació, els territoris no avancen. Sense apostar pels joves, la població s’estanca. Sense recuperar la inversió, els territoris s’arruïnen.
Potser caldrien menys retallades, que només porten la precarietat a la societat, i més apostar pels de casa. Les polítiques a curt termini només serveixen com a pla de xoc, tot i que no sempre funcionen; i no serveixen com a pla d’estabilitat i desenvolupament, cosa que sí que fan la innovació, la recerca i el desenvolupament, que a llarg termini donen rendiments molt elevats. Balsareny també pateix la fuga de cervells; esperem que aquests cervells balsarenyencs no facin com els seus antecessors i puguin tornar per fer una Catalunya i un Balsareny desenvolupats i pioners.
Marc Selgas i Cors
